Passa al contingut principal

vale la pena

quizás sería mejor no escribir nada,
como tantas veces, pero hay que expresarse...
vale la pena...

mentiras hasta el cielo, de la vida moderna...
las prisas, penas, pisos... de 30...

siempre llega a mi la canción perfecta, el eslogan idóneo...
para errar, para seguir errando en mi vida fugaz...
quedan menos días para el fin de estos 365...
quizás no haya vuelta atrás...
quizás no hay nada más...
ni sueño ni nada...

ni lágrimas...

quizás quieras perderte por los bosques perdidos...
quizás no echaremos de menos esta mierda de ciudad...
y dejarlo todo...
dice la habitación roja...

la primera estrella a la derecha...

siempre quizás...
nunca jamás...

el deseo derrite los instantes, por todas partes, nos vuelve indomables...
irreverentes... y en ese momento volví la vista a esa zona de la pista...
que ahora tiene restos nuestros...
de aquel día que las cosas surgieron de manera sorprendentemente natural, con el feeling...

sin palabras, sin saber nada de nada, de nosotras mismas...

luego vas conociendo partes de las personas, quizás por las malas lenguas...
y te decepcionas, y también por como sucede...
y todo saldrá bien, dicen...
y hoy pierdo un poco...
y me enredo en cosas que quizás realmente no importan...
y quizás no conteste nunca más...
quizás no valga la pena...
en un mundo raro...

y saber porqué mi padre está mal...
y si mi hermana ya puede mover bien los brazos...
y si mi abuela está bien...
supongo que si...

lo que importa, importa...
manzanita, manzanita que a mi corazón incita...
y que yo nunca recibo las caricias de su miel...
con tu dulzón resucita...
sin quererlo, sin serlo...
pero pensándolo bien...

lo intentaré dibujar...
y soñar de nuevo, intentaré ir al lavabo...
otras semana más, llena de días y de horas...
¿en silencio?

si te acuerdes de mi..

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...