Passa al contingut principal

d'hivern: picant però saborosa...

la dolçor de la teva mirada...
era com una mar en calma... del perfum en onades ...
m'hauras de conquistar...
de nou...
diu...
i pensa'm malament...
busco el que tu tens...
i et pagaré el que calgui...
puc dir i escriure mil milons de versos meravellosos...
s'ha acabat?
el dia...
ha sigut...
ben diferent...
però similar a allò imaginat...
més proper fins-hi tot...
aiaiaiaiai...
el problema és no poder viure-lo de nou...
et seguia i et trovaba...
encara que no volgués...
cucurrucucú...
esgotada estic...
al llit encar...
espera a que torni algun moment espectacular, espectacular...
ha perdut l'ombra, o se li escapa...
no arribo a veure be les seves ninetes...
mai...
com en un somni...
llunyà...
em desperto...
i noto alguna cosa a la butxaca...
un angelet blanc amb dues estrelles daurades...
com la de la porta....
ja no m'he mogut d'allà...
no em mouré d'aquí...
jo no em vaig enlloc...
m'hauria de tocar el gordo...
fa olor a gordo... penso...
sense res d'amor, res de res...
què hauria de fer, no puc fer res...
no sembla que vulgui parar...
m'encanta aquesta cançó...
no voldria que acabés mai, ara mateix...
un moment etern... al record...
la melodia... i la lletra esclata....
quin és el teu objectiu a la vida?
què busques...
mata el feeling...
la seva olor la tinc al bell mig del nas...
si et deixo anar...
com vols...
el vent se t'endurà...
i si semblo feliç...
tranquil.la...
semblo i ho sóc...
i dins meu...
pateixo com tothom...
m'encanta la melanconia...
i nedar...
i esperar...
i el que calgui...
i el que em diuen els meus sentits... sembla, sembla... tan subtil...
que m'enreda... i què dons?
dons res...
aquí sobre el blanc...
com les onades del mar...
pebre fresca, kinmokusei, àmbar i vainilla....
com gotes d'aigua...
i rellisquen els meus dits de pintura a la pell..
tocant el vermut...
i s'em vessa...
qui sóc ara? qui sóc avui?
plou i fa sol alhora...
jo mateixa em disparo?
raig de llum... de sol...
ara no deixis de parlar...
em miro endins...
no em ralles...
em creixo...
i sento l'energia dels moments...
d'aigua...
de flors...
intensa...
a un nou hivern...
m'has portat fins a la porta i he descobert la meva clau...
de sol...
a fora a l'entrada i al carrer, tot exterior... tot enfora...
a dins del tot, ben endins...
tocant amb els dits la pau dels instants cercant la sensibilitat efimera...
i sublim...
sentia els seus ulls a la meva pell...
l'energia entre el seu cos i el meu...
tant lluny i tant a prop...
sempre hi ha d'amor encara sigui subtil,...
(hi torno i refaig els moments com m'imaginava, com voldria, més endins... encara...
més intens... més real...
i al meu imaginari, bestiari il.lustrat d'ahir, i del demà...
et tornes... i em mires... i...
*si
bso rosa nova

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

el tiempo nunca escrito

 hay tiempo que no se escribe... después de un año sabático, sin tanto tiempo... entre tiempo... vuelvo al ruedo... ahora hay un aviso a la comunidad, al parecer, para notificar que lo aquí escrito es material sensible... quizás mejor... porque quizás lo leerá quien no deba... quien no entienda... quien no ha tenido tiempo de leer... en su momento... como dice una buena periodista entrada en años en un video reciente, cada vez parece que escribo mejor, cada vez parece que tengo más paciencia y más consciencia de todo, y cada vez parece todo más real e inverosímil a la vez... el tiempo nunca escrito es como el libro de la isla de los pingüinos... que nunca será... como la democracia que sin feminismo no será... pues no es democracia y ya está... tampoco lo sería siendo muy feminista, con reina, y sin poder votar...  total ¿para qué?  yo quiero ser mi reina, y la de las demás... ser lesbiana es como jugar en tercera regional a futbol 11, sin campo, con jugadores/as que no cobran, y juega