Passa al contingut principal

naturalesa morta

mai ha esperat un heroi, ni cap cavaller, ni tan sols un ànima de la muntanya...
no ha pujat ni ha baixat cap munt...
segueix sempre el camí pla...
pels camps infinits...
mirant a les vores a veure si veu alguna papallona...
alguna rosella....ben vermella...

potser no segueix cap rastre de llobes...
potser, és ella la que en deixa un.... de rastre...

somia en tornar a l'estació abandonada...
per la que ja no hi passen trens...
i sentir la música amb la pell vibrada...
al mig de la plaça...
i ballar... com mai...
com sempre...
tan aprop...
tan lluny...

la biologia i l'essència, seguint la senda...vital...
fan que tot sembli causal, i és més be... casual...
tot un caos màgic...
que trenca amb allò que en diuen naturalesa...

fa la seva pròpia via de vida... amb llum, molta llum...
somriures... seguint només els presentiments del seu cor...
la intuïció...

les mirades secretes, les més sinuoses i les més clares i directes...
a la violeta...
al barri...
als camps infinits...
a l'altre banda de la barra del bar...
vol trobar-li sentit a tot...
lligams... invisibles... fils... de vida...
que dónin cert sentit antinatura...
a totes les sensacions viscudes...
i moltes imaginades... només...
però sentides... increïblement intenses...

de fer carreres de cargols, a escriure escrits, a dibuixar ulls de mirades perdudes...mirant endins... ben endins...
de trobar-te als pilars de les festes....
de pendre vi a les taules de fusta...
de besar al mig de la obscuritat...

la seva ma es va quedar a la seva pell...
moments efímers....
a la mar li va demanar un àngel...
un després un altre...
i van venir i van marxar...
després de trencar l'asfalt amb les rodes...
secrets...
després de milions de litres d'alcohol...
i mols més fums....

no te gaire ganes de treballar...
és setmana santa... i necessita repòs...
després d'un hivern llarg i fred...
amb final feliç...
molt...
màgica...
encissadora...

intensa...

sempre, sempre, sempre... quan menys t'ho esperis, maca...

desconexió....
al infinit...
ballarem....
i sospirs....
lentament...

es va despertar abans de que la llum vingués...
la de l'alegria... perduda entre pensaments plegats...
com paperets de colors... de festa...
com el bitllet de cinc euros...
ja no se on és...
de la seva ma...
petons amb aigua*

canta al vent, que em sospira... amb l'aire que crema...
sota la pluja, que de vegades ve i se'n va...
tant i tant...

de la naturalesa morta....
la que no cerca fer res que no sigui sentir... instants...
per no res de més enllà,
només per ballar...
sota la pluja...
sota la pell..
endins...
surant...
vibrant...
deliris de pell..
de sons de pell...
de tambors...
repicats amb el cor...
i les ànimes embogides...
amb foc, molt de foc...
de la flama...
de les mirades que s'arramben...
fins que no quedi ni un mínim espai...

un milió de somnis...

de la nit, densa.. que condemna...
dels licors... sense sentits..
que treu les absències....

potser li serena perfilar-la amb tinta...

abans de començar a caminar...
amb els ocellets pels racons...
que diu que li canten...
miran al cel...
de dia i de nit...
cap allà on sigui que estiguis*
http://www.youtube.com/watch?v=OFHZMI5qP_g

i si no és això de la naturalessa... nena...
diga'm dons què l'és...
dons...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...