Passa al contingut principal

candela


Mamma María....

hay candela!....Kandela...Malou...

la pròxima vegada que hem vegis diga'm alguna cosa... siusplau...
que jo no tinc valor, encara...

Anna, es diu Anna...
pot ser només el nom d'una cançó...
el meu cervell esquerra vol que no hem deixi anar per les il.lusions..
però és el que més m'agrada del món...
imaginar-me què pasarà...
totes les posibilitats...
pot ser un home...
pot ser una parella...
pot ser una pirada...
pot ser simpàtica...
pot ser una amiga que hem vol fer una broma...

l'han vetat unes fotos al Badoo on sortia amb un ganivet fent veure que mata un conill...
és una merda, per que hem va demanar si volia superpoders... gratis y vaig de que si...
y ha enviat emails a tots els emails que tinc... en dec tenir uns 5.000...
tota Catalunya sap que estic al Badoo inclòs la meva mare i els meus caps....
de la feina...
per que aquesta cosa no te miraments...

el cel està preciós avui ...
iluminati...
radiant...
però no puc fer-li fotos...
el mòbil s'em va enverinar dissabte a la mani de la plaça Catalunya...
al voler penjar una foto a l'Instagram s'em va penjar el telèfon...
crec que hem va entrar un virus...
he de portar-lo a reparar...
potser vaig aquesta tarda...
a una altre amiga que hi era també dissabte també li va malament el mòbil...

misteris...

sentint...
està a una noia que per fora sembla perfecte...
i per dins cau...

pasa al trot la pony...
ella mira remena la seva cabellera...
i et mira...
primer es fa la desconeguda...
desprès diu no se què...
per que li tornis a fer cas...
el cas és estar al mig de la juguesca...
i nosaltres com a tontes...
ens deixem atrapar a la seva xarxa d'aranya negra i peluda....

escrivint es pasa més ràpid el temps al tren....
ara escric aquí per que el mòbil no funciona...
sense Whatsapp ara no es pot viure...
gairebé...

jo somio amb mi mateixa...

potser patim...
però vivim...
sentim...
cada instant...
de forma expresiva...
del temps que pasarà igualment...

quan tinguis 80 i et preguntin què fèies amb 30, 31, 32, 33 anys?
Estar-me a casa.... veint la tele?
Surt, viu, balla, dança... remena nena!

t'enrecordaràs...
dels moments d'acció....
de les casualitats,..
dels petons...
dels orgasmes....
del color de la flor que surt a les plantes del meu pati...

de la meva gateta jugant amb l'aigua de la dutxa...

d'instants vius i eterns per sempre....
que resten per sobre dels dies que se'n van....

ara desitjo sentir...
percebre cada detalla de la meva vida...
encara que sigui....
patint una mica...

hem sento viva...
només et queda una....
decidir si el sentiment que batega al teu cor...
i remena la teva ànima...
vols que sigui en positiu...
i aprendre'n i evolucionar...
i somriure...
i ballar amb passió al mig de la pista...
i deixar-te anar...

o restar-te a la barra mirant les ampollas...

enjoy the life...

visc a un barri tan calent
que la gent va amb les bruses de metall...
mirades calents...
no es miren als ulls...
la que et fa un petó increïble en un moment...
desprès ni et saluda....

gràcies!
Hem queden dues parades només...
tres trens després del meu...
no vull deixar de sentir música, i ho hauré de fer durant uns 20 minuts...

no vull deixar de sentir....
nedant en la música sóc sempre molt feliç...
s'enten millor tot...

avui tindré menys temps per estar-me a la parada del bus?

Porto el casc...
en porto dos...

(he aconseguit no dir res...

*a les 19h a canaletes...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...