Passa al contingut principal

el meu espai en blanc

et deixes emportar com si fosis de vent....


quan està hi és i quan no hi és.... em deixa anar
al vent...
continuo...
dèia que no sentia les cançons...
que a ella no la persegueixen....
però ahir em va confessar que si....


saps la diferència entre tu i jo?
no,
jo tampoc...


perdre oportunitats...


admirar...
a la mar....
m'espera...
em diu que m'estima, que li agrado...
que vol estar amb mi....


fa gairebé un any d'aquell moments...
d'aquells moments desapareguts....
de res en seriós...


confiar, continuar... seguir el camí....
en que es quedi...
les nits d'estiu...
que ja és tot un món...


vens?
una crep...
crec...


amigues futures...
sentiments d'avans d'ahir..
i passen els anys....


ella volia saber què fer amb tots aquells personatges que dibuixava...
ell li va explicar una mica de profunditat...
de teoria de l'espai...
pensant un altre cop....


què fas?
com estàs?
tornarem a tornar....


i voldrà quedar-se l'habitació del costat...


qui sap!
recordo aquell bar...
de miralls...
de dibuixos i fotos de dones d'època...
(de quina època....


anirem a Màlaga?
no ho vols compartir amb mi....


haure de cercar-me a mi mateixa i aprendre a viure la meva pròpia il.lusió sense
compartir...
un viatge en solitud...
com la Mila....
com el viatge d'anar i tornar a la feina de cada dia...


quin absurd més gran....
i no ens podem queixar...
que no som a cap guerra (encara...
i tenim menjar, gent, família i amor...


aprendre a guadir....
ENJOY
dèia la samarreta....
al vell mig del pit...
la cosa està en cercar un motiu...
un entorn...
que enquadri el personatge...


donar-li sentit.... amb el punt de fuga...
n'hi ha que només dibuixen entorns...


tira'm les cartes...
un mòbil nou...
dels primers que vaig beure...
cançons de ball al casino del poble...
ell anava a veure'l..
no li hagués importat deixar-se emportar...
potser ho va fer....


potser l'amor resideix en la intriga...
la por de no saber...
si tornarà...


perquè no?


la inquietud fa la seva ombra allargada...
aquest vespre de lluna plena,
d'un altre estiu que sembla intens i de veritat...
has d'estimar cada moment...
per que desprès t'empenediràs de no haver-lo viscut amb tota la plenitud que calia...
es queda a la retina...
bategant....
com un miratge....
del viatge...
més llarg i dolgut...


potser aquesta vegada marxaré jo....
vull ballarte al mig de la plaça...
amb alguna cançó de ballar i mirar-se...
i passejar-nos pels camins....
i potser t'ensenyaré a anar en bicicleta...


beure vi bo.... vi del bo amb préssecs...
amb amor...
em cegarà la llum del sol del carrer que baixa...
pel matí...
i els nens jugant...
fan soroll de fons...
dormiràs fins l'hora de dinar...


tranquil.les....
ens llençarem amb la piscina d'aigua natural...
ben freda...


tu no et quedes als peus de les roques...
quan tornava de l'aigua ja m'havia assecat i no la podia mullar...
s'hagués emprenyat...


u minut al aigua...
un petó intens...
es queda allà a dins per sempre...


com a record...


llençava les cartes i deia que cantava amb la guitarra
que el que més li agradaria es ser cantant...
de música pop....


quines coses succeeixen...
semblen increïbles...
i amb qui ho puc parlar...
on ets?
m'escoltes?
o llegeixes...


no al cub*
ens van prometre l'oro i el moro...
i ara què,
menys mal que no he seguit la doctrina...
i he viscut aventures de tot tipus...
de ciutat sobre tot...
clar...


de la ciutat...
ara ja no val aguantar tota la vida les coses xungues...
ara es pot ser individual....
pots tornar enrrere, no tinguis por...
i tornar a començar...
o seguir...
i deixar de somiant truites...


truites franceses, de patates, de xampinyons...
i inclús de bolets...
o maria...


hem descobert el Tinto de Verano...
que no es lo mateix que el Tonto de Verano...


vindràs!


***

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...