Passa al contingut principal

Sordera.


Tothom canvia?
Una persona només canvia si una altre persona la fa canviar.
Si no canvia….
Si no canvia algunes coses no podrem tornar-hi, diu.
 L’escriptor volia ser escriptor, ho va decidir mirant un partit de beisbol. Escriure és una cosa que no es pot decidir fer, es fa i ja està. Com un retrat si, potser, mirant de fer-ho el millor possible, fixant-se en altres escrits i maneres, estudiant. Però realment la gent vol llegir aquest tipus de coses?
La gent volem llegir allò que ens agradaria escriure i no escrivim, el nostre reflex, o potser alguna cosa semblant.
Escoltem cançons  que ens recorden a nosaltres mateixos, les fem nostres.
Correctors d’estil: aquells grans desconeguts que ajuden a millorar als escriptors populars i televisius.
Tot el que podríem fer i no fem.
L’estima, li agrada, però vol tenir un fill i és més difícil d’aquesta manera.
La intuïció ho diu, avisa,
Tu que creus, pregunta, és millor tenir parella o estar soltera?
El que més m’agrada de estar emparellada és dormir i arribar a casa i preparar el sopar, o que te’l tinguin preparat. Compartir coses del dia a dia, coses bones i dolentes, corregir-nos, millorar. Cinc minuts de carícies cada matí.
Ens allunyen, ens allunyem. L’últim cacauet d’un plat de cacauets. El repesques d’entre les closques buides.
Avui i ara. Ahir. L’últim dia de març. El primer d’abril. Abril, un nom molt macu per una nena.
Aloma. Fuyur. Bástian.
Sabates de tela vermelles, per cinc euros, descompte per ser les d’exposició i tenir al punta groguenca de la llum del sol de l’aparador. Just el teu número. T’esperaven.
Un cotxe molt elèctric.
Bufa!.
La nit de després de quedar-te tu allà i jo marxar vaig anar a dormir. A les dues de la matinada em desperta la sordera de l’oïda esquerra. Un mal desconegut. Pita i escolto perfectament les paraules de la gent de la vorera des de la moto. Coses que no caldria sentir. Escoltar massa, veure massa, saber massa. Saber la veritat, que ens fa lliures, de la boca de qui ho ha de dir, i confirmar els teus pressentiments, fa mal. Què vols?
Diu que fica en tots els seus cuinats pastanaga. T’agraden els pèsols?
Tomàquet concentrat. Més intens.
El cabell curt m’ajuda a estalviar en xampú, aigua, i netedat de la pell de la cara.
Et veus la cara sense marc, sense xarxa.
Coses bàsiques imprescindibles. Hi vaig confiar i m’han tornat a estafar, a dir mentides, silencis que amaguen la veritat. Perquè la gent no pot ser sincera?
Sóc la que espera a algú sincer...
És important.
Farta de la gent que només parla de ella mateixa. Jo, jo..., jo....jo. Està be que la gent vagi buscant exemples per il·lustrar les converses que puguin anar sorgint. Però la majoria de vegades la gent es fa pesada. Vol explicar tots els detalls que a ella/ell li afecten. I estaria molt i molt rebé si després escoltessin els teus, però ningú ho fa. Ni tan sols els teus pares.
Totes les coses que es queden a la punta de la llengua al veure que a ningú li interessen una merda.
La gent sana sap oblidar.
La gent solitària no ha de demostrar res a ningú, potser s’han cansat d’escoltar els patiments personals de la resta de la humanitat.
*“Hojala me condenaran, a compartir”. Antonio Vega, Pasa el Otoño.

És aquest el problema de la societat. L’egoisme. La desconfiança d’uns als altres.
Per que jo hauria entès sobradament  la teva llibertat. El que no entenc és la mentida.  És el fet de que la gent faci i desfaci sense tenir en compte els demés.
Ho he intentat, he intentat fer les coses sense pensar en les conseqüències posteriors sobre altres éssers vius que em volten, i no puc. Em sap greu. Potser massa. Potser jo sóc “la gota que colma el vaso”, o “la excepción que confirma la regla”.

Potser no sóc més que algú que escriu el que pensa. 
Vosaltres sou els personatges de la meva historia escrita. Volent trobar un estil, una manera pròpia, que sorgeix del dia a dia, de les vivències, que potser només són tonteries.
La diferència en ser o no escriptor/a és en tenir  escrit el teu nom o pseudònim  sobre un llibre publicat per algun llest/a que vol fer negoci.
És ètic ser escriptor/a?.
Vols emplenar el món de la teva merda escrita? 
Vols emplenar els moments de merda de la gent en el seu recorregut de tren/metro/bus diari?.
Vols petar les llibreries?.
Vols acabar amb  els arbres de la selva amazònica només per autoalimentar el teu propi ego veient el teu nom escrit en un paper i allò que vulguis dir?.

La part positiva. Vindràs?

El poder de la il·lusió. El problema són les expectatives que sorgeixen de cada idea de la teva vida, que normalment es trenquen en mil bocins.
Però ei!, la culpa no és teva, si el món és així, és una fal·làcia de coses increïblement contradictòries, irracionals, egoistes....

Som una societat de dèspotes integrals.

Ets vegà i et drogues? 
Vols una bici amb pinyó fixe, però no t’agrada el Bicing, vols ser genial, diferenciar-te de la vulgaritat?.

Dines mirant a la tele com la gent es mor de gana, de guerra, de injustícia humana  a la resta del món, i desprès et queixes d’haver menjat massa.
Vols aprimar-te, vols ser un figurin, per anar a la platja i ser l’objectiu de les mirades d’aquells/elles que et vinguin de gust...

Viatges  per veure des de on sigui allò que es veu aquí al costat. 
Et mires en tots els miralls? En els reflexos dels vidres dels cotxes...
Et dutxes cada matí?
Et rentes les dents després de cada menjar...
Et fiques desodorant de pedra de sal. Look total.

Ens hem acostumat a ser així. A voler tenir coses que pensem que ens faran feliços, i clar sempre en volem més.
A on vols anar a parar?
La intuïció de vegades s’equivoca. T’equivoques. Normalment per excés d’expectatives.

I què et queda?.  
Potser haurem de tornar a confiar, a creure en nosaltres mateixes i en la veritat.  La sinceritat ens omple de tranquil·litat, trenca amb tot allò que no te espai entre la llibertat. Deixa’t estimar. Obre, surt i entra.
No se on anirem a parar.

Em truca i pregunta: què fas?
He dormit fins la una. Dormir, dormir, dormir. 4X4.

Vull dormir amb tu. I tu i tu i tu.
Ment libada, somnis que descriuen títols de relats. Ànima amagada. Vull tantes coses que no poden ser alhora...

Alhora hi seré, alhora vull seguir, esperar, veure el temps passar i fluir. Alhora vull...escoltar-te, sentir-te. Vull deixar de pensar en totes les coses que m’atabalen i no em deixen veure-hi clar.

El piiii continu a l’oïda. Perillós per la salut a llarg termini. 
M’odies? 
No t’odies, no t’odio, com vols que t’odiï amb tot el que t’estimo.
Sensibilitat radioactiva, mil milions per sobre de percentatge permès per òptima salut humana.

Límits establerts. Quantitat insignificant per a la resta de la població.
Fa molts anys també va haver tsunamis. Paradigma de la reconstrucció sentimental.
Va tremolar molt en molt poc temps, un infern, estava com adormida. El museu del terratrèmol. El museu dels volcans. Sempre estava tancat?  Exemple paradigmàtic. La tragèdia es una oportunitat.  Com la grega.
Mossega l’ós panda comunista.
Vincles. Renta els plats, els meus i els seus. Escric, no se perquè, és una necessitat sense finalitat, sense expectatives. Suposats espionatges. Sorpresa, rapidesa, qüestionar.
Sense res mes a dir, que records, de l’ahir, en un temps rècord. D’on va sortir?
Si no podem entendre quelcom de la vida, és perquè no ens cal per sobreviure. El cervell fa servir les seves capacitats en la mesura que necessiti per mantenir-se i evoluciona segons les condicions circumstancials  socio-afectives, amb la oportunitat sempre de rectificar-se o retractar-se. Conscient d’estar mentint. Especulacions. Segurs d’una cosa: reconeixement, estima, temps suficient, amb remei, amb calma i futur.
“Apretarse el cinturón”.  Canvis. Quin remei. Generar confiança. Paraules teves sota el solet de mitja tarda, desprès de dinar, amb el cigar, amb fums que s’estimben contra la mar, que no veure fins que torni d’on vinc.

Què faig? 


Instruccions verbals i escrites. Sumari. Interrogatori.
Si et trobessis unes claus com serien? (Amics).
Si t’imaginessis una casa al mig del bosc, com seria? (Família).
Si et trobes un mur com seria i que faries? (Amor).
Deixes els pots de gel oberts? (Sexe).
Com condueixes? Com menges? Portes netes les sabates?
Discrepància. Et rasques la picor per sobre de la roba?.
Quin animal t’agradaria ser?

Totes aquelles coses que no vols escoltar...












Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...