Passa al contingut principal

Ser bona persona és bo per la salut.

Hi ha coses que passen i no sabem a què atribuir-ho...
Paral.lelismes.Intuïcions que desprès s'acompleixen...

Ara es veu que està comprovat científicament (Redes http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100516/redes-ciencia-compasion/773091.shtml) que ser "bona persona", comportar-se amb bondat, amb compassió per nosaltres mateixes i per les demés persones que ens envolten, ens aporta salut orgànica i equilibri mental.
Somriure allarga la vida diuen, també. Fer l'amor.
Hem nascut per compartir, som éssers socials...
i si ens amaguem del altres patirem més del compte i no serem naturalment com hem de ser.
Tothom, no obstant, necessita el seu espai. Per pensar, per pair be, per relaxar-se, per fer-la-petar.
Però la cosa està en que una persona sola no és persona, és només animal.

Actualment tenim tota una sèrie de problemes derivats de la llibertat i la igualtat de pensament, sentiment que hem assolit tots en la nostra illa social ( s'ha de tenir en compte que a Barcelona som uns privilegiats per tenir legalitzats uns drets de llibertat que a la majoria d'indrets del planeta no estan ni plantejats).

Tenim coneixements, tenim sentiments i volem compartir-los ( encara que a les marques comercials els interessaria molt més que fóssim totes "singles": més unitats de tot).

La cosa de ser "bona persona" es confon moltes vegades de significat.
Ets bona persona si no et saltes els semàfors en vermell i poses en perill la vida d'altres conductores.
Però em pregunto: Si els altres conductors no tinguessin por de que els figuin una multa no es saltarien ells també els semàfors?

Ets bona persona siguent caritativa i donant diners als pobres.
Però, no seria millor repartir totes les nostres possessions amb tota la gent del món?
Llavors ningú podria competir amb el tamany del seu televisor de plasma... (quin sentit tindria llavors la vida per molta gent?).

Sembla, llavors com deia en Hume, que tot són experiències que anem sumant i que ens creant una consciència i unes rutines per sobreviure d'alguna manera millor. I que tot suposa una causa-efecte constant.
Si ets bona persona, et sents be...si ets sents be somrius i vius millor i més temps. Si somrius segur que lligues més i tindràs més sexe, i més vida també.

Causa i efecte.

De vegades penso i comparo la meva vida sentimental i la meva vida laboral.
I sembla que tingui una estranya relació.
Les relacions que he tingut, mes o menys, m'han durat el que les feines.
És una realitat, és una cosa que em dóna què pensar...
Estem en crisis, i des-de que tinc us de raó, he sentit sempre que estem en crisis. Als 80 érem a la crisis dels 80, van prohibir el "pluriempleo" per que la gent no acumulés feines...
Molta gent venia a les portes de les cases a demanar diners, menjar, diners per comprar un bitllet per tornar al seu poble, que era o molt car i/o molt llunyà. També voltaven molts venedors ambulats d'enciclopèdies, assegurances, etc.
Recordo que la meva mare sempre deia: "no que estoy en paro".
Era veritat. Va estar-se uns anys sense feina externa (ja que les feines de casa sempre les ha tingut que fer). La psicina i moltes coses eren gratis pels aturats.

Era l'època dels "ionquis", al anar d'excursió a la muntanya sempre trobabem seringues...

Desprès van arribar els noranta, van pujar els preus dels pisos una salvatjada.
Els meus pares havien comprat el seu pis per dos milions de pessetes al 1986 i al 1990 valia 200.000€.
Era increïble!
Van obrir tot de noves seus de bancs i caixes, i un piló d'immobiliaries, als pobles i ciutats.
Ens en enfotiem al tren quan escoltàvem al veu sexy que deia: "pròxima estació...." i nosaltres dèiem: "pròxima estació immobiliària".
Era com ara son els comerços regentats per xinessis (agobiant de tants que n'hi han), havien comprat els locals comercials, potser abans petits negocis familiars fets fora, més cèntrics i llavors el carrer major de qualsevol ciutat era més que un "centre comercial" natural de la vila, un passeig pel "Wallstreet" mainstreem "a lo bizarro". Logos, eslògans gens efectius i reals (com la caixa: "parlem"), cartellisme industrialitzat, ciment, màrmol, i portes de vidre tancades.
Els carrers van perdre el ritme natural i de color que dóna la variació de comerços. Eren Centres Comercials de Immobiliàries.
Suposo que això va succeir per que tothom que tenia un pis es veia súper enxuflat amb un pis, casa, o local que s'havia inflat de preu espectacular-ment.
Llavors tenir un pis era tenir tot un tresor.

Els meus pares van tenir sort de comprar just abans de la espectacular pujada.

Així fins al 2000.
Jo estudiava i ja escoltava les xifres de l'atur a la tele.
Recordo un cosí meu amb vint-i-cinc anys de llavors que deia ja que no savia si estudiar medicina i desprès anar a la cua de l'atur, o directament anar a la cua de l'atur.

La meva mare m'explica que quan van obrir l'hotel de les torres bessones de Barcelona i van demanar treballadors; el dia que es portava el currículum hi havien cues i cues espectaculars al voltant.

Recordo la crisi que van passar moltes persones quan tancaven fàbriques de manipul.lats, els problemes amb la Seat, etc. Moltes persones que es quedaven al carrer amb 50 anys i ningú els volia a cap feina. Mà d'obra rapida i fàcil que després ja no servia per edat.

El meu pare és mecànic de motos, i sempre havia tingut bones feines, per que és prou bo, amb molta experiència.
Es va quedar sense feina i es va ficar a taxista, i així uns quants amics seus: un altre mecànic de cotxes de Renault, un maquinista d'una empresa de paper, etc. Alguns dels seus amics van tirar per la banda de ser "seguretat", i ara segueixen igual. I potser quan pugin d'edat ja tampoc els voldran, a més de cobrar molt i molt poc de sou.
Com pot ser que una persona que corre el risc de ser la seguretat d'una empresa, comerç o negoci sigui qui menys cobra? (fins hi tot menys que els caixers dels supermercats; no arriben de sou a 1.000€, i tenen per obligació haver de fer mil hores extres!).

És indignant. A més no deu ser molt bo per la salut estar-se mil hores sense fer res, només vigilant. Segur que dones voltes i voltes al cap a les coses, i això si no ets en Einstein no serveix per gairebé res.

Al 2001 o així van començar a sorgir feines a ETT, de teleoperadores, per atendre la cutre "Atenció al client" de Gas Natural, Endesa, etc. Tot gràcies a la privatització del mercat que va portar a terme el PP a Espanya.
Eren feines molt malament pagades, però millors que res per a molta gent. Amb molta gent titulada superior.
Tothom tenia por de ser fet fora, molta gent la havien fet fora de feines a les que portàven molts i molts anys.

(Encara hi havien sales especials per a fumadors, en aquella éspoca es podia fumar a la Universitat i a l'autobús).

Ara la crisi és una altre?

És la continuació del mateix peix que es mossega la cua.

I no ens queixem!

Potser podem culpar a la crisis també de les nostres crisis personals i sentimentals!
Aquesta muntanya rusa d'inestabilitat laboral vital condueix igualment a una situació gens segura, que provoca alteracions situacionals personals, ansietats que volquem en les parelles, o veïns emocionals que transiten per les nostres vides.

Perquè tenim por a perdre el poc que ens han deixat aconseguir.
(Un pis?, un cotxe?, una tele?, un ordinador? i ja ets feliç?).

Com es pot ser feliç un mateix coneixent la crítica i real situació que si han de patir a molts llocs del món per culpa del nostre benestar?


Com es pot ningú fumar un porro sense pensar en tot el que han hagut de patir les persones per que nosaltres poguem tenir una anada d'olla momentània?

Si sobra alguna cosa és l'estat central i els polítics a sou.
Política per amor a l'art.
Estat federal de comunitats autònomes, que per això es diuen "autònomes".
El retorn de la República, votada legalment i guanyada.
Hem de tornar a on vam partir per poder tornar a començar de veritat, i no a mitges.

Tots els corruptes a la presó.
Els esportistes, música, artistes (Alejandro Sanz, Fernando Alonso, etc) que no marquin la seua residencia aquí que no puguin dir que son d'aquí si no paguen els impostos que haurien de pagar si fóssin aquí. I que no puguin treballar aquí (Europa).

El diner negre, el diner als bancs suïssos, tot netejat.
Impostos als rics.
Sou mínim de 1,500€, sou màxim de 3.000€.
(pagament mensual de l'atur, pensions, etc).

Escoles i Universitats gratuïtes totalment, amb llibres i menjador gratuït.
Salut publica ven pagada i coberta ( vénen als  hospitals de Barcelona totes les persones d'Espanya que volen o d'Europa, per tractar-se de tot).
Abdicació del Rei i de la família reial. Que facin una donació de totes les seves possessions als pobres i ells siguin una família normal treballadora.

Polítics sense sou, ex-politics sense sou vitalici.
Per què volen tants diners? són més feliços així?
Com es pot viure tenint un sou de 6.000€ sabent que la majoria dels que t'envolten cobren menys de 1.000€? Això vol dir que saps totalment que vius a costa d'ells.
A part hauràs de tenir en compte totes les persones a les que perjudiques amb aquet sou: aquest sou vol dir que hi ha un munt de gent que cobrarà molt menys o inclús res per cobrir el teu sou.

Què vols viatjar molt lluny?
Vine a les cases d'acollida d'aquí, veste'n a la Plaça Catalunya a ajudar els sense papers que no ténen res per menjar... i no poden tornar a casa tampoc, ni treballar...
Et sentiràs be!, seràs bona persona! i tindràs millor salut!!!

Què vols? quedar-te a casa mirant històries inventades en comptes de viure la teva pròpia?

Ets bona persona si segueixes aquestes regles absurdes impossades per la societat capitalista i materialista?

Potser tenint tants diners ets sent malament, però tens fas alguna donació i ja et sents millor, oi?

De vegades tot és meravellós, perquè surt tot molt semblant al que havies pensat, imaginat; la qüestió moltes vegades, és no donar res per fet.
No esperar res a canvi.
Esperar el moment oportú, deixar fluir, encara que la ràbia regiri el teu estomac.
Has de deixar fluir i fluir tu mateixa...

Confiar...
Si aparco la moto a la porta de la feina, o a la finestra tot va millor?
Sembla que si. El món s'arreglarà. Sóc egoista, vull que tothom sigui feliç, però això sembla imposible!.
Si sembla que hi ha coses que són causa i efecte...
Si vaig a dinar al parc per un carrer o un altre, si giro per un o altre semàfor...
Em deixo portar o faig sempre el que crec que és el millor?


En el fons se que la meva intuició te raó, de vegades no vull veure-hi clar.. no em crec a mi mateixa.
Hi ha instants de xispa, i veig alguna cosa que succeirà en el futur pròxim, i no en faig cas i desprès acaba passant.

Em vénen coses al cap, bones i dolentes, he de tenir l'encert de saber quines són encertades, per la sensació que em provoquen en el moment d'il.luminar el meu cap!.
Pot ser si  no en faig cas és que es faràn realitat?
Si m'ho imagino ho destrueixo...

I diuen que hi ha uns quants que ténen tots els diners i el poder del món...
i perquè en volen tant només per ells?
Què en treuen? Treballar menys? Viure millor? Viatjar més?
No saben que les millors coses de la vida no ténen preu?
Que ni tenit tot l'or del món tindràs salut quan falti (toquem fusta!).

Deixa't portar!!
Gaudeix!, per tots aquells/es que no poden, no volen...

Una dona de vuitanta cinc anys. Viu sola a una caseta.És feliç mirant les notícies al Teletexto, diu: Així les penso jo sola, no me les llegeixen i se la realitat per mi mateixa!
Quina forma de ser i viure, a la seva edat, tan espectacular.
En calma pasa el temps i segueix al seu lloc, fent la seva, mirant les muntanyes, el llac.. i la seva història. No necessita a ningú.

Si ets bona tot sortirà be (diuen).

I surt be.
Ets més intel.ligent que la majoria de gent que conec, per que ser intel.ligent vol dir resoldre millor i més problemes.
Tu els desfàs els problemes, els dil.lueixes, els liqües pel teu colador Zen.
Li treus tot el pes. Toques de peus a terra, amb tota la suavitat del món.
Ella encén les parraules, i la meva ràbia.
Tu la ofegues amb una gran onada de tranquilitat. Obres el mar davant meu a una altre manera de ser, i de fer. Sincera, tant sincera que sorprèn.
No estic acostumada a una persona tant sincera.

Ella és més feliç del que sembla.

*Importadas por los arabes: arrobas, naranjas…

Comentaris

Lluís ha dit…
Grans reflexions. L'escriptor Eduardo Galeano va escriure que: "el colonialismo visible te mutila sin disimulo: te prohibe decir, te prohíbe hacer, te prohíbe ser. El colonialismo invisible, en cambio, te convence de que la servidumbre es tu destino y la impotencia tu naturaleza: te convence de que no se puede decir, no se puede hacer, no se puede ser".

En fí, que lamentablement ens han ficat en un carreró sense sortida, i la gent està més pendent del futbol i de la tele que de recuperar la dignitat que ens treuen dia a dia.

M'ha encantat aquest post.

Una abraçada
lutxana ha dit…
moltes gràcies per llegir i poder encantar-te*
:)

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...