Passa al contingut principal

Una estrella

Dissabte astronòmic.




Nadal astronòmic.

Dinem. S’ha mort. Un home bo. Un altre.

Anem al Quino de Nadal a un hotel de Sabadell, petat de gent.

Jo jugo sense apostar diners.

És difícil guanyar. Quina anestèsia tan profunda.

Al mateix cercle. Esperar, quina hora són?

El meu cor.

Cent anys de solitud.

Cent?

És el destí?

Feina i amor, i quan ho tens t’avorreixes…



Viure sempre de la mateixa manera, com sortir del cercle?

Com trencar la barrera de la por?

Desitjant, pensant en positiu…

Deliberant, intentant no amargar l’existència a qui t’envolta, si tens la sort de que algú t’envolti.

Valorar tot el que tens quan ho tens, per no perdre l’oportunitat de sentir-ho com cal en el moment.

Però de vegades mires al mar i no el veus…

D’altres, les vegades, són les d’estar-me pensant tot allò que sembla un raig de llum, o de tro, que pot fer tremolar l’existència. Fer boira de tot, de cada silenci, de cada carència.

Por a agobiar, por a que s’oblidin de tu, de que no et pensin.

De que no importis per res?



Un ei com estàs, un ei com va… si no surt, no sortirà.

És el que hi ha, no canviaré jo, no canviarà ningú.

No he trobat cap persona tan carinyosa com jo.



No em sobra cap abraçada, crec…

Ni cap trucada, ni cap missatge…

No m’agobia res que sigui per estimar…

Sense esperar res de res, per demà.



Un dissabte més, perdut, per no estar…

Don s’aprofita el teu moment, sigui com sigui…



Deixa una mica de pensar només en tu.



Deixa’t portar…

De vegades…



Mires el resum de l’any.

Terratrèmols, tsunamis, guerres, morts, i Vida.

El camino esta cabró.

Se hace tarde…

Esperar, y no llega la llamada…

La palabra que calma…

Pero llega.



Si fes alguna cosa, ho diria, però no compta, no compto…

Un, dos, tres..

Tot cap a dins, tot cap en fora…

Ballem?

Avui no, no es pot, és massa tard…

Potser…

Espero i escric, allà on ningú m’escolto, només jo…

Està be….



Què més i què menys?



Ballaven les fulles de l’arbre davant teu, davant meu….

Brillen per sol… ballen pel vent…

El fred als peus.



La crisis és culpa del diner negre, no dels immigrants.

Bombolles immorals.



Sempre ens quedaran les estrelles.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...