Passa al contingut principal

Fum

*votad mis relatos cortos del concurso de tmb*gracias!!!
http://www.relatscurts.tmb.cat/aspx/ca-ES/relat_view.aspx?sid=6034


Va començar a fumar als dinou anys un dia de camí a classe.
Va comprar un paquet de tabac i un encenedor.
On haurà anat a parar aquell encenedor?

Ella fumava, potser tenia ja trenta anys.
Quan va començar l’estiu va entrar al bar i amb un sol impacte d’una sola mirada de la dona que s’estava a l’altre banda de la barra va revolucionar el seu cos.
De cop no tenia gana i plorava de tant en tant.
La música i la poesia eren els seus únics calmants.
No podia parar d’escriure paraules perdudes en metàfores absurdes, que intentaven d’alguna manera entendre’s a elles mateixes i cercar el sentit d’aquell desencís existencial.

El segon dia d’agost va entrar de nou al bar i de sobte va sentir la cançó que havia estat escoltant el dia anterior una vegada darrera d’una altre.
Va girar la seva mirada tímidament esperant la bellesa corprenedora d’aquella cambrera increïble.
Aquesta li va tornar la mirada amb un senzill i còmode somriure.
Cada vegada que entrava al bar la cambrera ficava aquella cançó de nou i li regalava una nova caiguda d’ulls fonedora.
Passava amb la bicicleta per davant de la finestra del bar intentant divisar el rostre màgic d’aquella deejey improvisada potser nou-centes noranta vegades al dia.
Volia besar-la? Potser només volia mirar-la detingudament i sentir la seva veu.

Les nits d’estiu els joves del poble les esgotaven al bar ficant música i bevent i fumant.
La elegant i misteriosa forma de fumar d’aquella dona l’havia embruixat!
Cada nit perseguia les espirals de fum navegant pel sostre del local amb un ull i amb l’altre controlava cada un dels moviments de la seva admirada.
Inesperadament l’última nit d’estiu la cambrera es va apropar i li va oferir una cigarreta.
Una suor freda desconeguda encengué cada mil•límetre de la seva pell.
Es dilataven sense límit les seves pupiles.

Ella li va dir que sentia la seva música quan passava per sota de la seva finestra de camí al bar; que tenia molt bon gust.
Aquella cançó la encantava i que li havien gravat aquell disc a una cinta de cassette amb les cançons sense final per que hi capegessin totes.
Que si podia gravar-li el disc de nou.
Sentia com bategava tant fort el seu cor que creia que si intentava deixar anar una sola paraula no s’escoltaria.
La cigarreta s’havia esfumat sense prendre-li ni una sola calada.

Al dia següent va gravar el disc amb les cançons senceres per la noia, li va deixar a la bústia del bar.
Aquella cançó la perseguiria la resta de la seva vida?

Tenia el telèfon del bar i de tant en tant trucava per sentir la veu de la cambrera i penjava.
El setembre va ser trist i mullat tancada a l’habitació de la ciutat escoltant sempre aquell disc que potser ella també escoltaria a allà on fos.

Desprès de tres anys intentant sentir el flaire de fumar d’aquella cambrera fumant va aconseguir deixar de fumar durant tres anys i després hi va tornar tres anys més tard. Ara era el moment de deixar-ho definitivament. Se n’havia oblidat del tot de la cambrera.

Ho faria per la seva avia, per sentir el sabor de les coses al natural, per no ferir a la resta de persones que l’envolten en el seu dia a dia.
Però l’adició era molt forta.

Un dia anant en metro escrivia a la seva llibreta i es va adonar que allà no fumava i va pensar que si anés tot els seus moments amb necessitat de fumar en metro no podria fumar i a més podria escriure, i així desfer-se d’aquell vici indomable.

Així que el següent dilluns va anar a la feina en metro i al sortir va estar fent voltes fins a l’hora de sopar.
Passaven els dies i s’esvaïa l’ansietat per fumar gràcies als viatges interminables per les artèries de la ciutat.
Quan s’imaginava encenent una cigarreta de nou ho evitava endinsant-se al metro fins que l’angoixa de no fumar marxava del tot.

En un d’aquests trajectes, sense principi ni final, va veure sorprenentment a la seva cambrera entrar al seu mateix vagó.
Era igual que al seu record d’aquell estiu sentimental esgotador.

Les seves mirades es van creuar de cop i es van reconèixer i un silenci interminable tremolà per tot l’espai.

Sense por es van apropar i es van començar a besar sense poder parar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

el tiempo nunca escrito

 hay tiempo que no se escribe... después de un año sabático, sin tanto tiempo... entre tiempo... vuelvo al ruedo... ahora hay un aviso a la comunidad, al parecer, para notificar que lo aquí escrito es material sensible... quizás mejor... porque quizás lo leerá quien no deba... quien no entienda... quien no ha tenido tiempo de leer... en su momento... como dice una buena periodista entrada en años en un video reciente, cada vez parece que escribo mejor, cada vez parece que tengo más paciencia y más consciencia de todo, y cada vez parece todo más real e inverosímil a la vez... el tiempo nunca escrito es como el libro de la isla de los pingüinos... que nunca será... como la democracia que sin feminismo no será... pues no es democracia y ya está... tampoco lo sería siendo muy feminista, con reina, y sin poder votar...  total ¿para qué?  yo quiero ser mi reina, y la de las demás... ser lesbiana es como jugar en tercera regional a futbol 11, sin campo, con jugadores/as que no cobran, y juega