Tothom es pot equivocar.
El que dic ara ho penso de veritat.
Fum, fum, fum.
Guia d’hotels amb finestres, perquè es veu que ni els constructors (en la ruina), ni els arquitectes minimalistes... les troben oportunes en les seves edificacions.
Pau al món, editorial conjunta a tots els diaris del món.
Refugiats climàtics.
Llibertat d’expressió.
Los i las Mutantes.
La veu conjunta.
Espais en blanc.
Afeitar un fantasma.
Rebuig.
Tot esperant les bombolles perfectes. Al tren. El tren nou.
Les escales semblaven cordes de guitarra, de passeig, sobre algun animal, una elefanta, potser dinosaures dels grans, fèiem la pujada de gràcia, i hi havia bolets gegants (com els de la decoració del carrer Verdi d’aquest agost) , d’aquells vermells de cap amb pigues blanques, al costat, a la vora de la vorera..els hi donàvem puntades de peu al passar...
(Petons petons Petons petons Petons petons Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons, Petons petons,)*
999*
Les respostes, a google.
El concert i el ball de gala. Coples. Saraus.
Terrabastalls.
Massa petit.
No tens excusa.
Al “hall” de l’edifici d’oficines ja han ficat un arbre de Nadal.
Amb boletes vermelles i platejades, fent joc amb els colors de la imatge corporativa de l’empresa.
No és ni massa gran, ni massa petit, no és gaire ostentós...
És per complir...
Per ser políticament correctes...
Tinc un arbre de Nadal, i és de plàstic.
Santa Llúcia.
Vull anar amb tu aquest vespre.. a veure si podem... m’agrada les coses que hi venen... les cosetes fetes per artesans i artesanes...
Et pot agradar més o menys, però és potent.
Just en el pitjor moment és quan et quedes sense bateria.
A la recerca del sol.
Planetes, estrelles i llunes.
Estampats digitals.
El gat mira amb un sol ull, interrogant-me...
Calaveres simpàtiques pintats a un bastidor enorme.
Vull un bastidor amb tela tan gran... immens...
Compres no quotidianes.
Obrir pràcticament tots els dies de l’any.
Hem discutit moltes vegades sobre aquest tema. Obertures.
Aprens, comprens i vius.
Compres de primera necessitat.
Vols passar amb mi totes la resta de nits del món?
Això només ho pot demanar la lluna.
Educació, hàbits, models... estructures adaptant-se,,,,a les novetats.. qualitats de vida...
Botigues de conveniència. Titularitats individuals. Noves directives. Barra lliure.
Horaris tradicionals. 150 m2 . Adequació de lleis i convenis.
Simplificació administrativa. Burocràcia.
Tinc ganes de fer migdiada.
Un altre cafè capucchino.
Frappé.
El dimecres per dinar.
Ha tornat, de Londres. Vivia amb una família de xinesos establerts allà. Diu que són la gent més cortès i amable amb la que ha conviscut.
Ella és de Brasil, de Río.
Me la vaig trobar a una feina i mira, amb el temps, que passa, sembla que mantenim el contacte.
El seu pare es va morir, ella era aquí.
Era estrany, tant lluny.
Sempre m’ha agradat com sona el portuguès o el brasiler.
El rus també m’encanta com sona als llavis dels seus parladors.
Samba di Janeiro. M’agrada la Bossanova. M ’agrada la papaia i el guaranà.
Una altre amiga va anar a viure a Sao Paulo uns mesos i ens parlàvem pel Messenger... deia que aquella immensa ciutat, inundada de gent, era molt gris, que era com un Madrid immens...una altre ciutat sense sortida... al mar...
Copacabana.
Tinc gana, tinc molta gana des de bon matí.
M’haurà de venir la regla?
Diuen a la ràdio que a Suècia si ets homosexual no pots donar sang.
Aquí diuen que la major via de contagi de la Sida és a relacions heterosexuals.
Ja denunciava l’Stieg Larsson als seus llibres una societat molt exagerada i polèmica, que s’esverava ràpidament per coses que no entraven en la normalitat, destacava la alta morbositat d’una societat “perfecta”.... la necessitat de la societat de mantenir un equilibri aparent de perfecció... quan tot està ben manipulats per interessos personals...
Aquí els polítics fan directives de les seves empreses fantasma a les seves dones i inclús a les seves mares malaltes... no tenen cor... ni decència...també al seu xofer...
Malversació de fons públics.
Flotadors de 300€.
Una nació dins d’una altre nació. Perquè algú te la indecència de prendre’s la llibertat de dir el que pensa o com es sent la majoria?
Com deia en Bakunnin, i bé ho deia, inclús si així fos, la majoria no te sempre la raó (volent dir democràcia no, anarquisme sí).
Creus a les escoltes.
Al 1909 a Barcelona hi havia manifestacions molt fortes en contra de l’església, per que volien una educació laica.
Llavors demanaven també que totes les escoles fossin públiques. Llavors va resultar la revolta amb moltes esglésies i convents cremats.
Hem tornat molt més enrere del que pensava?
Inclús a un convent van cremar a una mòmia d’una monja. A aquest que la va cremar va ser a l’únic que van afusellar, perquè va ballar al mig del carrer amb la mòmia (com a mínim en això si que em millorat i no matem als condemnats).
Només son les deu.
Noranta euros el kilo. Gambes.
Tractaments d’humitat.
Sense compromís.
T’estimo.
Increïble.
Sus logros son otros.
Aconseguir que t’escoltin avui. Aconseguir complicitat. Que algú permeti compartir algunes paraules amb tu.
Que algú t’entengui, encara que sigui, per un sol moment.
Pau, equilibri.
Les mans al cap. Magnífic. Versió 2.0.
La veu es deixa caure.
El ventall és molt ampli. Escoltar a tot el que tenim a prop. Sense prejudicis. Cançons. Reflex.
A la web de bcn.cat ....diu si vols participar a la cavalcada de reis... intento entrar a la web i no funciona... mentides i més mentides...
Cintes, tapes, musicassete, cassetes.
El primer concert: Gun’s & Roses, Palau de Monjuïc.
40.000 persones.
Veu personals.
Volum dos.
Cada cerc temps fer alguna cosa diferent.
Recordo que en aquells temps de casette els amics i amigues, família, ens gravàvem els uns als altres aquells discos que no teníem i volíem.
Era normal tenir un calaix ple, o dos. Personalitzats.
La noia del bar d’estiu tenia gravada la banda sonora d’aquella pel·lícula amb els temes tallats al final per que hi cabessin tots.
Què estrany escoltar “My Sharona” sense final, encara que com es repeteix molt “el estribillo” i potser no és necessari escoltar com s’enfonsen les cançons en el silenci infinit.
Hi havia cançons que no s’acabaven, que semblava que aquell que gravava talles el so poc a poc...
Podies imaginar-te al grup de musica en qüestió tocant sense límits, sense parar...
El problema dels cassettes era que l’havies de rebobinar...i si volies escoltar una cançó que era al vell mig de la cinta era difícil saber-ho exactament...
Una amiga meva tenia un radiocasset que sabia i podia aturar el cassette en cada final de cançó... era un flipat...
Recordo el seu gat, que estava molt gras, empaitant un tros de plantilla de sabata... era tan ridícul veure’l tornar-se boig amb aquella tonteria...
Apallissar.
Quan van sorgir les primeres ràdios musicals als anys cinquanta als EEUU molt músics es van manifestar en contra... perquè pensaven que si la gent escoltava les seves cançons a la ràdio gratis no anirien als concerts....pagant...
Així molts músics van prohibir que es poguessin punxar els seus temes a les ràdios... així les ràdios van decidir punxar cançons de música negra que començava a sorgir.... donant pas a molts músics desconeguts... i a models de música com el blues, jazz, soul....increïble...
Ara, alguns músics, volen prohibir que la gent pugui escoltar lliurement la seva música a Internet, gratis.
Dons que no deixin. Que fiquin seguretat als seus discs perquè no es puguin gravar o copiar.
Llavors això donarà pas a que la gent obri les portes als músics que són generosos i alliberen al món el seu art...
Tancats de ment. Volen seguir vivint de luxe.
Diuen que no sabem el que hi ha darrere d’un disc, tota la feina.
Sabem que la majoria d’aquests artistes tan populars graven els seus discs a Miami perquè els costos son més econòmics, i així tampoc han de pagar a hisenda pels seus beneficis.
Clar, produïr un film, un disc, un llibre, a l’estat és molt més car.
Com tots aquells esportistes i famosos tan patriòtics que estan gaudint de les ajudes públiques per la seva carrera, que diuen que ens representen, i que desprès estan inscrits a altres països (paradisos fiscals) per no pagar impostos: Rafael Nadal, Fernando Alonso, Motoristes en general, Torerus, David Bisbal, Alejandro Sanz, etc.
A més després els hi atorguen els premis més dotats econòmicament pels seus èxits. En el nostre honor...
Pop. La creació del pop.
Hi havia una vegada un país on va començar a triomfar un estil de música que no agradava als polítics perquè era molt reivindicativa i sorollosa, i així van pensar fer un nou estil musical que fos més afable i políticament correcte, promocionant cançons i artistes més lleugers “enllaunats”.
El pop va sorgir per tapar els efectes que estava causant a la societat el rock. El rock el volien prohibir. Estava malt vist.
Aquesta història es reflexa al film “Cry baby”, on surt un gran Johnny Deep... amb una llagrimeta tatuada a prop del seu ull...
(la meva germana sempre ha volgut tatuar-se una llagrimeta igual que aquella...
Quan la gent te falta de amor propi, te desajustaments alimentaris.
Estomac: el nostre centre.
Si estimes, tens vibracions a la panxa.
Hi ha molta gent que volen anar a veure-la.
Un gènere molt habitual. Referents. Comercials. Gags brillants. En Woody Allen treballava, abans de ser cineasta, de guionista per humoristes.
Ahir va ser un dia especial. Ho deien els nostres e-mails (no m’agrada la paraula “correu electrònic”)....
El Gran Wyoming i l’Andreu Buenafuente s’intercanviaben:
Sempre m’ha agradat i em ric amb allò que diu i com ho diu el Gran Wyoming. Ara i sempre. El Buenafuente, també m’agrada bastant, no tant, però si.
No m’agraden les seves entrevistes ràpides i sense cap gràcia.
Va ser molt interessant veure al Wyoming sense les seves dones tan estilitzades... (El Wyoming sempre fa bromes fàcil i recurrent fent veure que és gai)...
En canvi en Buenafuente només està envoltat d’homes... (aquest no fa broma amb el seu desig sexual,,,
Potser aquest últim està afectat per haver anat a classe a escoles de nens religiosos d’aquests de la peli “La mala educación”... sembla de la mateixa “quinta” que l’Almodóvar no? Mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm....
Avui actuen Marilyn Manson.
Diuen a la ràdio que ja no colen. Ja no fa gràcia ni fa por. Rumors, llegendes urbanes.
Jo vaig llegir la seva autobiografia.
O ha canviat o ha desaparegut de les pel·lícules.
Addictes al crack.
Els músics no lliures diuen que pensem en les conseqüències que representa descarregar una cançó a Internet sense pagar.
Jo els dic que pensin en les conseqüències que te la seva consumició de drogues.
És ven conegut que aquell que canta “Vale, que la voz no me la vendo” era un gran consumidor de neu pols blanca.
De ven sabut és que els germans Galleguer ensimaven com ells mateixos deien “autopistes” de cocaïna abans i desprès dels concerts.
M’agrada la música d’Oasis.
Ells no pensen llavors en la gent a els que l’estat els ha expropiat les terres per poder cultivar coca. O tots aquells que viuen i malviuen a tots aquells països, als que potser no tenen altre opció que treballar en feines relacionades... perquè ningú vol invertir en res més, per exemple, Colòmbia, Afganistan...etc.
Tampoc pensen en que les notes de música se les va inventar algú i els instruments també, que els estan fent servir d’alguna manera, que no paguen,,, als seus inventors... per poder lucrar-se desprès... no diuen que gràcies a la difusió en mitjans... vénen més discos perquè a la ràdio no paren de ficar les seves cançons fins a la sacietat... la repetició fa el record...al final ho penses i creus que fins hi tot t’agrada....cançons populars imposades...
Ningú els hi reclama res per aquesta agressió incontrolada a les oïdes de la gent, que potser no tenen encara prou coneixements per triar alguna cosa millor...
A més, totes les cançons, segueixen partint de les vuit notes tradicionals... repeteixen models i estribills,...gairebé amb faristol... ningú s’inventa res, en realitat, fan versions d’altres cançons ja fetes... no tenen dret a dir que no han copiat ni versionat ni un tros de cap cançó ja feta....
Per exemple... Alaska y los Pegamoides solien copiar directament la base de les cançons de més èxit dels 80 a EEUU i Anglaterra....i ficava lletres molt atrevides...
La Unión, sense paraules. Crec que no tenen cap cançó que no s’assembli a cap altre, molt i molt, massa.
Tots els discos de grups dels anys 80 estaven calcats, com a mínim en els acords... a les cançons estrangeres que aquí no arribaven...
Qui podia escoltar aquests discs... aquell que podia anar a Londres... els caps de setmana (els fills de papà de Madrid i alguns de Barcelona)...
A més de portar discos portaven drogues... quan es podia fumar als avions...
És història, no és fer demagògia.
Un d’ells és un dels meus artistes favorits: Antonio Vega. Però ja veiem que el van il·luminar, però aquesta llum el va matar també. Mort en vida, gairebé.
Unes amigues van anar de viatge a l’Alguer...i una altre amiga els hi va preguntar, heu anat en bus?
Crear la necessitat encara que no es necessiti.
El número de mòbil més car del món: 699 999 999?
888 888 888 número sagrat pels xinesos: el número del bon negoci.
Ahir em van fer un encàrrec, potser un dels més emocionants que m’han fet , a part dels que em faig jo...
Una pintura de la meva germana i la seva millor amiga... ja tinc la idea... i la forma... ha sorgit molt ràpid la idea... què be!
No sempre és fàcil tenir una bona idea per fer.
I no sempre resulta a la pràctica tant be com te la imagines. A vegades surt molt millor.
Encara que a mi m’agrada molt més fer coses impulsivament, improvisant, sense control, ni límits...
Encara que no sigui perfecte és molt més efectiu....
Però poc a poc, de vegades noto, la meva pròpia Obsolescència... ja li he trobat el punt... comencen a sorgir en mi pors... por de que quedi malament.. de que no li agradi... de que no sigui bo...
Aquella por que fa que no et satisfà res, que sempre creguis que es podria fer millor... sensació que de vegades és necessària, però en l’art no...
L’art ha de ser lliure,,,, obert...sense límits... sensacional, sensacions, sentits, sentimental... expressiu....fort... emocionant...
Amb sempre una mica de bon humor...
Qui no ha emborratxat a algú per baixar el seu nivell d’exigències, o el teu?
Quan no vols veure la realitat, vols veure-ho tot millor, no tenir més “nos” a la teva vida... quan ets egoista i no penses en res més que tu...
Els efectes del Prozac i d’altres substàncies.
Lacrimosa. El senyor Wolf. És el cantant, el component, el productor, el realitzador... toca tots els instruments que sonen al seu discs... crea nous instruments amb nous sons...
Els seus discs estan a lliure disposició per tot Internet... a totes les webs de música lliure... els tens disponibles...
Un creador que dóna la seva passió per la música als demés...
És una mica com el grup “Toreros muertos” però amb un sol component.
(Ara he recordat una pintada que vaig veure una vegada feta a les parets de la plaça de torus de Les Arenes a Plaça Espanya... que ficava “toreros muertos”).
Abans les pintades dels murs volien dir sempre alguna cosa intel·ligent(anys 70 -80), desprès es van tornar grolleres i obscenes o ridiculitzants o per personalitzar espais amb signatures pròpies... (80-90), per aquells que les llegissin, finalment eren frases que reivindicaven la independència o el terrorisme ...I ara són art (since 2000.... ara aquestes reivindicatives es concentren totes als bars i llocs okupats...
Ara, popularitzat el grafitti, volem customitzar les parets... ja no volem inspirar als obres, al poble, o avergonyir a ningú amb el que fa...
Ja no trobem frases a les parets que diguin (ni tan sols al “mur” del facebook... que per això es diu mur...o al twiter...potser si als “blogs”...als “grups”...del facebook...no se,.... el missatge està difós....
Per exemple:
“Volem el nostre estatut”
“Atureu la guerra a Afganistan”.
“Volem descarregar-nos-ho tot sense pagar!”
“Volem que estudiar a la Universitat sigui gratis!” (pelis gratis a dojo?
“Volem que el sou mínim sigui de 1.000 €”
“Volem que la gent compri només productes fets al seu entorn!!!
“Volem que la gent no compri res que no necessiti de veritat!!!”
“No a la privatització massiva amagada de la Universitat i els Hospitals públics”
http://muralespoliticos.blogspot.com/
Hi ha un noi als EEUU que es dedica a “retocar” cartells de publicitat... i ho fa amb molt art... per mostrar reivindicacions o criticar el missatge que es pretén difondre....
Recordo unes de les últimes frases d’aquestes que vaig llegir a les parets:
“No te vayas de éste mundo sin intentar cambiarlo”
“Apaga la tele y lee una poesía”.
“Medio mundo se muere de hambre por adelgazar y el otro medio mundo por comer”.
Punt com? Què?
Manifestació en persona.
Internautes.
Una muda per dia.
Engrunes.
Aquella botiga amb roba de segona ma que hi ha a Gràcia, al costat de la nova Llotja , la de l’art.
T'estimu_Lu*999T'estimu_Lu*999*T'estimu_Lu*999**
T'estimu_Lu*999T'estimu_Lu*999*T'estimu_Lu*999**
T'estimu_Lu*999T'estimu_Lu*999*T'estimu_Lu*999**
T'estimu_Lu*999T'estimu_Lu*999*T'estimu_Lu*999**
T'estimu_Lu*999T'estimu_Lu*999*T'estimu_Lu*999**
T'estimu_Lu*999T'estimu_Lu*999*T'estimu_Lu*999**
Comentaris