Passa al contingut principal

ESCALFAMENT CLIMÀTIC

Escalfament IDEOLÒGIC.
No entris per aquí, és un Friki.

Si no tenim notícies, les fem, van pensar.
La dignitat.

On son els savis? A la Universitat?
Desfalcs.
Coneixes a algun heroi quotidià que es mereixi un homenatge?
Millet. Prenafeta. Alcaldes. Comissions. Tenir cent cinquanta càrrecs públics per persona. La família sempre te preferència en tenir feina.
Corrupció...
Hem de repartir encara més diners per que els gestionin aquests?
Tenim els millors hospitals i universitats, però tots, gràcies al diner públic, s’estan privatitzant.


Nivells de Marketing agressiu. Despliegue espectacular. Impacte mediatic?
Film patrocinat per El Corte Inglés. El Corte Inglés patrocina la ràdio. A la ràdio li fan una súper entrevista (és sorprenent que tot sigui molt bo i meravellós.
Campanya de Nadal.
Aquest film és un producte familiar de llarg recorregut: un producte estrella o locomotora?
En realitat aquesta productora es guanya la vida fent videojocs (qualsevol videojoc treu més diners en un dia de vendes que els més alts beneficis obtinguts per la pel·lícula que més ha guanyat de la història: el videojoc té un cost molt baix en tots els aspectes, el cine és super costós).
En realitat aquesta productora ha fet un film d’animació per donar a conèixer els seus videojocs. En canvi els films poden arribar a tots els públics, encara que no els consumim, som espectadors dels seus spots, anuncis, merchadissing, insercions en ràdios, televisions, premsa, publicitat exterior ( pims i opis escampats per tota la ciutat)...
Un film és alguna cosa per sempre... un videojoc té una vida limitada com a producte.

El segon dia de més consum d’oci en els EEUU, és demà.
Partners.

Això és cinema? Això és Nadal? Això és ràdio? Això és premsa?
No. No?

Tot depèn de la resposta del públic.
És important veure quina reacció tenim davant de les notícies, productes...
Les notícies són els productes ara?
Notícia.
Temps immediat.


Recordo una amiga que treballava contant, un dia de nadal, a la gent que accedia a la zona del centre de Barcelona. La pagaven per contar la gent. Per fer click a la maquineta de contar aquesta que tenen els porters de discoteca.

Un altre treballava contant també la gent que sortia de veure una pel·lícula del cinema.
En aquests estudis, tant extremadament costossos, es bassen les dades de consum i de que es pagui o no publicitat.

Només set milions d’audiència a EUA.

L'alcalde de Barcelona:
"L'Hotel Mandarin Oriental és l'aposta pel turisme que ens convé"

 40 anys d'acció veïnal al MUHBA


Les federacions d'associacions de veïns de Barcelona (FAVB) i Madrid (FRAVM) organitzen conjuntament l'exposició "Barcelona-Madrid. 40 anys d'acció veïnal. Història de dues ciutats i de les lluites urbanes que han forjat el present dels seus barris".
A Barcelona, l'exposició es pot veure a la Capella de Santa Àgata del Museu d'Història de Barcelona (Muhba) fins l'1 de febrer del 2010, i després serà itinerant pels districtes de la ciutat.
L'exposició recull les lluites ciutadanes que no se centren només en l'urbanisme, els equipaments i els serveis públics, sinó també lluites que han contribuït a la construcció de la democràcia, les ciutats i els barris, concebuts com xarxes de relacions i espais de convivència.
i la Federació Regional de Asociaciones de Vecinos de Madrid

gif buit





És divendres, la gent se’n va si pot, i si pot no ve.
El cant dels ocells.
Entre quatre línies més.

Tenen por, perquè si votem aquí, tots junts, som tants que podem guanyar, democràticament, a tota la resta.
Si sumem llavors els vots dels altres que a la resta de la península que potser estan d’acord dons segur que guanyarem més i millor.
El PP va guanyar al seu dia, perquè aquí els van votar molts.
El PSOE va guanyar perquè aquí els van votar gairebé tots.
És el que fa que aquí hi visqui tanta gent.
Quina és la ciutat amb més habitants?
Des de sempre és Madrid, perquè suma tots els pobles dels voltants, però realment sabem que és Barcelona.
I si sumem la gent de Barcelona i els seus voltants (Vallès Occidental i Oriental, Llobregat, Penedès, Maresme, etc) dons és gairebé el doble d’habitants que la comunitat de Madrid (la de la bandera vermella amb dotze estrelles daurades, que sembla ben be, comunista).
Desprès s’ha de tenir en compte que gran part de la gent que viu a Madrid no és de Madrid mateix, són del sud, del nord, dels voltants i de més enllà, fins hi tot d’aquí.
Però molts i molts d’allà pensen com aquí. Molts i molts no. Aquí també hi ha molts que no pensem com aquí. Però la majoria si.

La directora de l’oficina de la caixa teclejava molt i molt ràpid les dades que tot just acabava de llegir del meu D.N.I....
Retentiva. Memòria selectiva.
Després tenia que actualitzar la meva llibreta a ma, sempre hi ha moltes pàgines per actualitzar perquè jo mai la faig servir, i s’havia après el meu número de compte ben ràpid per poder anar-los ficant a l’ordre de l’ordinador per a la impressora, que s’havia de fer a cada pàgina de la llibreta...

Perquè no hi ha regal millor que els records.
Tres mesos sense interessos.

Si somrius tot és millor.
És molt més fàcil tot.
Des de l’altre banda del riu (m’agrada la cançó d’en Jorge Drexler, la de l’Oscar, la de “Diarios de una motocicleta”, també em va agradar la pel·lícula...
M’agrada el que s’intueix que vol dir, no dient gairebé res. Amb sentiment. “Todo se transforma”, també.

Fa massa soroll diu.

Potser a Catalunya arribarà un moment que només hi hagin restaurants molt cars i que fiquen poca quantitat de menjar al plat.
Un bon tiberi.

M’han regalat una piruleta avui.
Un plat de paella no engreixa deia la nutricionista a la ràdio.
Dormir malament engreixa deia.
L’estrès també engreixa, també deia.
Que tot tenia a veure, que no beure, amb la retenció de líquids del cos.
Que si prens un Ibuprofè pot ser que et sentis inflada la panxa, encara que sigui un desinflamant.

Ahir restava a un lloc molt estrany a mitja nit.
Eren les 00.20h.
Assegura en el pàrking d’una casa de luxe, amb piscina, gespa de veritat (sense merda de gos), amb una torre pròpia, i porxo.
Una senyora casa.
Diu el petit príncep que si tingués aquesta casa potser la gent pensaria millor de mi.
Vol dir això no?
Mirava la col·lecció de cotxes clàssics del suposat propietari.
El conductor de l’autobús es menjava un entrepà, sense saber, que dins de la festa hi havia potser unes de les millors brotxetes de carn i verdures que he tastat mai. Podia haver anat i sopar allò.

Avui penso coses per escriure, però quan arribo a escriure-les se m’obliden.

Una festa fantasma. Plena de fantasmes, a totes les hores.
La gent es saludava, sobretot aquells amb aspecte més transgressor, com si s’estimessin d’allò més.
Vaig pensar, on és la humanitat d’aquesta festa?
Sí que hi va haver humanitat...
A l’hora de veure que ens havien enganyat i teníem que esperar tres quarts d’hora a que sortís el primer bus, encara que estava dit que sortirien cada 15 minuts.
En bitllets nous.
Barbes i ulleres de pasta. Menys camises de quadres, més jaquetes militars, més uniformes. Fins hi tot una mica de rockers.
La mitja d’edat superava de llarg els trenta-cinc anys, gairebé quaranta.
Desfasats a la pista.
No hi havia unió, com no hi havia entre els habitants de “la comarca” (diga’m “Mordor”....
Faltava alguna cosa...
El noi dibuixava a la primera planta un gran dibuix amb el logo del licor d’herbes...
La realitat supera a la ficció.
Potser no tenen prou notícies als mitjans, i així prenen la decisió de ser ells la notícia.

La veu del poble?
La notícia és un producte.
Producte estrella: producte que té molts beneficis i un mercat creixent.
La notícia “chiclet”: notícia que s’estira i s’estiraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa...al màxim possible...

Seria notícia que la gent fes una manifestació per la dignitat, que hi estic d’acord eh!!!
Però m’agradaria que aquesta “dignitat” inclogués... fotos dels corruptes, dels informes de 18.000€ de tres planes...dels contractes a fills i filles...de les primes i comissions que cobren els polítics i directius a costa nostre... de com es fomenta la privatització de les universitats i els hospitals a costa nostra sempre...
Ja ho van fer amb Telefònica..... de fet ho van fer també amb La Caixa... i van crear el monstre que se’ls van cruspir ....a l’últim cafè del dia... mullant-hi magdalenes...
Perquè és veritat que fa molt de temps ningú dóna la talla...
Abans uns donant recolzament a Aznar... a canvi de res... o si?
Sí, de no tornar mai a tenir credibilitat...perquè són contradictoris, que es fiquen dins de la jaqueta que els hi va be cada dia...
Perquè es veu de lluny que l’únic objectiu és fer caixa (i no faixa) en els seus negocis privats... (mirar ex consellers, cas “casinos”, etc...

Els altres tampoc es queden curts, però semblen menys garrepes, menys voltors...(buitres son pitjor i és més encertat en el to...)
Perquè en vint anys de mandat no van canviar les catenàries de les vies dels trens... que estaven allà des de que es va ficar el primer tren “Mataró-Barcelona”.
Van invertir, això sí, en fer autopistes “privades” (Avertis) i el seu propi tren “FGC”.
Com la imatge i la llarga ombra d’una persona intel·ligent pot encara arrossegar tot allò que arrossega, al cap i a la fi és humà, tothom faria lo mateix, i és propietat nostra, la seva manera de fer i que sembla que sent.

Ara uns pallassos.
Perquè alguns polítics que semblen tenir ideals bons s’enfonsen en el camí? (tots preguem per que Obama faci tot el que ha dit que faria, ja està fent tard).
Perquè canvien d’esperit?
Perquè es tornen tots més lligats... es perden... s’arrosseguen com rocs gegants de puntes de mar...ideals ofegats...
Molts s’engreixen, serà per l’estrès?
Tots això sí,
Delegar...
Reaccionar...
Mans a la feina... immediatament...
Es cobren així el suport, poder, influencia, vetar...
Mercat interior.
Tesines, que no tesis.
Uns diaris són propietaris d’altres diaris, que semblen independents.
Els diaris poden dir el que vulguin?
Llibertat d’expressió...
Els diaris haurien de dir el que diguem la gent... la veu del poble...
No dels seus interessos noticiaris d’una setmana fluixa de notícies... perquè la veu de la gent no és un producte rendible per als seus grans grups de comunicació...
Jugar amb l’ansietat, fer que una cosa sigui més important...
Tothom volem que ens tornin més impostos en beneficis socials ... dels que tenim ara...
Però no per que la dona de Montilla acumuli mil càrrecs ....
O en Benach es fiqui tot un ventall de accessoris de luxe al seu cotxe...
O per fer créixer amb concessions d’ajuts públics les empreses dels ex consellers del CIU...i el que no sabem dels d’ara...no?
ERC, o com fer fora a aquell que els ha donat la ideologia... trepitjar a un mateix...
Això és el que els ensenyaven als col·legis de cures que anaven tots junts?
I ja van dos mentors reduïts a filòsofs: Carod-Rovira i Pilar Rahola.
(Els que van votar a aquests dos van ser els que van donar més recolzament, de l’habitual, a aquest partit... ara tornaran a patir...crec...

Diuen a la ràdio que els del PP són marginals aquí, però no crec que sigui tant així... perquè hi ha molta gent que els hi vota...no molts... però n’hi ha...
Però també es declaren, sense complexos, racistes, feixistes, nacionalistes d’Espanya, toros, llibertat de privatització dels ents públics (o com contractar empreses externes privades de familiars per fer tasques que es podrien fer amb els treballadors públics – però això ho fan a tot arreu...etc.

Els d’esquerra-verds... no saben on són, es redueixen a ser-hi... per si de cas la gent s’oblida dels desfalcs fets als anys 90 a molts ajuntaments (exemple el de Rubí – l’alcalde cobrava més gairebé que el president del govern...o van provocar el deute més gran mai vist a un ajuntament d’Europa... i això després de transformar tots els parcs antics i bells i vells del poble en pàrkings de ciment (no gaire verds...l’excusa era que la vegetació ha de ser lliure i salvatge, que el ciment no s’ha de mantenir i suposa menys despesa... a Llagostera obliguen a la gent a reciclar, sinó els fiquen multes...els del poble van seguir al camió d’escombreries i van comprovar que desprès ajuntaven tota la brossa...perquè el poble no té planta de reciclatge, encara que sí tots els cubs de brossa per separar-la...


Polítics que s’envolten d’assessors d’imatges en comptes de idees pròpies, en comptes de tenir identitat i acció.

El que no vull és seguir mantenint aquest sistema burocràtic corrupte... que no és democràtic ni representatiu...
És només el que hi ha...

Projectes fotuts.
Gent que fa veure que te lesions.
Dia tèrbol.
Barcelona tèrbola.

El poder de la bruixeria.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...