No estava mort, estava de parranda. M’agrada la portada, una cara tatuada de paraules, en silenci,
Paraules de cançons. De veritat. Ho va fer molt be i molt ràpid. Tabús.
He intentat no pensar en res negatiu, diu. Diverses maneres de percebre la realitat. Com veure el que ens intenten vendre?
Arqueologia musical. Per ser creador no cobro res, i per ser rei, encara menys. El problema de la nostra societat és el temps.
Coses que la gent no vol sentir ni escoltar. Tragicomèdia vital. Missions. Descans. Molta rumba.
No hi ha res millor que cap altre cosa. En l’art. És el que t’agrada més i millor. Un anell. Dues arracades. Quatre arracades. Cinc.
Un collaret i una polsereta de colors. Pols, palmes. D’on ets? D’on et sents? Com ets? M’agrada esperar o és allò que em queda?
Parlen, escolto, escric. Interpretacions fora de context de paraules robades. Amb més sentit del que buscava o esperava. Em sorprèn.
La vida va acabar sent encara més complicada per a ells.
És millor tenir temps per pair les coses, millor que deixar-les per més endavant.
És molt millor ocupar-se que preocupar-se.
La noia es va trobar amb un antic amor al supermercat. Deìa que al trobar-lo sentia com si la resta de la seva vida fins a aquell instant hagués estat com de mentida. Està embarassada. Barcelona té el poder.
És per ser i per sentir, per viure, per gaudir, és per ser i ser sincer, dol, vida i muntanya, rius, dolents, ulls que parlen, riu,
Dius que rius. Escolta, dorm, corre, gitana, més que tant endins, surt, entra, calla, déu, i torna.
Escriure per escriure, per aprendre, per llegir-me, per perdre’m, per dir, per saber, per pensar i tornar a allà on em porta l’inconscient.
Aprendre, espoliar, paraules noves, aprendre, cada dia és una nova oportunitat per aprendre coses noves.
M’interessa.
Vénen i van. Sospiten. No es qüestió de diners. Coaching, personal.
Coachee. Aprendre a tocar la guitarra.
Hàbitat natural.
Sense cap compromís.
No li donis més voltes. Torna. Et convido.
Cobrir el teu “gap”.
Flama que crema.
Què ets i què és el que vols arribar a ser? Objectius principals. Metes.
Vull estar be amb tothom, aconseguir que la gent m’entengui quan parlo, que m’escolti i entengui allò que vull dir, el to, el sentit i rigui amb mi.
Procés d’entrenament personal. Innovació. Creapolis.
Coffe Brain Corner (racó del cafè del cervell). Play area. Managing director. Oppen innovation. Pràctica. No tie room (habitació sense corbata).
Entorn sense barreres mentals.
Modus operandi.
Idees brillants. Consolats de mar. Fes-ho a Barcelona.
Ansietat. Graus. Un mar d’oportunitats.
Obre’t al món.
Catalunya ha liderat a l’última dècada un dels creixements més sostinguts més importants de l’àrea mediterrània i Europea.
Som, de vegades, incapaços de recordar quant fou la primera vegada que varem transigir amb alguna cosa o persona quan no ens venia de gust.
Diuen que ningú podia preveure aquesta crisi.
És mentida.
Als anys 70 un ideòleg va escriure varis llibres on explicava aquesta crisi actual. Ho anaven dient. Que estem consumint a un nivell tant exagerat de matèries primes (gas, petroli, etc) que necessitaríem tres planetes per seguir consumint en aquest nivell cinquanta anys més.
Recordo articles als anys noranta on avisaven que a principi del segle XXI s’acabaria la matèria amb la que es creen les llaunes de begudes o el material amb el que es fabriquen els bolquers, tetrabriks i paper de plata, per exemple.
Deien que teníem que començar a canviar d’hàbits de consum, intentar deixar de consumir en quantitats tant fortes.
De fet actualment gràcies a un any aproximat de crisi, s’ha deixat de produir un 30% de deixalles.
Així potser és ben adient aquesta crisi, necessària.
Després afegien que si som el 15% de la població mundial el que consumim a aquest nivell i necessitaríem tres planetes per seguir consumint a aquest nivell tant exagerat, que ens hauríem d’imaginar a quina situació de consum salvatge podríem arribar quan països menys desenvolupats arribessin al nostre nivell, i assolissin un consum tant exacerbat com el nostre.
Aquest matí a les notícies sortia el premi Nobel de la pau, Obama, a la Xina.
A la Xina volen consumir al nostre nivell i els EEUU no els deixen, els van tallant una mica, perquè no s’esverin. Per controlar-los, encara que aquest consum enriquiria i trauria de la crisi a tots els Estats Units i també, conjunturalment, a Europa.
Perquè?. Saben que si ara fessin servir aquesta “solució” potser es carregarien el món.
Imaginem a tots els habitants de la Xina consumint al nostre nivell, necessitaríem llavors, potser, cinquanta planetes per abastir el seu consumisme.
Estem davant d’una possible IV Guerra Mundial?
Seria la solució a tots els problemes, i els humans sempre hem solucionat d’aquesta manera les coses.
Ara és un bon moment per mobilitzar les masses enrabiades per no tenir feina, per tenir que pagar tant per les vivendes, per sofrir pels polítics...
Seria un bon moment per que la gent es radicalitzessin les ideologies.
O millor ens quedem asseguts esperant a veure què passarà?
Total nosaltres potser en tenim prou per viure còmodament uns quants anys, seguir parlant de futbol, de coses que ens distreuen de la realitat.
Els estats estan governats pels bancs. Els bancs tenen quatre pallassos, que s’anomenen polítics, i que van fent el pallasso per que nosaltres ens creguem que vivim en un món democràtic, tranquil i així puguem seguir consumint, treballant i dedicant les nostres vides a perdre el nostre meravellós temps.
Així ens creiem aquesta farsa, i fins hi tot ens agrada, viure, sabent tot el que pateixen la resta d’éssers vius al món a costa nostre.
Ens sentim una mica culpables, però res.
El nostres problemes son apenar-nos per que un home s’hagi embutxacat un tou de milions de dines de tots per anar-se de “putes” (perdó a les prostitutes).
O que quatre magnats de famílies, patrons i barons d’aquí, s’hagin fet rics gràcies a la nostra inversió pública.
Ens ha de preocupar ben be això realment? O ens hauria de preocupar més altres coses com no poder gaudir aquest vespre de la meravellosa posta de sol?
Potser serà l’última.
Fa bon dia avui. El millor dia de novembre de la historia.
Vaig a deixar d’esperar.
Un altre, cafè.
Perquè ens agrada tant viure en entre mentides, entre tantes, i tant grans?
Creiem en realitat que podem viure d’aquesta manera molt més temps?
Perquè?
Es pregunten els psicòlegs, perquè als països on la gent te més diners, i pot consumir més, hi ha més depressió i ansietat?
Quina pregunta més estúpida.
A la fi aquest sistema l’únic que aconsegueix es crear aliens socials, persones úniques, perdudes, soles, indefenses, amagades, que no s’uniran mai a una idea comuna de pau i llibertat de veritat. Ens prenen les idees per fer negocis.
La gent es creu que triomfa quan aconsegueix guanyar molts diners, quan hem aconseguit enganyar a algú perquè compri el nostre producte / servei molt més car del que costa en realitat. Una polsera d’or a preu de cost val un 100% menys del que costa a les botigues, com a mínim. Sinó no surt a compte.
Llavors els caps dels bancs es riuen a la seva sala “sense corbates” de nosaltres.
Els últims seran els primers.
Per que no pots estar tot el temps suïcidant-te, fumar, és una mica suïcidar-se no?
S’ha de guanyar temps posant-te en el lloc de l’altre.
Autoestima.
Pors sense raons. Ansietats. Estres en societat. És normal sentir-se així a la ciutat.
Factors genètics i econòmics. Eines contra la crisi personal. La revolució dels petits gestos ha començat.
No ens podem queixar dons?
No ens podem sentir culpables ni buscar els culpables de la nostra situació i circumstàncies?
Encara que emanem llibertat, l’acte en llibertat te conseqüències en la resta d’individus del teu voltant, més del que creiem.
Tenir passió per la vida, exageradament.
Canvis. Reduir distàncies i silencis, escurçar el temps, gaudir, dies a l’atzar, no esperar res a canvi, intentar esvair aquesta repressió personal a la que ens sotmet aquesta societat punyent. Raons abans de que acabin fent una autòpsia de la nostre consciència.
El pont. Perquè he de deixar de fer les coses que tinc que fer, per que les vull fer, per allò que no estic segura que em vingui del tot de gust fer?
Ho veig escrit cada dia i em costa creure-m’ho. Ens costa valorar allò que tenim, ens fan desesperar-nos amb els detalls materials, amb allò que sents, allò que estimes, que ens envolta, tenim por a pensar, tenim por a que els nostres actes i paraules tinguin conseqüències que no volem que tinguin. Hem de confiar en nosaltres mateixes, heroïnes quotidianes, candidates a catalanes de l’any
Fer semblar que no hi ha problemes, qüestions que ens atabalen, fer que no hi ha res que ens doni voltes i voltes al cap, fer veure per fer creure que estem en pau, que passi l’aire. Mantenir l’equilibri, tothom és imperfecte, no cal ser perfecte. Ens crea ansietat no ser perfectes, com la societat vol que volguem ser.
La societat ens vol així imperfectes fracassats, que volen ser perfectes i no poden. Per que la perfecció no existeix.
No vulguis amagar que vols ser perfecte. La gent sol criticar allò dolent que veu en els altres perquè és potser allò que més odia de sí mateix/a. Sol passar diuen els psicòlegs. Sigues lliure, a veure si ho podem aconseguir. Vol virtual.
Llibertat, identitat perduda, amor, viure, passió per la vida.
Realisme brut. Brutal. Naturalisme.
Egoisme de capçalera. Tots els ismes del món. Tots els ets i uts de quelcom.
Desprès, a la nit, ho escoltarem o no.
Comentaris