Passa al contingut principal

Com deia aquella samarreta de fa tants anys: Enjoy.

Avui… fa dies que no escric…

Potser per que no tenia temps…

Potser… si o no…

Tan lluny i tant a prop…

Defineixo el idioma: Català, per corregir les faltes…

En faig moltes… estic practicant…

Nivell usuària.

Però el corrector molt soviet es desactiva i torna a predefinir el Castellà com a idioma.. i he de tornar…a ficar el Català…

Moltes paraules no les entén en Català o no les sap… no estan contemplades…

Un Castellà incorrecte… com el d’en Colon…

Potser no se fer servir molt be el corrector...

També detesto que quan vull cometre un error ortogràfic a propòsit com començar una frase en minúscula... no em deixi...

Potser m’agradaria començar totes les frases en minúscules...

Ja se que es pot treure l’autocorrector...

També és tot un rollo lo dels apòstrofs i les eles geminades?

Buff.. paraules onomatopeiques...és un rollo escriure en català amb el Word!!!

Escolto la ràdio... queda ben poc per acabar la setmana, la jornada laboral...

He d’estar contenta del que tinc...

He de mirar les coses des de el punt de vista positiu...

Els jefes s’han pirat a les onze i no tornaran fins dilluns... és divendres...

Alguns homes elegants de l’oficina els divendres porten texans....

És una tonteria? No ho se, jo vaig sempre lo pitjor que puc... potser...

Les eleccions de cada dia, de cada matí, ben adormida... amb els ulls clucs...

Perquè a Radio 3 acaben ficant sempre música country?

No és una ràdio de música independent....

París, Le Pal.ladium, et convido....

La gent ...

Totes les coses que fan que la vida valgui la pena, com a mínim per un moment...

Potser després t’encetaràs que tot era una gran mentida.... com et deia la teva intuïció...

Però si el moment sembla únic i meravellós, ho semblava, només cal que el gaudeixis...

Com deia aquella samarreta de fa tants anys: Enjoy.

La gent que ve i se’n va.

Les paraules que se’n porta el vent, el vent del nord.

La tramuntana.

A vegades tinc por al ridícul.

Sóc tímida, molt vergonyosa.

És fruit de la meva inseguretat?

Però no ho entenc si estic segura... d’algunes coses sí, crec, buf, no ho se,...

De moment... no se... jejejje... ric, somric... tot és i no és a la vegada...

És i deixa de ser...

Escriure, escriure’m... escoltar, escoltar-me...

La vida succeeix.

Trucades, paraules, poesia, amor, amistat, copes, cerveses, bon cap de setmana, bon dia.

Fum. Fum, fum, fum.

Nens i nenes. Pares amb els seus fills arribant al col·legi, a les nou del matí.

Els pares es miren als seus fills amb amor. Els miren, els escolten.

Potser hi ha nens a qui no els escolta ningú.

Ara està de moda portar als nens a l’escola amb la bici, o amb patinet, o qualsevol vehicle que sembli ecològic.

Ara està de moda dur als nens a l’escola.

Me’n recordo de quan jo anava al cole, tenia potser set anys, a Gràcia.

Me’n recordo que hi havia nens que deixaven d’anar a classe quan aprenien a llegir, escriure i multiplicar.

Eren gitanos. Eren pocs.

Desprès a l’altre escola, la de Rubí, hi havia nens que deixaven d’anar a classe a setè curs, per poder treballar.

Quan tenien només dotze o tretze anys.

Deien que no volien estudiar més, que volien treballar. Eren pocs, aquells que no paraven de repetir curs.

Volien tenir diners.

Perquè els nens no tenim diners com els adults? Deia enrabiada una nena l’altre dia als seus pares al carrer.

Hi ha països en els quals els joves tenen un crèdit bancari estatal de diners per estudiar fins acabar una carrera universitària, a compte de que, quan trobin feina el paguin. Crec que un d’aquest països és Canadà.

Però volem tants universitaris?

Volen ma d’obra? Gent que no raona. Gent que mira la tele, el futbol, el cor, telenoveles... Jo miro la tele, ho miro tot.

M’esvaeixo davant la televisió, sempre ho he fet. Em perdo en allò que hi trobo allà.

M’agraden les sorpreses, trobar coses interessants per veure de sobte, un dia de matinada, o una tarda.

Però a vegades no tinc ganes de pensar i miro el que sigui.

A vegades tinc ganes de fer coses però no les faig.

A vegades si.

Hi ha dies que sembla que hagis fet tot el que volies fer.

Una sisena part del món passa gana, o menja malament, o es mor de gana.

Ara és el moment de la història en el que tenim més producció d’aliments.

I la gent segueix passant gana.

El Corte Inglés llença a la brossa menjar que es caducarà demà, i hi fica lleixiu perquè els pobres no ho agafin de les escombraries. Per exemple.

Recordo quan anava a classe d’Il·lustració al barri de Santa Eulàlia i veia a la gent que esperava a les escombraries per agafar allò que llencessin els dels súpers.

El 42% de la població de Salt és immigrada.

El 64% dels casaments a les terres de l’Ebre són de parelles formades per un home autòcton i una dona immigrant.

Dades, som dades, son dades.

Som mercat.

Som gent amb gana, amb ganes de deixar de treballar, de ser independents d’aquesta societat alienant.

Volem perdre’ns en un món sense normes ortogràfiques.

A vegades tinc por de dir a la feina “fins dilluns” per si no hi torno.

Por a no tenir feina, a no tenir diners, a no poder pagar un lloc on viure, el menjar, el cotxe.

La gent pel matí va a treballar.

La gent treballa, vol treballar, vol tenir una obligació fixa, per poder tenir diners fixos.

Vull tenir fills, no puc fins que no tingui parella.

No tinc parella, no trobo a ningú, però vull tenir un fill.

Per tenir un fill tota sola he de tenir diners segurs cada mes, he de tenir una feina fix.

Vull reproduir-me... per tenir obligacions... per portar als meus fills al col·legí algun dia i mirar què fan, què miren, de camí...

Tinc por d’escriure coses que potser algun dia vulgui llegir.

Agafa aquestes ales trencades diu el cantant.

Tinc ganes d’imaginar, imaginar un món sense obligacions.

Sense pors, sense tenir que anar a treballar cada dia, sense saber que hi ha gent que passa gana, gent que no pot triar.

Sense gent que vulgui allò que tenen els altres, sense odi, sense ràbia, sense mentides.

Sense paraules buides, negres.

Sense oceans vermells.

Un món d’oceans blaus en calma, sense brutícia.

Perquè som individus perduts en un món tant nostre com diferent.

Com hem arribat fins aquí?

No podem tornar a començar?

Ja és l’hora. Me’n vaig a esperar-te.

Somric*(amb estrella.

Avui fa fred, però vull tenir fred perquè m’abracis molt i molt.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

el tiempo nunca escrito

 hay tiempo que no se escribe... después de un año sabático, sin tanto tiempo... entre tiempo... vuelvo al ruedo... ahora hay un aviso a la comunidad, al parecer, para notificar que lo aquí escrito es material sensible... quizás mejor... porque quizás lo leerá quien no deba... quien no entienda... quien no ha tenido tiempo de leer... en su momento... como dice una buena periodista entrada en años en un video reciente, cada vez parece que escribo mejor, cada vez parece que tengo más paciencia y más consciencia de todo, y cada vez parece todo más real e inverosímil a la vez... el tiempo nunca escrito es como el libro de la isla de los pingüinos... que nunca será... como la democracia que sin feminismo no será... pues no es democracia y ya está... tampoco lo sería siendo muy feminista, con reina, y sin poder votar...  total ¿para qué?  yo quiero ser mi reina, y la de las demás... ser lesbiana es como jugar en tercera regional a futbol 11, sin campo, con jugadores/as que no cobran, y juega