Passa al contingut principal

Postres.

Sóc una mica la noia de recanvi, amb la que s'hi pot parlar quan no tens res més a fer. Sóc l'últim nom que mires a l'agenda telefònica, sóc l'última capsa que tens dins el calaix, sóc, ja no el segon plat, sinó les postres.
A vegades la gent sap descriu-re amb paraules, d'aquestes que se'n porta el vent, allò que no s'atura... que gira dins del teu cap sense parar, allò que t'angoixa... no et deixa ser lliure... que no et deixa límits ni equivocar-te...
T'exigeixes tot allò que exigeixes als demés... però amb una mateixa ets més dura, inapel.lable...
Amb els demés...
Potser solament tinc aquest patir pensar en mi.
Sabes que me encanta tu look.
Todo eso que te gastes en esquiar, en querer ser mejor que los demás, lo puedes invertir en aquellas personas que pasan hambre a tu alrededor... o aquellas del fin del mundo, que nunca conocerás .... por ejemplo los niños de las chabolas de colombia, que trabajan a punta de pistola, para que tu esa noche bestial puedas meterte una raya más.... nieve, polvos blancos... caladas de desintoxicación...
Una cosa es querer dejarlo y otra es dejarlo de verdad, el tabaco digo.
Todo cuesta, es mejor si no tengo posibilidades.
la felicidad són solo intantes, la felicidad surge cuando encuentras algo con alguien más allá de lo que encuentras con todo lo demás...
La no felicidad, es ver como alguien se olvida de ti ... cuando no cuenta contigo en el resto de su vida... de la manera que a ti te gustaría...
*todo lo demás parece que no importa...
Dijo Tagore, no llores por no ver la luna, que las lágrimas no te dejarán ver las estrellas...
Quiero dejar de llorar los lunes.
Quiero dejar de hacerme la culpable...
Quiero dejar de querer entender para qué me dices que soy única para ti.
Quiero dejar de odiarte, por decirme que soy la que más quieres de todas.
Quiero dejar de escuchar todo aquello que me dices o que nunca dices.
Quédate con todo lo que quieres de verdad que es aquello por lo que pierdes el culo.
Ya no me queda tiempo ni ganas.
Guardate aquello que escondes.
¿Porqué no le dijiste a aquella que estabas conmigo?
¿Porqué me haces sentir culpable, si lo eres sólo tu?
Aquella que prefirio la nada....
Aquella que prefiere que le pisen...
Porqué ya no me quiero sentir nunca más menospreciada...
por que no quieras llevarme contigo allá donde vayas... porqué te avergüenzas de mi...
de sentir... de parecer dévil...
Disminuir la autoestima para poder dominar mejor.
O todo o nada, te decía, y tu no escuchabas.
Y ahora digo yo, nada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

el tiempo nunca escrito

 hay tiempo que no se escribe... después de un año sabático, sin tanto tiempo... entre tiempo... vuelvo al ruedo... ahora hay un aviso a la comunidad, al parecer, para notificar que lo aquí escrito es material sensible... quizás mejor... porque quizás lo leerá quien no deba... quien no entienda... quien no ha tenido tiempo de leer... en su momento... como dice una buena periodista entrada en años en un video reciente, cada vez parece que escribo mejor, cada vez parece que tengo más paciencia y más consciencia de todo, y cada vez parece todo más real e inverosímil a la vez... el tiempo nunca escrito es como el libro de la isla de los pingüinos... que nunca será... como la democracia que sin feminismo no será... pues no es democracia y ya está... tampoco lo sería siendo muy feminista, con reina, y sin poder votar...  total ¿para qué?  yo quiero ser mi reina, y la de las demás... ser lesbiana es como jugar en tercera regional a futbol 11, sin campo, con jugadores/as que no cobran, y juega