Passa al contingut principal
La ment delictiva.
La ment ommipresent.
Tot tan aprop, tot tan lluny, serà como si demà sigués avui. I tot lo altre, està perdut en el soroll de la solitut.
Traduir el resò del vent, els sentiments independents, per resoldre, per cada una, per cada llampec.
M'escoltes, o t'escoltes a tu?
Les meves paraules es creuen en el camí del silenci, si s'entrebanquen amb els teus ulls.
Res a dir, res més que sentir.
Sense patir.
Sense por.
Oblido el meu rencor, oblido el meu adéu, oblido el meu tornar, i esclata cada somriure com cap més.
El temps no hi és, ningú hi és.
No som res.
Ho som tot.
Ho ets tot, per tothom.
Tot val la pena.
Qualsevol moment petit, qualsevol miracle de record a la vora de tu, a la vora de la teva pell.
Em foraden els teus dits, esmicolen el meu món i engeguen les flames més intenses.
Dir el mateix sempre, amb les mateixes paraules.
El somni dorm al meu costat.
Avui camina sota el sol, avui somriu lluny, avui canta com sempre, al seu volant.
Cinc parades per un mateix camí, cinc dits en la mà que alimenta la meva.
No vull dir res que t'espanti, vull retenir la teva lluentor sobre el meu cos.
Aquesta plenitut que m'omple sempre, que esdevé en mi les flors de la tardor, per sempre.
Aquesta primera tardor, aquests primers mesos, perquè són aixó, primers.
Per sempre mes.
Si et vull acariciar, si vull sentir la teva suavitat, si vull tornar a cada un dels istants de tu, de mi, de totes dues, solament tinc que somiar.
Un suspir, un somni, una vida.

jud151007

Dreeeamm, dream, dream...dream

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

el tiempo nunca escrito

 hay tiempo que no se escribe... después de un año sabático, sin tanto tiempo... entre tiempo... vuelvo al ruedo... ahora hay un aviso a la comunidad, al parecer, para notificar que lo aquí escrito es material sensible... quizás mejor... porque quizás lo leerá quien no deba... quien no entienda... quien no ha tenido tiempo de leer... en su momento... como dice una buena periodista entrada en años en un video reciente, cada vez parece que escribo mejor, cada vez parece que tengo más paciencia y más consciencia de todo, y cada vez parece todo más real e inverosímil a la vez... el tiempo nunca escrito es como el libro de la isla de los pingüinos... que nunca será... como la democracia que sin feminismo no será... pues no es democracia y ya está... tampoco lo sería siendo muy feminista, con reina, y sin poder votar...  total ¿para qué?  yo quiero ser mi reina, y la de las demás... ser lesbiana es como jugar en tercera regional a futbol 11, sin campo, con jugadores/as que no cobran, y juega