Passa al contingut principal
En mugronet.

Hi havia una vegada un mugronet molt petit molt petit, i molt timidet.
Només sortia del seu estat relaxat de vegades, quan de sobte sentia un neguit.
Potser un sust d'un cop de vent una mica fred, potser una subtil carícia humida d'un petó silenciós.
Un dia qualsevol el mugronet anava ben tapadet darrere de la brusa de cotó suau.
Notava la càlida brisa del mar, quan va arribar a la platja, però de cop va començar a ploure, a fer molt i molt de fred.
En Mugronet s'havia fet il·lusions, pensava que prendria el sol a la sorra, que faria un bany amb el flotador a l'aigua, i saltaria les onades.
Però no va ser així, va venir una gran tormenta, de final d'estiu, de setembre.
La tremolor es va endinsar dins del cos de'n Mugronet.
Tenia tanta tanta por, tant i tant de fred!.
Després d'aquell dia res va tornar a ser igual.
En mugronet ja no hi era. La gent estava preocupada:
-On s'haurà ficat el petitonet?, deien tots.
Van començar a buscar-lo per tot arreu.
Cridaven:
-Mugronet, on ets?
Després de buscar-lo durant molt i molt de temps, per mars i muntanyes, es va sentir un crit fluix que deia:
-Estic aquí!, estic aquí!. Estic a la pell de seda, amagat per sempre, sense perill, on no em trobarà cap bleda!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...