Passa al contingut principal

sonrisas verticales

Llega el verano, llega el calor, chapuzones, sol, besos y sudor. Siempre hace viento en Barcelona.
Se cruzan nada más y nada menos que tres vientos procedentes de tres zonas diferentes: vent de ponent, vent de garbí i vent de llevant; para que no se quejen tanto los de la tramuntana.
Barcelona en plana, está al nivel del mar, el agua en realidad llega hasta la diagonal en el subsuelo.
Es un ciudad flotante, porqué a partir de la diagonal empiezan los barrios que fueron vilas independientes: la vila de Gràcia, de Sarrià, etc.
La primera calle que se construyó en la ciudad era la Vía Agusta romana, que llegó hasta el mar por la Vía Laietana. Barcelona es el mar. Se lo debe todo.
Barcelona fue poblada en su origen por el pueblo íbero de los "laiets", que vivían en la actual Vía Laietana, que hace honor a su nombre.
Otras tribus de la mísma época poblaban la región, de los laiets surgieron los lacets que eligieron el riu "llobrec" para vivir, luego subieron por las montañas y llegaron hasta el "ribo rubeo" donde incluso dejaron un importante legado como unos primitivos hornos y toda clase de utensílios de caza y pesca. Si eran cazadores eran viajeros, así eran más antíguos que los que se decidieron a tener ramadería o plantaciones.
En esa época cada família o pareja con hijos se trasladaba de zona y hacía su própia zona o coto de caza, para poder sobrevivir. Así surjieron los diferentes pueblos mediterraneos de la zona.

Sória era mar en la época de los dinosaurios, y había dinosaurios: así si subes a las montañas están llenas de fósiles de caracolasm,. En su época fue poblada por celtas que se expandieron como pueblo invasor cazador también.

Celtíbera.1077.jud

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...