26.1.14

noches hipster

¿en que idioma piensas?
la mayoría del tiempo en castellano, a veces en catalán e incluso a veces en inglés...
eso pensaría mientras subía aquella calle Balmes... de aquel día...
era esa época...

he conseguido pasar el nivel 82 del Candy Crush Saga con la pantalla rota, sin ver una de las columnas... estoy adquiriendo facultades....
sobrenaturales...
ayer escogí bien el atuendo...
y el pelo me quedó bien...
lucía...
me volví a enamorar por un segundo, de mi amiga, que hacía tiempo que no veía... desbordada... por hacer cosas por los demás, sin esperar nada, a cambio...
me dejaría llevar a ningún lugar...
con el guapo subido...
de pensar en ti, seguramente...
de los orgasmos digitales...

o es que la noche me confunde....
y no se si es el exceso o la ausencia de oxígeno en mi cerebro...
pero me siento mal...
y ahora mismo la única manera de desfogarme es escribir aquí...
mal emocionalmente, derrotada...
perdida...

y hacer las cosas por inercia...
fluyendo... queriendo a quién me quiera...
con el hermano bajista perdido, que tanto me recuerda a Antonio Vega...
tiene el mismo cuerpo...
y esa mirada, de búsqueda de algo...
que no encuentra jamás...

en su vida...
en su momento...
en su instante...
y huyendo de ...
las cosas simples...
dime cuándo...
nunca...
mis pretensiones no son nada mezquinas...

todas la melodías magníficas, profundas, sin domar, acarician verdades...
ei tu...
he encontrado todas mis cosas...
incluso... mi cara, en el espejo...
se deja llevar, no espera, si no, es por ti...
nada puede sufrir...

(ella se pensó que la canción era buena, que era vuestra...
no la había escuchado antes...

en la fuente, en la entrada de metro lila, vuelve a reflejar...
paralelo... molino...
vuelvo al mismo lugar, otro domingo, y van cuatro... después...
de...
nada...
supongo...

reina el sueño con sonido a mar...

italianas, francesas, catalanas... paquistanís... lateros, yonquis, rockers...
hipsters....
noches hipster...
de barbas...
de arrepentimientos...
de heridas abiertas...

voy a nadar hasta otro lugar, para toda la vida...
pienso, luego existo...
creo, deseo, soplo velas....
me olvidé de nuevo la canela...
(y la foto... no te reconozco... pero queda el instante para siempre...

debería estar cansada de tus rarezas....

por un momento me pierdo en el lavabo...
y me ve aquel que cantó...
en un video...
en el castillo...
(no me encontrarán...

no puedo hacer lo que realmente quiero hacer, y no se como llegar a ella...
(sólo habla contigo y nadie más...
no hay maneras...
no hay sombras, ni sol...

la ausencia, y el agua se desborda... en mi casa...
inunda mi cocina...

(lo mejor son las terapias de grupo...
¿de lesbianas?

misteriosa...
y negada...
alejada...
castigada...
de tu boca...

echo de menos todo lo que no he podido sentir....nunca...
del viento, sólo tu voz, sólo el color de tus ojos...
sentir locura, cuando me miras...
si no...
si ella no...
que le vamos a hacer...
si no...
no puedo así...
quitar mis ojos
de ti
(perdona mi insolencia...

*
llevas años enredada en mi...
(dice la canción...
y quiero más...

no se qué decir más, ni qué hacer...
aunque se que no hay manera...

23.1.14

carícies

i se si apropo la orella...
podré sentir el mar...

i miro al fons del carrer, el meu, aquell dels meus somnis...
ara seria el moment ideal per fer-li una foto...
mullat, de nit... de vespre....
de llums de cotxes, de colors... reflexades pels vidres de les botigues...
dels altres cotxes...
qué valents que som...

no puc fer la foto perquè el meu telèfon mòbil està bloquejat...
he vingut a una manifestació per denunciar la pujada de tarifes del transport públic...
i no hi ha ningú...
dotze furgons blindats... policia....
i jo...
amb el meu passamuntanyes...
negre...

l'ordre del dia...
la meva mare em deixa tirada, em diu que m'he equivocat jo, i tornem...

biaix positiu...
si us plau!
l'atlàntida....
i un tsunami
(com al meu somni...
aniré a nedar aviat...

potser m'estic quedant sorda... de tant escoltar música... tant fort...
i què?

s'ha venut l'esclavatge a canvi de la llibertat...
respiro...
és genial...

dues ampolles de vi, negre... ben endins...
màgia...
a la nit, als vespres, als matins...
de camí... la muntanya congelada... nevarà?
la iaia...
la emma...
com estaràn?
en penso...
cada dia...
i sentir...

allò que de vegades algú m'ha regalat...
i fa molt que no sento...

i no és tan dificil...
i tampoc la única que no en tinc...

carícies...

potser hi ha mil coses que pots trobar a faltar a la vida...

els petons amb passió...
les mirades...
ben endins...
el perfum....
els esglais...
(tot seguits...

la pell, daurada...
i potser trobes a faltar la llum del sol...
dies com avui...
i un croissant de xocolata de la confiteria de la plaça de l'angel...
mmmm...
i un suc natural de pastanaga de agricultura biològica...
i la cançó més sexy del món...

i la suau brisa a una cala de ses illes...

i el vertigen de mirar els camps infinits del poble...

i gaudir de l'abraçada més tendra d'una nena...
que t'estima...

veus l'amor als ulls de la gent, veus que ho volen viure, i deslligar-se de les pors... però fugen, s'amaguen... corren.... com del vell perill de sentir la mort...
quan rellisques...
quan se t'escau alguna cosa de vidre i cau i s'esmicola en milions de trossets....
i t'ajups per recollir-los, i de cop el que sembla més minço i menys perillós...
et talla...
i surt...
brota...
la sang....
i el tall...
és tant dolent...
en tan mal lloc...
i moment...
que fa mal...

la copa, només en queda una...

i la gent farta, però necessites compartir, conèixer... viure, inspirar-te...
si no hagués anat avui a la manifestació buida...
no hagués pogut gaudir.. de la via laietana en aquell marc incomparable...
aquell punt...
de cafè,
de tarda...

i de les botigues hippies, de les joguines d'altres parts del món...
ara la cervesseria és de paquis...
però...

sensual...
és sensual, parlar de sensualitat..
les vibracions que ens envolten et guien optimitzant el teu poder d'intuïció i et fan parar atenció al teu somnis i associacions d'idees ... cap a la autoconfiança i l'èxit ...
un risc que resulta ser deliciós, a condició de saber controlar-ho, és l'erotisme pur ... denota sexualitat natural ¿desenfrenada?, impúdica? que deixa anar al joc dels sentits .... quan es desperten els teus ulls ... cantant a l'alba ... l'amor i els seus desitjos ...

pintar amb la sang de la menstruació...
bodypainting?

les millors escenes d'amor i sexe al cinema....
les millors escenes d'amor...
(fan riure...

i masturbar-se... mirant una foto d'Instagram.....
(de la platja...

tan clara... més clara...
*
quin és el teu somni?

20.1.14

sala de maquinas

un momento en una agenda...
http://www.youtube.com/watch?v=V39fCMCdVXc&feature=share

a nadie le gusta que le digan lo que tiene que hacer...
y a una gata menos...


si hace algo malo...
lo hace para llamar la atención...
disimula...
mal...
y sigue a su rollo
a su pelotita brillante y rosa...
la empuja suavemente con la manita de pelo negro...
no tiene mucha fuerza en las manos...
creo...
y quizás tampoco ve muy bien...

si viene alguien la mira mal...
si no viene nadie pasa de mi...
a veces no...

mis grandes errores...
mis grandes aciertos...
siempre en el límite de la locura...
sembrando el caos...
o la nada...
¿somos realmente lo que creemos de nosotras mismas?

y si se enciende...

lo que vi....
es más....
es inevitable...
y sonrío...
te roza y te quema...



(Viento que me trae
los aromas de tu cuerpo
viento que me deja
y me pierdo en mi silencio...
un susurro...
un desatino...

está claro que si pides... si te mueves hay más posibilidades...
seguro...
si te quedas parada, esperando...
no hay nada...
pero quizás hoy me de un respiro...
no tengo ganas de tirar piedras...
a la ventana...
(las malas lenguas... escupen donde beberían, hasta arañarían....

las flores florecen tras la tormenta...
(si es tan sólo amor...

¿qué soy y qué quiero de mi?
eso lo se, si lo piensas... si pides, si andas...
aparecen las cosas ante ti....

(se derrama la camisa en sus manos...
los cuadros se vuelven rombos... perdidos en la verde soledad...

y bailan los hilos...
en la sombra...
sin saber... 
de su mágia 
concedida sin pedirlo...
mucho tiempo...
antes de nacer...

en la piel...
donde la mirada....
permanece...

(es por ti que no hay cadenas...
si sigo el ritmo de tus caderas...

y encuentro el infinito...
y diluvia...

y solo, nos queda...
saber verlas...
saber valorarlas...
saber amarlas...
en libertad...
compartirlas...

y seguir soñando...
(en cuanto paras de soñar, todo se detiene...

*evidente querido Watson...

y no lo digo porque me salga así, lo digo por que lo he leído en mil libros, en cientos de poesías... en otras cien mil canciones...

y en tus labios...

(soy especialista en hacerte sonreír...

18.1.14

somnis reveladors

he somiat moltes coses avui...
i en l'escalfor de la nit...
em desvelava però no gosava en aixecar-me...
(ara podria fer qualsevol cosa...
però escric...
com si fos dolent...

ahir tenia intuicions...
venint amb la moto...
em sentia com aquell dia, d'aquests que només hi ha tres a la vida...
singing in the rain...

si no saps perquè algú t'agrada (no és pel seu físic, ni per la seva intel.ligència, ni els seus calers... és l'amor... diu un cartell del Facebook...

el cos no em respon..
la fira, la festa, major...
atracció de homers amb diferents looks: heavy, hippie, rockero, poppy, etc
i un bart al vell mig ensenyant el cul, fent un calvo...
què va pensar l'escultor/a quan va rebre l'encàrreg?
he de portar els calendaris a les llibreries Antinous i Còmplices, del centre...
he de fer la compra, sabó de la roba i pa del meu...
d'aquest sense llevat, sense farina de blat mutilada...
(he conegut a barcelona fins-hi tot a vegans carnívors, llegia del seu llibre la Brigitte Vassallo, serà francesa, el nom és ben extrany...
para de l'antic raval, antic barri xino...
diu que ha canviat molt.. que estan especulant fent hotels i pisos de luxe...
però el sindicat més gran te allà la seu, super seu, no se com la poden canviar pel genial edifici neo renaxentista de la via laietana...

un correbars...
a sant antoni, a la carboneria, una super casa okupa...

xerra el loco, al teatre romea....
penjen rellotges, estil pintures d'en Dalí, però novecentistes... suissos vaja...
i em ve al cap els suissos del carrer Petrixol...
ventures i desventures...
de les barcelones...

no fa gaire fred, ara les castanyeres van amb bikini i vénen mojitos....
(no és meva aquesta gran frase...

ha sortit el sol...

què em vols dir amb això?
res?
somric...
molt bon dia...

he somiat una cosa que no es pot escriure...

però he perdut més de 600 calories com a mínim....

si no t'agrada algú res de res, no fas res...

estíma-la...
com ella vulgui, no com tu necessites...

valora
admira
paciència...
somriures...
i temps
i carícies...

en un instant recordo la paraula rovira...
la fico al google...
i surt la web d'un tal Enric Rovira, que fa turrons...
i entro a la web i al seu Facebook i de foto de perfil de la fanpage té una tauleta de xocolata amb la forma de les rajoles de les voreres de Barcelona...
(sort que ningú més sap que ahir per la nit varem saltar valles, trencar xarxes, i de tot... per una rajola de marina...
de la ciutat...

una mica és nostre...

hauria d'incloure a la meva web les darreres exposicions dels últims dos anys...
la més recent que tinc és la expo que vaig fer a las fernandez pel primer ventu! de fa 2 anys just...

viure i crear i revolucionar la nostre pròpia época...
és l'ara, és l'avui...

tot per a tu...
senyals...

una sala l'exposicions....
clinex..

l'escriptor Àlex Rovira... «El pensament ens porta a la conclusió, però l'emoció ens condueix cap a l'acció.»

Casa Rovira / Marcelo Daglio




© Trucco – Tricanico

que nuestro ejército sean mariposas...
alza tu cerveza... brinda por la libertad...
el infierno es este bar...

17.1.14

look basic per estudiar

ja se que als meus anys ja no hauria d'estar estudiant...
però sóc la rara, la retrassada... o com vulguis dir-li...
no gaire empollona, mai...
llei del mínim esforç, deixar tot per l'últim moment...
no fer allò que podies fer avui, i deixar-ho per l'endemà...
és habitual...
la mandra de les rutines, de les normes...
són un perill perquè poden arribar-te a agradar... massa...
el biaix optimista és fantasmagòric...
vaig amb la bufanda de coll al cap, el jersei de quan tenia 15 anys...
semblo rapera...
s'ha d'estar còmode per estudiar...
que no falti birra, tabac...
alguna cosa per picar...
paper de liar...
de fumar...
i música...
molta...
i adequada...

res ha canviat, penso, però sento que estic en el camí correcte...
ara...
i em dóna calma...
tampoc deixo de fer res...
la lluna a punt de petar de tant plena...
els del badulake ja volen tancar, però saben que a aquesta hora és quan més vénen...
tot és relatiu...
(menys la mort...

fins aquí puc escriure...

obrir el cor...
sentir, fluir, riure...

serà el que hagi de ser...
ésser...
semblo la loca de mierda lesbiana i de Barcelona... però...
perquè...
tots els perquès...

el meu objetiu era viure sola amb un gat, i ho he aconsseguit...
gran frase...
això és el que es perd la gent que no és al Facebook...
l'inmediatessa de les coses que sorgeixen...
l'instant...

no entenc, pensa, com les meves ex estàn totes amb gent pitjor que jo... menys interessants, menys maques, sobretot molt menys sexys, clar...
potser no saben valorar-me... visca l'autosuficiència....
ballo millor, sóc més llesta, més divertida...

potser la qüestió és trobar algú que valori aquestes coses i no d'altres com els diners...

el raval ha canviat, tot canvia... però ara també inspira, el raval, la rambla, la Sagrada Família en negre... a la nit, no la il.luminen, si fos de l'ajuntament ho demanaria de totes totes....

la primera televisió la van inaugurar els nazis a alemanya... campanyes d'alienació de la gent... la gent mira molt la tele... però també fan coses bones...
però la gent prefereix mirar coses tontes que no omplen...
que et tornen indiferent davant la situació ben crítica que vivim actualment...
perdent tot tipus de drets, guanyats a força de molta gent que s'ho van currar per nosaltres...

però els nens petits d'ara conviuen amb nens de tots els origens...
com sempre ha passat a Barcelona, no hem d'oblidar que allà on hi ha esglèsies romàniques i / o gòtiques... avans hi havia torres àrabs.... a Barcelona també...

per drogar-se com déu mana hauria de tenir molts calés...
i mai he tingut, ni he volgut gastar en aquestes coses...

unes preguntes per a una escriptora de pacotilla made in Internet com jo...
i unes respostes...

1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?
Escric allà on em vingui la inspiració. Moltes vegades al llit, al sofà o a la taula. 
El lloc ideal per escriure igualment és a una terrassa de bar, al metro, a la platja, al mitg d'un bosc, a un camí...
2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?
Escric al ordinador directament, i a vegades des del mòbil.  A vegades escric a la llibreta, sobretot frases o idees.
3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?
Quan em ve la inspiració. Moltes vegades penso el que escriure anant en la moto, parlant amb la gent... als bars m'inspiro molt al veure tots els tipus de persones i la seva conducta.
4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?
Vi, birra, tabac, gin tonic, orujo... fumar tot inspira... més... però també un bon cafè scoop a una terrassa és ideal...
5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 324? O si ets dels que escolta música, què escoltes?
Música alhora que escric, és indispensable, o alguna pel.lícula, documental interessant...
6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?
Màxim  2 hores, mínim 10 minuts.
7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?
Tal qual, núa, a l'estiu, s'escriu molt be. El perfum sempre inspira, i neta sempre.
8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?
Llegeixo tot el que trobo, sobretot notícies i novetats, temes de misteri, etc.
9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Copies de seguretat: en fas? No en fas?
No, m'agrada escriure tal com raja. Encara que se que hauria de ser més curosa amb les normes ortogràfiques, però no puc tècnicament per la meva dislexia, i trobo que ja faig molt, és molt dur rellegir coses teves de vegades... i això és el que em fa enrera de corregir-me... més que res, no acabaria mai, sempre es pot millorar tot.
10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut?
No. Sóc jo la meva lectora de confiança, si m'agrada a mi ho publico, a vegades encara que no m'agradi...
A les amigues els hi demano que em deixin apuntar coses que diuen i les escric al blog... 

@lutxana

12.1.14

tendras a la chica que quieras

Diseñar siempre requiere su tiempo, es un proceso, si se acelera es posible que no salga con la calidad que requiere..

como todo, en esta vida...


Hoy voy a hablar de mi amiga que está en la cárcel, y todo lo que ha supuesto eso para mi.


Ella siempre me decía "tendrás a la chica que quieras"...
supongo que lo que quería decir era, que cuando ames de verdad... cuando abras realmente el corazón, a alguien que lo merezca, claro... entonces...

Bueno creo que el amor, a estas alturas, se siente, y se expande, evoluciona, y hay muchos tipos...

Pero hay un amor... que quizás se llame chispa, mágia... bueno y la letra de todas las canciones del mundo...

la hay o no la hay...

te puedes confundir, te puedes confundir tu sola, y somos inocentes...
porque el amor es ciego, y loco.. y claro tampoco es que puedas elegir, así que surge como y cuando le brota, es un caos... incontrolable, rompe esquema, te hace cambiar... ver las cosas de otra manera...
escuchar nuevas canciones...
bailar...
sonreír...
y llorar...

y como en los grandes monólogos de grandes artistas nunca escuchados...
(en la arena del parque al finalizar la fiesta mayor... después de recorrer la ruta de los chupitos a 100 pesetas... - gran imitación del programa Sputnik del 33 -.

ella estará allí, ¿en su celda?..
hace unos meses estaba aquí en Poble Nou Wad-Ras...
allí ha pasado las navidades, fin de año...
y todos esos días señalados...
pero la verdad es que fuera tampoco le gusta mucho celebrar esos días...
ahora está en la cárcel de Martorell... Brians, se llama
(vaya nombres ponen a las cárceles...

tenía que escribirle una carta, y en vez de eso escribo este post...
que poco considerada...
da miedo escribir de puño y letra...
da miedo qué decir...
que valga la pena...
de verdad...
me gustaría ir a verla un día, pero la verdad es que no tengo ni idea como se solicita una visita a la cárcel...
y tampoco si quiere que la vaya a ver...
y si puedo, porque si no soy su familia... quizás no me dejen...

ahora en muchos momentos recuerdo todos sus comentarios, siempre audaces, escandalosamente acertados y salvajes... de todo, y de nada, de la vida...

la sociedad envenena a la gente y mata la vida de inocentes, crean mountruos, que luego se tienen que mantener en equilibrio en una red...

y visto lo visto...
y visto este ejemplo...

prefiero ver las cosas que hacen que la vida valga la pena...
por que si te quedas en el desdén del sufrimiento... el tigre te da un zarpazo...
y te arranca la piel a tiras... y las huele, las relame... 

desaparece...

y así, dice la leyenda, es mejor ver el lado positivo...

la vía creativa...
alternativa...
reírse de todo, con gracia, sin malícia...

e inspirarse no está de más, y si me inspirar, eso es genial...
sentir... lo que sea... pero sentir... es la vida sentir...

si tuviera una coreografía perfecta...

si no tuviese michelín... 
(pero es que el muñeco de michelín sin michelines perdió todo su encanto...
no me gusta nada perder...

un guión para un corto, adaptado, de 120 páginas sin palabras...

pero lo asumo...
como siempre, como nunca...
la culpa es del amor...
(hetero atribuciones externas...

porque no han de saber, que te amo vida mía, por que no he decirlo, 
si fundes tu alma con el alma mía, no importa si me ven llorando algún día...
quimeras.... dice Tonino...

el amor ideal...
esa idea...

(un poquito...

*déjame presumir de ti...

11.1.14

un no teu cada dia

assumir els sentiments...

(estudiant el mètode científic de com solucionar conflictes, humans...
sóc lo més irresistible... diu...
i ella segueix allà...
a la gàbia... penjada...

la primera sensació de tot sol ser l'encertada...
fes cas al cor, a l'instint...
la vida està loca...
i mola... molt!

paga la pena...

tenir penes així tots els dies...
de sort...
després del teu perfum, de la teva mirada,
del teu somriure,
del tacte subtil i no tant subtil d'alguna part del teu cos,
en algun moment donat...
davant meu...
de veure't caminar...
sinuosament...
quina sort la meva...
de veure't...
de nit...

quin privilegi de pena,
que no sigui així tots els dies...
desitjaria un no així teu cada dia, i cada nit...
la resta de la meva vida...
si alhora contingués tota la resta de tu...
que m'has donat l'honor de compartir...

privilegis...
de la vida vampírica...

deixa'm presumir de tu una miqueta...
dic jo, sento, la cançó...

sóc alcohòlica...

sopar sola a la libèl.lula...
unes copes de vi...
en verd...
les culleres són penjadors...
l'aigua de la piscina...
a la meva oïda dreta...

fanfarronejar em porta al desastre normalment...

algún dia haurem de quedar...
(això ja ho sentit varies vegades...

sense expectatives, però amb molta il.lusió...
i somnis a la butxaca...

i si tot fos perfecte...
i el teu petó presSss..
a la teva gàbia...
i si continués, com si res...
com allò somiat mai...

dons ara no tindrieu la sort de poder llegir això que escric en temps real...
12:06
dia 11 1 14*

ni el trígon en venus, ni la lluna en aries... creixent...
ni totes les estrelles enviant la seva energia...
ni els papers a la lluna plena...
ni el quars rosa...
ni la canyella...
ni totes les senyals del cel...
ni totes les espelmes vermelles...
ni totes les meditacions pigmalonianes...
ni tot el willpower que vulguis...
ni l'ordre intern...
ni l'ordre extern...
aparent...
ni el despreniment del passat...
ni la sufocació amb el futur...
ni amb tota la paciència..
ni les millors cançons del món...
res serveix de res...

de res?

si..

sento...
l'infern...

i l'intento escriure...
(tant de bo...

9.1.14

la flor més gran

la vida intel·lectual...
és una gran flor de vuit pètals... són els somnis que s'intal.len en la ment...
el buit que cerca la perfecció...
el viatge és infinit...
i jo tinc cura.. de que el vent no despentini el teu serrell...
ànimes...
perdudes...
a la mateixa ciutat...
te les creues...
volent o no....
i dilueixes...
volia pujar una foto a l'Instagram... però se m'ha oblidat...
com va la vida? no tens marujeos per explicar?
una noia te ficat en el seu bloc el meu bloc de poesia...
si? el teu és una mica monotemàtic, no trobes?
i què és la vida sinó?
escric sense uts...
sense xarxa...
em llenço...


tot el dia a les xarxes...
i tu treballant...
i jo treballo d'això, tinc excusa...
i tu què tal?
com sempre... més en calma...
una nena de Camerún...
fa dues setmanes la conversa era fluida...
però ara torna el silenci, i no passa res...
però és, com el dimarts...
que sembla dilluns...

la relació que s'estableix amb les persones... a través de les xarxes...
un missatge... una conversa de xat...
el següent nivell quin és?
una trucada de telèfon?

abans de donar-li forma, els sentiments apareixen al cervell com un caos...
65 minuts esperant la rentadora...
dóna voltes...
i neteja tot...
per si de cas...
què? res... no res...
per a mi...

tornem a casa la meva germana i amb els nens amb el cotxe ronda a vall al camí del mar... i fiquen una cançó d'un CD i la meva neboda comença a cantar... de manera increïblement tendra...
en sessió privada... canta... i la seva dolça veueta... va dient totes les paraules... i les intenta entonar com pot... amb tota la tendressa del món... només quatre anys... i mitg diu ella...
 tampoc és res de l'altre món, però mira...
és la seva primera...cançó...

no trobo les arrecades, ni les cartes del tarot...
m'hauran de regalar unes noves, no es poden comprar una mateixa...
lerelerele...

fa por o faig por?
no és por, és manca d'informació...

sempre volem més....
a Camerún no els agrada treballar gaire, sobretot als homes, explica...
i penses? podries ajudar a una nena d'allà i portar-la aquí,
però on hauria sigut més feliç?

un home a sota d'un dels ponts del passeig de la mar bella...
i diu es fa la festa tot sol...
quina enveja diu l'altre...
diu, m'agradaria viure així, sense cap més preocupació que jo mateixa...
m'agraden les meves comoditats, arrodonir les meves manies,
dedicar-me una tarda, una nit i una setmana...
marxa de viatje sola...
i diu que va amb gent...
és moment d'escriure tot això, penso...

flexible i elegant, no vull fer cap mena de ostentisitat ...

i què vols?
i com?

intel.ligència emocional, les paraules esglaiades de subtils disfresses de verí... estratègiques, irònica, sempre seductora...
l'estrella, ja en van tres...

la força de les noves idees...
no destrueixo, travesso i enfilo...
en comptes d'eliminar, divideixo per imposar-me millor...
aclarir els conceptes, establir la seva dualitat, defineixo perfectament el que ha de ser i no...
tinc al meu voltant una cort d'artistes oficials i de nobles paràsits...
la ingenuïtat és la meva espassa... contra la falsedat...

hàbil amb les paraules...
una dona amb barret en comptes de corona...
que em protegeix de la pluja, el sol i el vent...
sense pompa, el meu tro està a la naturalesa, en contacte amb la terra...
necessito l'aigua...
23:32...
dia 8...
any 14...
l'or que flueix a l'aire, uns tant i uns altres...
mirant...
viu de la seva feina...
i mires la seva acció al món...
va més enllà...
tremenda...
virtual, espiritual...

quan t'enamores voles, diu... només vols que veure a la persona, saber d'ella, però ella ho sap tot...

deixo el meu palau...

sense ànim de conquista, ni intriga, però no obstant sense perdre la màgia... o sense deixar de buscar-la... en tot cas...
faig la contrapartida amb les mateixes accions i interaccions...
incautes...

regnar mitjançant la no-acció...

tampoc practica la caritat, persegueixo la saviesa, com un or flotant al cel...
les meves possessions terrenals les he reduït al màxim, com les meves necessitats...
i les deixo al seu lloc, sense despilfarrar...
conscient constantment, que cansa tant...

el que m'importa és la bogeria....

no em comparo amb ningú...
estic en l'ara, al present...
accepto els accidents i els canvis incessants de la vida material, em deixo anar, fluir, sabent que l'univers te designis misteriosos i seguint-los... sense jutjar-los, encara que no tingui cap control...
no tinc cort, ni exèrcit, la meva sabiessa consisteix en no saber res...
el meu poder, consisteix també, en no poder res...
el meu ser, en no ser res...
podria meditar, i tocar el piano...
fins a la matinada...
fins l'endemà...
aquesta és la meva melodia salvatge...
sense coratge, ni valentia...
només endins, cau, rodola... mitiga els silencis, la calma...
embruta els crits muts, dibuixa al paper... cargola al fil amb tinta negra...
deixat... anar...
ella canta als morts...
no els veu...
ha mort una perla avui...
no la tornaré a veure...
i podria plorar, encara que fos només em somnis, no em surten les llàgrimes des de fa temps...
només ploro en somnis...
en tinc ganes...

la meva iaia està fluixa.. el dia de reis....
es veu viva mirant les fotos de l'estiu al poble i m'explica el què de cada racó...
aquesta era la posada... ara en ruïnes...
allà anàvem a jugar després de les classes del col·legi...
silenci per favor...
hi havia un ferrer, i un fuster....
a l'entrada...
he acceptat el meu cos com a vehicle corporal...
que poc a poc es farà vell i morirà com qualsevol altre...
un desig?
veure a la meva vetlla...

gira el cap en rodó...
mira el paper que vola a la meva mà...
es fa la tonta, remira i salta... molt...
fins enxampar el retall...
qui no sàpiga res que es calli...
parlar per parlar...

una samba sobre l'infinit...

si no deixes que vegin el que escoltes, tu tampoc ho veuràs dels altres...
al Facebook si...
surt...

vaig a l'acció, com al recapte...
com tot el terreny sagrat tinc un tresor...
que podria impedirme continuar si segueix en secret, enterrat i sense fer servir...
aquest és el pes del passat... de tot...
és un grilló que em sotmet, prisionera...
alhora m'elevo a les més altes muntanyes mai vistes...
allò millor de mi mateixa...

l'essència del ser...
transformació de la matèria a l'esperit...
en mi comença la obra alquímica...

estic a l'alba de l'acte més no en l'acte en sí...

avui dormiré al sofà...

*canción que canta mi sobrinita Ainhoa  prueba 01 Lara Diaz Garces http://open.spotify.com/track/48dO5G4vK1l3RotWX7rdUg

5.1.14

te busqué

por toda la ciudad...

quizás no sea lo suficientemente guay para quedarse conmigo...
allí... en la sala de baile...

delira la brasileña...
entre calada y calada, y explica breve pero intensa... su...
Manual de cómo ser Lesbiana en Barcelona, o como liarla parda...

¿36 whatsapps cari? ¿te has pasado un poco no?
Sí, es que estaba aburrido...

¿Porqué sois tan liantas las chicas de Barcelona?
Ahora si, ahora no... pasas, si, y si haces caso... y pasan...
Quizás yo no sea de Barcelona...
No he ido tanto en metro como ellas...
y quizás no tenga ese punto de desentendimiento...

hoy es la noche de reinas...

ella piensa en mi, lo se...
los eneros de antaño...

encontré a tu doble, bueno ellas dicen que no, pero a mi me pareció similar a ti, bastante...
bailó toda la noche... de espaldas a mi...
mostrando su nuca...
rapada...
baila y se vuelve de repente...
y me brinda su copa...
y me dice que vive en Málaga...
que a las 5 saldrá corriendo a coger su tren de vuelta...

que me tenga cuidado el amor...
que le puedo cantar su canción...
una mujer con sombrero...

entonces lloraba por mi...
ahora lloro por verla morir...
va bien llorar de vez en cuando...
pero suele ser los 5 de enero...
mirando las luces de las carrozas...
al pasar...

como un rugido de tigre..

nunca más dormiré lo necesario...
parece ser...
además de llorar...

será el alcohol...
el dinero convertido en antídoto antisoledad...
anti carícias...
anti dolor a la ausencia de...

y hace un "karina": a las tantas sale corriendo....

la que va con ella, la tengo en el Facebook, a veces me saluda, a veces se hace la tonta... me mira... indiscreta... y se pira... seguramente no le vale la pena perder ni un segundo de su interesantísima vida por mi...

disculpa...
por destorbarte...
¿por existir?

vuelve a la pista de baile, la de abajo...

y se pierde...

En Brasil todo es más fácil, dice Michelle, allí si quiere quiere, me beso, si me gusta repito, si me gusta me acuesto y si me gusta, repito... hasta que ya no me gusta, y entonces se lo digo, clara, directa... y somos amigas...

¿Qué libro habréis leído en el colegio para ser tan liantas aquí?

La Celestina.

Aquí lo malo, es que las chicas somos más revueltas, más celestinas...

¿La echas de menos?
Las haches son las primeras que se echan...

Vi ese alicatado el primer día, y pensé lo volverás a ver...
acostumbrate...
Necesito fijarme en la junta de cuatro azulejos para hacer pis...
según como sea la trama de la cenefa cuesta más o menos...

Estado catatónico, 13:03 de la mañana...
dormí sobre las 7... y despierto sobre las 12...
tampoco son tan pocas horas...
5 dormidas...
a golpe de cañón...

tantas curiosidades, anécdotas...
idas y venidas...
luces de colores...
bebidas, dando tumbos...

si quieres un beso mío, hazlo un poco más especial, por favor...
(quizás no sea lo más mágico emborracharse... y venir como una cuba...
tambaleándote...

después de todo no te he tratado ni tan mal...

busco "racholas" en el google imagenes...
y me salen alicatados de cocinas, baños, una mujer desnuda... y cómo no...
el bunker...  y sale en la foto una chica con sombrero de burro...
font: http://lachicadelasemana.blogspot.com.es/2009/04/chiculina-racholas-o-gresite.html
font: http://viiii-legion.blogspot.com.es/search/label/Historia
mi padre quiere comprar unas orejas de burro a mi sobrino de 6 años por que no quiere hacer los deberes... de vacaciones de navidad...
(pintar eses gigantes... seguir los números...

*3.000 euros divididos en 30 días... son 100 euros al día...

vamos a la tienda de disfraces...
de Diagonal Mar... y no tienen orejas de burro...
eso es muy antiguo....
(mi padre tampoco debió hacer sus deberes y se las debieron poner varias veces, tiene toda la pinta... de que no los hiciera...

Aunque hagas las cosas muy bien en esta vida, aunque cumplas con todas las normas de la casa de la sidra...

(algo que todo el mundo necesite comprar a menudo, algo básico...
ofrecerlo de manera original...
100 personas gastando 1 euro al día...
o una gastando 100...
o 10 10...
diez...
quizás hacen la leche de soja con leche de vaca y no nos damos ni cuenta...
o quizás la de vaca ya es de soja, porque el pienso que comen es de soja transgenica...

tengo que estudiar responsabilidad...
y mañana...
hoy ir a la cabalgata a Rubí...

ayer al volver de fumar...
lo vi...
desde hacía muchos años no lo veía... era amigo de la que pincha,  una de las primeras lesbianas que conocí en persona, y me la presentó el, en su casa...
fumando verde...
y me llevó a una fiesta que hacían..
y vestida de matrix...
cambié mi realidad...
mi fondo de metacrilato...
(aprendí muchos tipos de plásticos... que existen...
el es escultor... como la pinchadiscos... como mi amiga de Rubí...
y su amigo diseñador de ropa ( el que hace las cosas mucho antes que los demás... pero no triunfa... a lo grande, como se lo merece, quizás le copian... dice...
la gente de Rubí que odia ser de Rubí...
yo no lo odio... me gusta...

Tous compró el osito a una diseñadora... y lo vendió...
no todo el mundo sabe hacerlo bien todo...

ahora pareces uno de tus dibujos, con ese peinado...
(entre la música y lo que veo (luces) parece que voy de tripi

y pasa con él, y pasa de él, y no tanto...