Passa al contingut principal

la flor més gran

la vida intel·lectual...
és una gran flor de vuit pètals... són els somnis que s'intal.len en la ment...
el buit que cerca la perfecció...
el viatge és infinit...
i jo tinc cura.. de que el vent no despentini el teu serrell...
ànimes...
perdudes...
a la mateixa ciutat...
te les creues...
volent o no....
i dilueixes...
volia pujar una foto a l'Instagram... però se m'ha oblidat...
com va la vida? no tens marujeos per explicar?
una noia te ficat en el seu bloc el meu bloc de poesia...
si? el teu és una mica monotemàtic, no trobes?
i què és la vida sinó?
escric sense uts...
sense xarxa...
em llenço...


tot el dia a les xarxes...
i tu treballant...
i jo treballo d'això, tinc excusa...
i tu què tal?
com sempre... més en calma...
una nena de Camerún...
fa dues setmanes la conversa era fluida...
però ara torna el silenci, i no passa res...
però és, com el dimarts...
que sembla dilluns...

la relació que s'estableix amb les persones... a través de les xarxes...
un missatge... una conversa de xat...
el següent nivell quin és?
una trucada de telèfon?

abans de donar-li forma, els sentiments apareixen al cervell com un caos...
65 minuts esperant la rentadora...
dóna voltes...
i neteja tot...
per si de cas...
què? res... no res...
per a mi...

tornem a casa la meva germana i amb els nens amb el cotxe ronda a vall al camí del mar... i fiquen una cançó d'un CD i la meva neboda comença a cantar... de manera increïblement tendra...
en sessió privada... canta... i la seva dolça veueta... va dient totes les paraules... i les intenta entonar com pot... amb tota la tendressa del món... només quatre anys... i mitg diu ella...
 tampoc és res de l'altre món, però mira...
és la seva primera...cançó...

no trobo les arrecades, ni les cartes del tarot...
m'hauran de regalar unes noves, no es poden comprar una mateixa...
lerelerele...

fa por o faig por?
no és por, és manca d'informació...

sempre volem més....
a Camerún no els agrada treballar gaire, sobretot als homes, explica...
i penses? podries ajudar a una nena d'allà i portar-la aquí,
però on hauria sigut més feliç?

un home a sota d'un dels ponts del passeig de la mar bella...
i diu es fa la festa tot sol...
quina enveja diu l'altre...
diu, m'agradaria viure així, sense cap més preocupació que jo mateixa...
m'agraden les meves comoditats, arrodonir les meves manies,
dedicar-me una tarda, una nit i una setmana...
marxa de viatje sola...
i diu que va amb gent...
és moment d'escriure tot això, penso...

flexible i elegant, no vull fer cap mena de ostentisitat ...

i què vols?
i com?

intel.ligència emocional, les paraules esglaiades de subtils disfresses de verí... estratègiques, irònica, sempre seductora...
l'estrella, ja en van tres...

la força de les noves idees...
no destrueixo, travesso i enfilo...
en comptes d'eliminar, divideixo per imposar-me millor...
aclarir els conceptes, establir la seva dualitat, defineixo perfectament el que ha de ser i no...
tinc al meu voltant una cort d'artistes oficials i de nobles paràsits...
la ingenuïtat és la meva espassa... contra la falsedat...

hàbil amb les paraules...
una dona amb barret en comptes de corona...
que em protegeix de la pluja, el sol i el vent...
sense pompa, el meu tro està a la naturalesa, en contacte amb la terra...
necessito l'aigua...
23:32...
dia 8...
any 14...
l'or que flueix a l'aire, uns tant i uns altres...
mirant...
viu de la seva feina...
i mires la seva acció al món...
va més enllà...
tremenda...
virtual, espiritual...

quan t'enamores voles, diu... només vols que veure a la persona, saber d'ella, però ella ho sap tot...

deixo el meu palau...

sense ànim de conquista, ni intriga, però no obstant sense perdre la màgia... o sense deixar de buscar-la... en tot cas...
faig la contrapartida amb les mateixes accions i interaccions...
incautes...

regnar mitjançant la no-acció...

tampoc practica la caritat, persegueixo la saviesa, com un or flotant al cel...
les meves possessions terrenals les he reduït al màxim, com les meves necessitats...
i les deixo al seu lloc, sense despilfarrar...
conscient constantment, que cansa tant...

el que m'importa és la bogeria....

no em comparo amb ningú...
estic en l'ara, al present...
accepto els accidents i els canvis incessants de la vida material, em deixo anar, fluir, sabent que l'univers te designis misteriosos i seguint-los... sense jutjar-los, encara que no tingui cap control...
no tinc cort, ni exèrcit, la meva sabiessa consisteix en no saber res...
el meu poder, consisteix també, en no poder res...
el meu ser, en no ser res...
podria meditar, i tocar el piano...
fins a la matinada...
fins l'endemà...
aquesta és la meva melodia salvatge...
sense coratge, ni valentia...
només endins, cau, rodola... mitiga els silencis, la calma...
embruta els crits muts, dibuixa al paper... cargola al fil amb tinta negra...
deixat... anar...
ella canta als morts...
no els veu...
ha mort una perla avui...
no la tornaré a veure...
i podria plorar, encara que fos només em somnis, no em surten les llàgrimes des de fa temps...
només ploro en somnis...
en tinc ganes...

la meva iaia està fluixa.. el dia de reis....
es veu viva mirant les fotos de l'estiu al poble i m'explica el què de cada racó...
aquesta era la posada... ara en ruïnes...
allà anàvem a jugar després de les classes del col·legi...
silenci per favor...
hi havia un ferrer, i un fuster....
a l'entrada...
he acceptat el meu cos com a vehicle corporal...
que poc a poc es farà vell i morirà com qualsevol altre...
un desig?
veure a la meva vetlla...

gira el cap en rodó...
mira el paper que vola a la meva mà...
es fa la tonta, remira i salta... molt...
fins enxampar el retall...
qui no sàpiga res que es calli...
parlar per parlar...

una samba sobre l'infinit...

si no deixes que vegin el que escoltes, tu tampoc ho veuràs dels altres...
al Facebook si...
surt...

vaig a l'acció, com al recapte...
com tot el terreny sagrat tinc un tresor...
que podria impedirme continuar si segueix en secret, enterrat i sense fer servir...
aquest és el pes del passat... de tot...
és un grilló que em sotmet, prisionera...
alhora m'elevo a les més altes muntanyes mai vistes...
allò millor de mi mateixa...

l'essència del ser...
transformació de la matèria a l'esperit...
en mi comença la obra alquímica...

estic a l'alba de l'acte més no en l'acte en sí...

avui dormiré al sofà...

*canción que canta mi sobrinita Ainhoa  prueba 01 Lara Diaz Garces http://open.spotify.com/track/48dO5G4vK1l3RotWX7rdUg

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...