Passa al contingut principal

Castanyada a la platja

*escriure és participar en la creació, és la creació del subjecte, del propi jo, un jo fet de lletres, paraules que són... he donat la meva vida pel difícil guany d'unes poques paraules despollades... la paraula creadora, la creació amb la paraula: primer veu, després alè i, finalment paraula... 

#Espriu

Aquest fa la sufient calor, temperatura, per poder celebrar la festa de la Castanyada a la platja...

Sorgeix del no res...
Hola que saps on hi ha un bar gai?
Dons si, tot recte i gires a la dreta...
D'on ets?
De NY, de les catarates del Niàgara...
(que guai!, no?
És el meu primer dia de festa gai...
i vas sol?
Si... es que he estat dos mesos estudiant al Marroc, i allà no es pot beure, ni res...
i avui a Barcelona vull fer la meva... a la fi...
al meu poble no hi ha tanta llibertat com aquí... per  a la gent gai...

com fer pasta d'ou casolana?

feu cites? no, no...

potser som les amants del cercle polar..
ella se'n va anar a veure l'aurora...
mentre jo bebia al bar aurora, del carrer aurora...
escoltant... música salvatge...
i jo vaig seure i vaig esperar...

i si se m'espatllés la moto al mig del no res... al vell mig del desert...
apareixerà la princessa?
amb una rosa?
amb una guineu...

l'objectiu era trobar la foto d'aquell racó de l'illa...
aquell tros de roc... al mig del mar...
des de la pizzeria... potser ja no hi és...

crec que han picat i han marxat corrents...
si però som al vell mig de la carretera C-17, al km 17... si surten corrent...
els hi pot envestir un trailer...
bufa!)

què et destorba de la teva vida?
am l'eclipse, que sempre són en lluna plena... t'en pots desfer...
benvinduga a la jungla...
a la selva...
la de Girona?
no dona, no...

a Menorca? a una caleta? allà també hi puc anar amb moto...
d'allà era la meva besàvia...
recordo aquella foto antiga, en blanc i negre, on surt la meva besàvia... com una àvia... normal...
de l'època, dels anys 50 potser, amb el seu monyo... rossa però molt morena i els ulls com els meus...
i amb una ma sobre els seus ulls....
davant de la caseta blanca de parets molt blanques... amb la seva faldilla negre, de dol...
d'algun familiar... i miraven a qui els hi feia la fotografia... una asseguda i l'àvia d'en peus... no gaire alta...
la meva àvia, la mare del meu pare, era més alta, com la meva germana...

ara cercaré imatges dels diferents tipologies de salsitxes alemanyes...
(és la meva feina actual...
de matí fer mojitos mola...

la pricessa porta el cotxe més car i més molón del món mundial....
balla amb qualsevol rosa...
german style...

paso de seguir llegint aquell llibre...

vinc amb la moto i penso tot allò que escriure aquí...
miro al cel... amb clarianes...
i vaig delirant paraules...
del brot...
d'allà on sigui...

estils de vida...

t'espero allà, darrera de l'estatua, de l'escultura de l'home amb el bigoti de moda... moustache..
saps on cau? i sortirà la lluna, la plena, i després l'eclipsi...
diu que ara no és bona época per començar una relació...
vol una núvia per l'hivern....
vol estrenar el pis...
hauria de buidar el llit, sota haura d'estar sense res...
tot afecta...
i allibera...
l'aigua sobretot...

***
este sábado estais tod@s invitad@s, l@s primer@s tienen regalito***
http://leslisbcn.blogspot.com.es/
https://www.facebook.com/events/599285486786467/

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...