Passa al contingut principal

Va de vi

La feina, treballar sembla que no pinta gens be per a mi...
Per començar s'ha de matinar...
Buff!
Estar allà hores i hores...
Amb gent...que ni et va ni et ve...
Desconeguts amb els que passes més hores que amb qui més batega el teu cor...
La vida hauria d'estar muntada d'una altre manera més natural i instintiva, intuitiva...i quan ets vell totes les hores del món en solitud...potser per que et vagis acostumant a la mort...
A la fredor de les parets del ninxol...
(estic siguent molt valenta ara mateix i escric gairebé el que penso...

El temps s'escura de cada vida...
Entre les dents...
Potser plora i pateix amb la història d'alguna peli, llibre o sèrie...
Inclus escoltant a la gent parlar de la seva vida....
Però les coses pasen cada dia..
I te les perds..
Saber el què el perquè dels instants d'algu altre...
Ser empatica...

No vas venir a la expo!
Has pintat algun quadre nou?
No....
Dons per què hauria d'anar si ja els he vist tots?
(te raó...

Ocupar-te de la teva vida...
Necessito estar allà al sofà...
Sense res més que temps...

La meva es queixa de la meva àvia per pesada per que la truca molt sovint, però la meva mare és igual que la iaia...amb mi...
Jo no em queixo...

Evolució.

Hi ha gent que no vol estar mai sola, i altres que sembla que ho necessiten...

20:02h
Mirar al fons del mar...
Des de la finestra....

Queda poc sol....
Daurant les onades...
Melodies inconmensurables...
Intenses, emocionals, plenes de sentiment...
Vibrants, latents....
Obertes al mar...blau...
Deixa't anar...
Cau...
Vola...

La por a deixar de sentir o perdre el sentiment...

La teva millor amistat és la teva amb tu mateixa...
Però ets amiga teva per que no et queda més remei...
De vegades ni t'escoltes...
Ni et recordes d'allò que t'havies dit...

Massa temps sola et pot tornar boja...

intento ser amiga de la meva solitud...
Dels meus quès i perquès...

L'estació de Sitges a petar...

És juliol, no tinc feina, tinc temps...
Entre mil coses...

Un avi juga a basket amb el seu net a un parc...se li escapa la pilota i li va a buscar....

Estar per estar....
Al sofà....
Escoltar-la...
Vaig haver de marxar corrents abans d'ahir...

Dues motos al principi d'un caminet arran de mar...

Sexe...
Amor...
Caricies...
Petons...
Mirades...
Somriures...
Missatges....
Paraules...
Temps...
Neguit....
Temps...
Idea...
Temps...
...

Sona un piano...
La gent torna de la feina, sembla...
Els que no van sols la lien, fan més soroll, molesten als que van sols i volen pau...
Es barrejen amb els que van i tornen de la platja....
Pitjor els que potser només tornen d'una entrevista...on t'ofereixen un sou de merda, de becari, i on les despesses d'anar potser valen més del que guanyes...
O una feina de fals autònom...on et paguen mil euros i amb això hauràs de pagar el irpf i el iva...i res de drets...
O sinó en negre...
I sense cotitzar...
És que estem en crisis...
És que no volem arriscar...

És que ho ha de pagar el jefe...
I clar no vol perdre's el fer padel cada diumenge o voltar amb el veler, o tenir la preocupació de fer un viatge a algún lloc raro...per què ja ha estat a tot arreu...sobretot als llocs on menys drets humans es preserven...

Menys és més, en disseny i en tot..
Encara que jo sempre he sigut més del caos...del horror vacui...

Dos parades i ja estic...

Vull sentir com sentia per la ràdio com anava la guerra...
Que m'expliqui com ha passat la seva vida...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...