Passa al contingut principal

L'acordió

L'home que fa sons amb l'acordió pel centre de la ciutat...de nou em troba...ara a una terrasseta de la plaça de Sant Galderic...
Creuant la Virreina per dins...una canya...paraules...

Think pensar sentir FEEL veure ver see viure live vivir the image LA IMATGE...

Un documental de les nostres dones...
Em fa l'efecte...
La cambrera que ara és una guru de la música electrònica...

Es traspassa....

La marea de guiris...presoneres...persones...que no tornaré a veure mai més...

És molt extrany veure't...així...envoltada...de gent que només són parts del teu decorat vital...

Sembla que he trobat el lloc ideal...
Molta gent enveja la meva posició a aquesta tauleta de metall...

De negre...
Ulleres de colors...

Una colometa vol sexe, te amor, però no te sexe; l'altre també en vol, de sexe, però amb amor...
Les dues volen el mateix...mirat des de diferents angles...
D'altres...
Alguna cosa especial...emocionant sembla que succeïrà...

Podria ser una bona dj i guanyar-se la vida amb això, però el seu neguit és crear un ideal capitalista...que la deixarà sempre amb un sentiment de fracàs....

Vol sentir..

Vull fer les coses de la feina el millor possible, però no se perquè sempre em deixo alguna cosa...i em fa ràbia...potser són les presses...

Els japonessos es xuclen els ulls per dins per exitar-se...

Molta gent compra excitants i productes eròtics per jugar, compartir o gaudir en solitud...

La gent gran sembla que ja no hi pensi en el sexe....però de ben segur que si en pensen....déu ser complicat...la societat és terrible.

Si ja hi ha problemes per la gent que passa dels 30....per trobar escalfor corporal i de cor aliena...m'imagino com serà aquesta situació per a una persona de 70 anys...

Moltes vegades la societat et sotmet a la sensació d'incompetència vital...

S'ha acabat la sèrie que mirava cada setmana, era el seu moment estelar...

Ull de peix...

Plora per que no sap què farà ara...

Enriquir, és la millor opció, fer que les coses que fas cada dia facin que la vida sigui interessant...

De vegades sembla que has evolucionat molt, inclus que ja et queda poc per arribar a la meta....

La vida és com una acordió que he d'aprendre a tocar...amb moltes coses per fer sons...i fins hi tot música...

La tocaba aquell senyor a casa després de morir la seva dona....

L'assaboreixo, intento ballar amb l'instant de la pell, sentir-la, comunicar-me amb els seus sentits i fluir sense pensar gaire...vibrar...sorgeix..com el somriure més esplèndid...
Sense presa...dedicada a conèixer...els seus instants...
A conectar....
De natural...
A cada mil·límetre de pell...
Em capbusso....
Èxtasi...
Emoció....
Caricies..
Diàleg de pell...
Entessa...

Deixa'm veure qui ets...
Com et construiexes a cada segon...
Com el riu...

Despertar energètic....
A cada terminacio nerviosa...
A la punta dels dits....
Descobrir...
La recarrega d'energia...

Generosa...

7 claus: producte bo, innovació, bon ambient, integritat, lideratge, comunicació fluida i amb feedback entre les persones, transparència....

Mor.

Mort.

Com vols que t'enterrin?
Suor freda....

Totes i tots...
De genolls davant de la mort...
La gran dama negra....
Que s'ho enduu tot...

Ningú no podrà probar que no és innocent....

Pensem dons el perquè de tot plegat...si el que fas i desfas val la pena...

Què faràs la resta de la teva vida?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...