25.4.11

De que parlàvem abans de que m’agradessis?

Pàgina 1/1, paraules 7/7*

La meva ma atura la teva cintura.
La meva mirada es perd.
No miris als ulls de la gent, diu la cançó.
És molt tard, o molt aviat, he vist els semàfors canviar a vermell mentre els creuava.
T’imaginava ben a prop a l’hora de fumar, allà a fora, semblaves tu, t’imaginava allà, desprès de  ballar. La música no era gaire entre tenidora. Els sofàs molt sinuosos, cridaven a crits que ens seriéssim en ells.
M’agrada veure’t. Escac a la reina, en diagonal.

Et veig veient-te fent veure que no em mires. Després de tant de temps de què podem parlar.
De tot i de res, entre poc i massa. Si pogués, si m’atrevís, aproparia els meus llavis als teus i et besaria.

Tu potser no hi penses. Potser no hi sóc entre els teus pensaments. Dons llavors perquè dissimules que em mires entre la gent, entre la resta de la gent que ens envolta. Volies venir, ho deies a crits, per que t’escoltés. T’escolto, encara que no t’ho digui amb paraules.

Moltes vegades són més importants els actes que les paraules...

Amb què somies?

Busco una cançó perduda d’ algú que s’hagi inspirat i ho vulgui compartir.
Tot va massa lent com per escriure ràpidament tot allò que em voltrega el cap. Ara.

O mai.

 Estima’m menys però millor... deia l’actriu... hi ha circumstàncies i decisions impossibles...
Millor un pastís de xocolata desfeta per la gelor del contingut, de la inconsciència...
Som 99,5% similars, ja se per on tiren els coets. No.

Quina part del no no has entès.

El millor dia de l’any i potser el millor dia de la meva vida. Fins ara.
Tenim el que volem, el que ens mereixem?
Si t’abissen no són traïdores.
El temps s’ha passat tant i tant ràpid. Però ha estat molt i molt be.
Genial. De tot un poc.
De pa negre inclús. Hem parlat i ens hem estimat.

Ens hem dit que ens estimem, que estimem les nostres llibertats, i els actes, i els detalls, i els moments, i no calen les paraules....

Amb una mirada basta...

Hauria parat el temps i l’essència,  esmicolats els instants en records for ever....
S’han aturat avui i ahir per sempre, com la pols de la fada de la inocència, com el desig que mai trobes, com el sentit de tot el nostre caos...

Cantem, ens dutxem, ens mirem i vivim.

12.00h. Neteja bucal.
15.00h. Sofà llit nou. Fumigació.
16.00h. Mirar la peli que em vaig descarregar...
18:00h. Dinem. Retocar fotos.
20:00h. Darrera trucada, una rosa és una rosa. Un vi i un petó.
23:00h. A reveure.

*Tan se val que se’n vagi a dormir a les 23.00h com potser a les 03.00h de la matinada, que sempre dorm fins les 13:00h del dia següent, i això per que li fico música suau per que desperti de gust...

Cinc minuts de carícies i un cafè, i alguna cosa saborosa ,és, cada matí....

Buidaré un tros d’armari...






19.4.11

Regala'm un gos.

Em queda poc tabac, han cremat la sagrada família, sant Jordi cau en dissabte i el dalai lama te twitter.

S'ha de conviure amb els ocells.
Tornen si han estat be...

L'abast de l'incendi a la cripta.
Què és el que ha motivat l'incendi?

Era una persona incoherent en la seva expressió.
Quan podrà tornar la normalitat?
S'està forçant la ventilació.

Diàleg amb el temple. 
No es pot confirmar que sigui un pertorbat.
Els dispositius de seguretat.

Un gos, dos gossos, tres gossos.
És dividimarts.
Vull anar a veure l'expo realista (re)..
Vull escriure...
abans d'ahir em vaig desvetllar amb moltes ganes d'escriure, però ara em costa...
Vaig anar a l'entrevista ahir a la tarda, vaig mirar al sol de cara...
a la terrassa, amb una canya, i un cigarret liat.
Vaig esperar fins que fos l'hora. Primer potser hagués anat a veure el mar, però vaig decidir anar tirant.
La Via Laietana cap dalt.
Amb els últims raigs de sol de cara.
Sense destí, sense finalitat.

Ella pateix per que no troba parella, ja en te gairebé trenta dos, i es pensa que se li passa l'arròs.
Pateix i pateix tant que l'han hagut de venir a buscar.
Expressa cap en fora, bona idea.
Patim, patam, patum.
La solteria s'encomana, o s’hereta.
Però no te res a veure amb res, res és senyal de res ni de bo ni de dolent.

100% bo tot.

Entre poc i massa. 3.

Em faig monja, hagués pensat qualsevol no fa gaire anys.
La seva idea, la seva imatge del futur de la seva vida està canviant. Les il·lusions.
Com arribaria ella a una cita?
La vàrem imitar...
Fuma la seva cigarreta elèctrica....
S’encén una llum vermella..

T'has tallat els cabells...
i me’ls acaricia...
Canta cançons que no havia sentit...
Sonen be, però no s'entén ben be el que diu...
les paraules...
El que compten són els actes, les accions, les coses tangibles, els fets.
Les paraules se les emporta el vent.

Per guanyar hauràs de reaccionar a temps.
Sembla que s'ha aturat el pitidu de la meva oïda esquerra.
O potser m'he acostumat i a ni el sento.
Em quedo en silenci.
Aturo la música constant.
Tecles, clac, clac....
i sona un pelet...
minso...
però hi és....

Ahir al mati el meu cap era un timbal...
de llauna, com el del timbaler que no volia fer-se gran...

Ella te uns quants gats, l'altre una gosseta molt mona, jo en tinc un de gat.
Un gat vaca.
Ara mateix dorm arrodonit al sofà, en silenci, li agrada la calma. I a mi.
El cafè m'ha despertat a la fi.
Ja són gairebé la 1.
Hauria d'anar a comprar tabac, o deixar de fumar definitivament.
Però tu i jo sabem que aquesta breva no caurà.

De higos a brevas...

Quina cançó fico?
Sona bona música...

Al finalitzar la relació sentimental li va regalar un gos.
Ella tenia un gat i li va deixar quan va marxar de casa....
Ella es va comprar un gos quan el va deixar... un gos de la mateixa raça...
una gossa....

Em casaria amb el llit.
La parella perfecta.

No ens entenem.

Els detalls compten...
potser és el detall més romàntic de tots...

M'estimes?

Em vaig quedar amb la gata que vam anar a buscar a l'altre punta de la ciutat, una nit...
El periquito es va morir al pis nou.
La gata estava molt avorrida i li vaig portar un gat.
Ella al cap d'un temps va desaparèixer.

Fa molts anys una amiga meva i jo volíem fer un grup de música i vam escriure una cançó sobre els animals domèstics: "pets".

La gossa dels meus pares va venir a casa per cuidar la guarida familiar. Es va menjar tots els mitjons que tenia. L'estrella.
La meva germana va tenir un munt d'ocells durant un any.
Primer li van regalar un canari de les rambles  a l'agost, pel seu aniversari,  que es va morir al poc temps.
Li va ficar de nom "cel".
Aleshores un veí de la meva cosina que feia competició d'ocells li va regalar un altre, que també es va morir a la setmana o així. Aquest amb el nom "cel 2".
La meva germana plorava per que no sabia com fer per que no se li morissin. Plorava, era petitona. Potser tenia set anys només.
El meu pare li va comprar dos ànecs a una fira d'un poble veí que vàrem ficar al balcó però que feien un merder increïble i al final la meva mare els va portar a la granja.
Finalment li van regalar un periquito blau que es va anomenar "cel 3".
Aquest pobret va resistir bastant, inclús crec que més d'un mes.
Es va ficar molt malalt. Inclús recordo un dia sortint de l’ institut per la tarda que de lo malament que el veia el vaig agafar i mel vaig ficar entre les mans per veure si li donava una mica de calor.
El vam portar al veterinari perquè la meva germana estava molt trista i li va dir que no hi havia remei.
(cuando vienes vienes...triste y me haces sentir mal...pero la culpa es tuya...

Al dia següent al despertar era mort.
A l'estiu vam anar al poble de vacances a l'agost i allà li van regalar una Codorniu que vam portar a la ciutat.
Engabiada. La vàrem anomenar "codo".
Sortia i entrava de la gàbia, era molt llesta.
Ficava ouets petitonets i en els menjàvem.
Però la meva germana es feia gran i ja no li feia gaire cas, potser no volia tornar a agafar carinyo a l'ocell i veure'l morir.
Un dia me la vaig trobar al final del balcó, darrera de la assecadora, al costat de la cinta de VHS amagada de "Instinto básico" (amagada per la meva germana).
Un dia em vaig despertar al meu llit i vaig veure les meves calcetes volant. 
Durant aquell any feia COU nocturn i sempre anàvem a prendre algu i sovint em despertava una mica ressacossa i vaig pensar que era l'efecte de la beguda.
Vaig comprovar que dins de les calces era la Codorniu.

La meva mare deia que no li fèiem cas a la Codorniu i que algun dia marxaria o es suïcidaria.

Després potser d'un any o així vaig passar per davant de la gàbia i la "codo" no hi era.
Li vaig preguntar a la meva mare on era i ella em va dir que s'havia suïcidat.
Que se l'havia trobat amb el cap ficat a la caixeta de l'aigua.
Tot perquè no li fèiem cas.


Saps a què em refereixo?.


Crear una necessitat?. Deixar rastre... empremta...
Potser no sap de què parla o fa veure que no en sap...
Potser pensa, però no parla... i el temps i les flors se'n van...

Tan se val. Es para el cor. Et gires, em giro. Segur insegura.
Com puc fer-ho?. Temps de res, de pensar i res més.
M’hauré de colar...i  tornar-ho a intentar...avui no sona, potser dorm...
Amb els ulls tancats, ben adormida... amb tanta intensitat, potser es desperta...
Vas arribar be? Què fas?
No res...




226 nuevos tweets*

8.4.11

cridar...

asseguda avui davant del mar...records d'hivern..res pertorba la pau que ara comparteixo...la nostra veritat...no m'importa mai on vaig, a qualsevol port puc recaure..ser qui sigui...lligats de mans i  peus...com estàs?QUE COM ESTIC?un petó?compartir...crido....pregunta'm? què?menys...pregunta'm? com estic...potser. Tan se val...a qui?. Li importa. Com estigui...només importa... com estàs....fulles d'aurades fins l'abril...silenci...corren, les paraules per dins. Sentir?. QUI? i es queden allà per les muntanyes... potser, AL MAR*es perden,...es tornen foc... CREMO... il·luminen la nit...i els papers en blanc...poso els peus a terra...necessito? despertar en un dia radiant...sabent que m'he tornat a amagar...en tot allò que no m'he volgut dir...imatges...preguntes buides...com gotes d'aigua a les finestres del cotxe...descobrir qui sóc avui...plou i fa sol...Tum...i l'asterisc? aquí * i l' esmorÇar?regira...buida...crido....Estic, estoc...hauria d'haver estat diferent...passejar, núvols de somnis... parlar, escoltar...ESCOLTAR...encaraquedatemps...per descobrir...em dic...potser, paraules...corren...potser no...qui sap?a Calella hi falta gent...TRUCA, no truquis...farta... sembla que res és suficient*QUE DEMANI UN DESIG?busques un desig? entendre'm...què puc...moment adeqüat...petitit...quan dius no i vols dir si... què vols dir?que què tenim?paraules...sentir...sentida...saltar...RIURE. Descosit. Brindis. Presentar els respectes...Esperar...Ser i estar*les llums s'apaguen... d'una nova interpretació estelar de qui vulgui qui sigui*ungrandescobriment. Existeixo desprès...la trama*
moltgran*

7.4.11

un passeig cap enlloc*


es pot inclús parlar...
això de beure és com el rascar...

penso i després existeixo...
o existeixo i després penso?

amics amb problemes que explicar...
la seva veu a l'altre banda de la ciutat...

ja s'han marxat...
potser quedarem dimecres que ve i potser em conviden a sopar...
odio haver d'anar fins allà...
però pot ser que l'esforç pagui la pena...

tot allò que pot ser i no és...
perquè no podem tenir o fer moltes coses alhora...
d'una en una...
sisplau...
a poc a poc...
en ralentí...

ens en riurem sols, però amb ganes...
després d'un dia llarg, d'una setmana llarga...
plena d'activitats, de mirades,
intento mirar a través dels seus ulls i no la veig...
no et veig...
deixa'm veure't...
deixa'm beure't...

més cerveses de les que podem empassar
més cerveses de les que podem pagar...

truquen a la porta...
un altre cop, i un altre...

la pregunta que et fas no és necessària...
al davant de la  porta 104 del carrer casp...
al davant d'un pis al que hi vaig ser 4 anys...

els "tocs" del facebook haurien de tenir l'hora...

semblava que tornava a estar al punt de sortida d'una altre partida del "juego de la oca"...
parlant...
escoltant...
sembla que sembla que tot sempre surti torçat...
com una bala perduda...

ens van enganyar amb la primavera..
sempre fa sol...
estiguem o no amb sol, ara, avui i sempre...

no vol engabiar...
no te masses coses clares...
si veu problemes passa de llarg...
i el cor obert...

diguem un amor segur...
un amor que no espera res a canvi...
que no vol més que fluir...
i la teva llibertat...

tot pot ser molt estimulant...
estic fent i desfent, un segon, dos segons... tres i quatre...
i gats...

ulls, desig...
no se què fer...
o desfer...

la allargada....
i la paret...
i el balcó...

la millor amiga...
tot dóna voltes i en un sol dia la vida pot regirar i regirar...
i marejar...
un altre tema...
sense tu no podré escoltar a la bona vida més...
ho se...
seré sincera...

imagino i destrueixo...
trenco i tot és qüestió de mala sort, que em persegueix..
et cuidaré...
oblida’m i et recordaré...
obre la porta...
omple dues copes i anem a ballar...
no cal que es digui tot...
no cal?
Sempre és positiu tot, no hi ha obscuritat.


i torno*



http://www.youtube.com/watch?v=zeV4rBffC1o

6.4.11

una bona armadura*

*els llums s'han apagat...


està morta la noia no? per això hi ha un detectiu intentant saber el perquè de tot plegat?


les coses més simples, més autèntiques també ténen els seus paradigmes de la insolència de coses que fan que la gent senti valors afegits que no són res més que bens materials que no porten enlloc...
fes-me una entrevista...
aquest carrer em porta mala sort...
fumar i fumar...


quan s'acabi la màgia...
quan torni a començat, quan algú deixi de pensar...
no pensis, diu...


i si saben el que penses, i si no, i si tot gira al teu voltant... i si veig a aquella noia pel carrer...
i si vull serà qui vulgui jo que sigui?


de peus a la galleda...
de tot...


al fil....
de l'abisme...
amb totes les pors....
és difícil deixar sortir de veritat tot allò que ens angoixa...
i a qui li pot interessar?
penso...
penses...


i pensar i pensar...


la fòrmula secreta...


quin és el secret es preguntava tothom?


les il.lusions no es trien, ni els somnis, ni el dessig, ni el perquè dels sentiments...
de vegades el cervell no és capaç d'entendre les coses i les intenta entendre com pot...
jo no vull córrer a una màquina mirant els cotxes del carrer i la gent passar...
no vull fondre'm a una sauna...
no vull pagar per morir...
no vull pensar què pasaria...


no vull...
la cosa es posa interessant...


manipulacions...
a qui li importa tant fer mal?
aguanta la porta amb una pedra...


sembla que sigui ahir...
tal com raja...


sempre hi ha una primera vegada....
o una última...
no se què dir, si no saps què dir... no diguis res
estàs be?
dóna voltes, es regira.... i torna...
i ja està...
ja està!
ja s'acabat?


el temps no existeix... com t'ho explico? per que ho entenguis...
un segon...


pots fer fotos a la platja, a la gent, a un petó...
manca un petó...
i el petó?
t'has oblidat...
li agrades...
.... killevipen!X3
un amic per portar-lo sempre a la butxaca...
un amic que no decideixi per tu, que t'escolti...
que et pregunti com estàs?
què t'expliques?
com et va?


sóna a les sis en punt i a les dotze...
no et deixis emportar per les coses....
allò material no te valor de veritat...
amb una bona armadura....
creua el carrer...


em diu les coses importants a través del seu propi reflexe...
...tens totes les coses?


no et deixis res,
no perdis res...
que res no s'ho endugui l'aire...


a la butxaca no porta res...
porta buides les butxaques...


només un amic/a*

links
http://anamariabl.blogspot.com/2009/07/nils-karlson-el-enanitoastrid.html

bsosss
http://www.youtube.com/watch?v=iOQeH38a2Mo

http://www.youtube.com/watch?v=P7BhflKp7ys

1.4.11

Una mirada.


Estic a l’estació a l’aire de la parada del mar. Una noia s’apropa enlluernada pels raigs de la llum del sol del migdia. 

És primavera, han canviat l’hora. Una hora més. De sol. Entre els raigs apareix la meva cara que no vol ser vista per ningú aliè, però ella, al passar pel meu davant em mira, no s’atura, no te por, no te res a perdre. Potser li sona la meva cara, pot ser sóc una estranya més en el món.

Pugem al vagó, trio la finestra amb vistes al mar. Una noieta bella de cara, una dona escriptora a les meves esquenes, i un noi que somriu veient les fotos de la seva novia al mòbil a la meva Esquerra. A la dreta el mar. 


M’atreveixo a treure l’ordinador i escric el present, que d’aquí a ben poc serà passat. Tinc mitja bateria, espero que duri més o menys el que dura el trajecte.

Tinc set, encara que he begut aigua, la llengua seca i surto. M’he obert la ferida del dit al voler dissimular i trencar la mirada directa de la noia de l’andana.

I penso, quantes mirades perdudes es queden al desert de la vida errant. El mar em vigila, a la sorra ja hi ha gent, alguns despullats.  


A la zona del Garraf s’hi veuen racons molt idíl·lics on m’agradaria casar-me i passar-hi la nit de noces.

No em barrufen els missatges de text, entre que els penso i els escric, deixen de tenir la raó de ser. 


A menys vint, a tres quarts, passa el tren, de cada hora. 


Tinc la panxa plena, inflada, no se perquè. Hauré de fer bondat aquests dies, sinó tela..

Escric en català amb el corrector en espanyol i moltes paraules es subratllen directament en vermell.

Quatre gols com les quatre barres de la bandera. Fora banderes, fora noms, fora fronteres, ningú tria on néixer i com i això no hauria de comportar privilegis a ningú.

A cada parada es sumen i resten els companys de viatge desconeguts.

Guardar o deixar.

He xuclat la meva pròpia sang que sortia de la ferida del dit índex de la meva ma Esquerra.

Esquerra es fica automàticament amb la “E” majúscula, vés a saber perquè.  


Jo no la truco per por a engabiar-la, per por a… però ella em truca quan li rota, no te por. 


Les onades amb tota la calma del món es trenquen a les roques. Un home despullat. Cotxes, un camp de golf. 
He portat la càmera de vídeo però no ha volgut parlar, no tenia be el cap deia. És increïble lo ràpid que m’ha passat el temps des d’ahir al matí a avui. Ara torno a la ciutat a veure a la meva mare com canta en el cor de gospel amb sabates vermelles de cinc euros groguenques pel sol de l’aparador. Es veu que la majoria d'aquest tipus de sabates són així per que la majoria han estat a un aparador...

Diu que les ha fregat amb llegiu i que no es nota.
Els pins mediterranis, les papallones comencen a sortir d’entre les cales de la meva iaia. Americana exòtica...
Encara tinc esperança...és increïble, em fa sentir tan be...en calma...

Els balcons de barres simples es repeteixen constantment. Al menys aquests pisos tenen balcó.
La majoria de pisos nous no en tenen perquè suposen un cost que no compensa per després vendre’ls. Qui vol un pis sense balcó?. O sense Terrassa?. O sense pati?. O sense finestres que donin a fora?. Una via d’escapament de la realitat. Mirar com passa la gent pel carrer, sentir els clàxons dels cotxes. 
Si visquéssim al mig del camp això no ens importaria, però si ens agradaria despertar-nos i veure entrar la llum per la finestra. Encara que sigui només una mica.

Hi ha dos tipus de persones en el nostre món, unes que prefereixen dormir sense cap llum i unes altres que no poden dormir sense cap llum.

Hi ha dos tipus de persones, unes que dormen amb els peus a l’aire i unes altres que dormen només amb els peus tapats.
Aquests tipus de persones no haurien de dormir juntes molt sovint.
Les altres divergències esdevenen punts que són assolibles per una bona conversa sistemàtica i amb l’objectiu de solucionar l’equidistància.

Una piscina a ran de mar.

Miro per la finestra i només veig aigua de mar, quin privilegi.
Puc ficar les cames sobre el seient de davant perquè no hi ha ningú.
Arribaré a l’estació on vaig sortir ahir. Segueix la meva sordera.

El relat més insubstancial del món. No vull dir res, només escric i punt. No cal que segueixis llegint. Conversa sobre aquest punt amb el teu corrector d’estil personal.

El final de la peli de “El planeta dels simis” es va rodar a una platja de Lanzarote, com moltes de les escenes que hi surten. És una illa increïble des del punt de vista geològic. L’última terra en néixer al nostre planeta.

Saps què és un mamut?... em sona, és un tipus de burro?, contesta amb innocència.

Saps què vol dir una carnisseria “halal”? … sí que maten els animals mirant a Cuenca, ai, mirant a la mesquita...

Punts de vista diferents de la vida. No sap qui és en Bruce Springsteen, no sap què vol dir “freaky”.

Em truca per dir-me que s’ha adormit aquest matí, i que no ha estudiat. La volia trucar per despertar-la, per escoltar la seva suau veu des de el llit. És l’única persona que conec que no gasta mala llet al despertar. Potser només ho fas per que estàs aburrida, per que no te a ningú més a qui trucar... o per que sap que la escoltaré...de veritat... qui sap!

Propera parada. Un altre SMS, els odio!.

Els polígons industrials convertits en ciutats. Gavà. 


La gent vol treballar. El treball us farà lliures!. Quin engany!. La família, etc.

La família et reconforta sempre que sigui com en el meu cas molt bona, però conec molts casos de famílies que gairebé són pitjors que moltes solituds. 
Perquè tot pot ser bo o dolent, potser és dolent estar en família si tens por de quedar-te sola, potser és dolent estar sol per no voler donar raons a ningú del que fas i desfàs, per no voler implicar-te o tenir por a que et treguin del teu lloc o posició. Potser són tot substitutius vitals per no pensar, per no intentar valorar de veritat allò que t’omple i lluitar per això.

Què és l’amor?. Què és estar enamorada? Què és estimar…

Estimar és ben fàcil, però de vegades fa mal, perquè esperes potser que l’altre persona t’estimi igual, com a mínim. Però normalment a la majoria de relacions sempre hi ha algú que estima més, com deia l’escriptor de la passió, l’amant i l’amat. 
De vegades et toca un rol i de vegades un altre, de vegades amb el temps s’intercanvia la cosa. 
Poques parelles gaudeixen d’un equilibri, o si l'arriben a tenir dura poc temps...


Crec que el secret està en l’atracció dels cossos, inevitable. 
Si tens atracció i dura i evoluciona, tens un futur prometedor. Pot ser que per moltes altres raons després es talli la cosa, també, però si hi és aquest ingredient per part de les dues persones tot pot rutllar.

Després de l’atracció ve lo de dormir amb o sense llum i tapant-se els peus o no.

Si no hi ha atracció de la bona, de la de somiar amb l’altre persona quan no hi és amb tu, la d’imaginar-te-la amb tu fent tot allò que sempre han desitjat, no hi ha res a fer, però es pot crear un vincle.

Hi ha gent que mai ha sentit aquest tipus d’atracció per cap altre persona i  per això es pot entendre que no li importi fer sexe amb qui sigui, quan li  vingui de gust.

Aquesta és la base de la societat, la nostre.

Llavors entren els desitjos de ser mare, de tenir descendència, de engendrar fills, de reproduir-se. Aleshores la millor opció pot ser aquell que et pugui donar aquest valor afegit de la manera més fàcil i simple. Ja sigui pel mètode conceptiu, per la futura manutenció de la criatura i tota la resta de coses que vulguis tenir materialment a la teva vida, i que creus que et faran molt més feliç.

Continuarà...

vols millorar el món?

Sordera.


Tothom canvia?
Una persona només canvia si una altre persona la fa canviar.
Si no canvia….
Si no canvia algunes coses no podrem tornar-hi, diu.
 L’escriptor volia ser escriptor, ho va decidir mirant un partit de beisbol. Escriure és una cosa que no es pot decidir fer, es fa i ja està. Com un retrat si, potser, mirant de fer-ho el millor possible, fixant-se en altres escrits i maneres, estudiant. Però realment la gent vol llegir aquest tipus de coses?
La gent volem llegir allò que ens agradaria escriure i no escrivim, el nostre reflex, o potser alguna cosa semblant.
Escoltem cançons  que ens recorden a nosaltres mateixos, les fem nostres.
Correctors d’estil: aquells grans desconeguts que ajuden a millorar als escriptors populars i televisius.
Tot el que podríem fer i no fem.
L’estima, li agrada, però vol tenir un fill i és més difícil d’aquesta manera.
La intuïció ho diu, avisa,
Tu que creus, pregunta, és millor tenir parella o estar soltera?
El que més m’agrada de estar emparellada és dormir i arribar a casa i preparar el sopar, o que te’l tinguin preparat. Compartir coses del dia a dia, coses bones i dolentes, corregir-nos, millorar. Cinc minuts de carícies cada matí.
Ens allunyen, ens allunyem. L’últim cacauet d’un plat de cacauets. El repesques d’entre les closques buides.
Avui i ara. Ahir. L’últim dia de març. El primer d’abril. Abril, un nom molt macu per una nena.
Aloma. Fuyur. Bástian.
Sabates de tela vermelles, per cinc euros, descompte per ser les d’exposició i tenir al punta groguenca de la llum del sol de l’aparador. Just el teu número. T’esperaven.
Un cotxe molt elèctric.
Bufa!.
La nit de després de quedar-te tu allà i jo marxar vaig anar a dormir. A les dues de la matinada em desperta la sordera de l’oïda esquerra. Un mal desconegut. Pita i escolto perfectament les paraules de la gent de la vorera des de la moto. Coses que no caldria sentir. Escoltar massa, veure massa, saber massa. Saber la veritat, que ens fa lliures, de la boca de qui ho ha de dir, i confirmar els teus pressentiments, fa mal. Què vols?
Diu que fica en tots els seus cuinats pastanaga. T’agraden els pèsols?
Tomàquet concentrat. Més intens.
El cabell curt m’ajuda a estalviar en xampú, aigua, i netedat de la pell de la cara.
Et veus la cara sense marc, sense xarxa.
Coses bàsiques imprescindibles. Hi vaig confiar i m’han tornat a estafar, a dir mentides, silencis que amaguen la veritat. Perquè la gent no pot ser sincera?
Sóc la que espera a algú sincer...
És important.
Farta de la gent que només parla de ella mateixa. Jo, jo..., jo....jo. Està be que la gent vagi buscant exemples per il·lustrar les converses que puguin anar sorgint. Però la majoria de vegades la gent es fa pesada. Vol explicar tots els detalls que a ella/ell li afecten. I estaria molt i molt rebé si després escoltessin els teus, però ningú ho fa. Ni tan sols els teus pares.
Totes les coses que es queden a la punta de la llengua al veure que a ningú li interessen una merda.
La gent sana sap oblidar.
La gent solitària no ha de demostrar res a ningú, potser s’han cansat d’escoltar els patiments personals de la resta de la humanitat.
*“Hojala me condenaran, a compartir”. Antonio Vega, Pasa el Otoño.

És aquest el problema de la societat. L’egoisme. La desconfiança d’uns als altres.
Per que jo hauria entès sobradament  la teva llibertat. El que no entenc és la mentida.  És el fet de que la gent faci i desfaci sense tenir en compte els demés.
Ho he intentat, he intentat fer les coses sense pensar en les conseqüències posteriors sobre altres éssers vius que em volten, i no puc. Em sap greu. Potser massa. Potser jo sóc “la gota que colma el vaso”, o “la excepción que confirma la regla”.

Potser no sóc més que algú que escriu el que pensa. 
Vosaltres sou els personatges de la meva historia escrita. Volent trobar un estil, una manera pròpia, que sorgeix del dia a dia, de les vivències, que potser només són tonteries.
La diferència en ser o no escriptor/a és en tenir  escrit el teu nom o pseudònim  sobre un llibre publicat per algun llest/a que vol fer negoci.
És ètic ser escriptor/a?.
Vols emplenar el món de la teva merda escrita? 
Vols emplenar els moments de merda de la gent en el seu recorregut de tren/metro/bus diari?.
Vols petar les llibreries?.
Vols acabar amb  els arbres de la selva amazònica només per autoalimentar el teu propi ego veient el teu nom escrit en un paper i allò que vulguis dir?.

La part positiva. Vindràs?

El poder de la il·lusió. El problema són les expectatives que sorgeixen de cada idea de la teva vida, que normalment es trenquen en mil bocins.
Però ei!, la culpa no és teva, si el món és així, és una fal·làcia de coses increïblement contradictòries, irracionals, egoistes....

Som una societat de dèspotes integrals.

Ets vegà i et drogues? 
Vols una bici amb pinyó fixe, però no t’agrada el Bicing, vols ser genial, diferenciar-te de la vulgaritat?.

Dines mirant a la tele com la gent es mor de gana, de guerra, de injustícia humana  a la resta del món, i desprès et queixes d’haver menjat massa.
Vols aprimar-te, vols ser un figurin, per anar a la platja i ser l’objectiu de les mirades d’aquells/elles que et vinguin de gust...

Viatges  per veure des de on sigui allò que es veu aquí al costat. 
Et mires en tots els miralls? En els reflexos dels vidres dels cotxes...
Et dutxes cada matí?
Et rentes les dents després de cada menjar...
Et fiques desodorant de pedra de sal. Look total.

Ens hem acostumat a ser així. A voler tenir coses que pensem que ens faran feliços, i clar sempre en volem més.
A on vols anar a parar?
La intuïció de vegades s’equivoca. T’equivoques. Normalment per excés d’expectatives.

I què et queda?.  
Potser haurem de tornar a confiar, a creure en nosaltres mateixes i en la veritat.  La sinceritat ens omple de tranquil·litat, trenca amb tot allò que no te espai entre la llibertat. Deixa’t estimar. Obre, surt i entra.
No se on anirem a parar.

Em truca i pregunta: què fas?
He dormit fins la una. Dormir, dormir, dormir. 4X4.

Vull dormir amb tu. I tu i tu i tu.
Ment libada, somnis que descriuen títols de relats. Ànima amagada. Vull tantes coses que no poden ser alhora...

Alhora hi seré, alhora vull seguir, esperar, veure el temps passar i fluir. Alhora vull...escoltar-te, sentir-te. Vull deixar de pensar en totes les coses que m’atabalen i no em deixen veure-hi clar.

El piiii continu a l’oïda. Perillós per la salut a llarg termini. 
M’odies? 
No t’odies, no t’odio, com vols que t’odiï amb tot el que t’estimo.
Sensibilitat radioactiva, mil milions per sobre de percentatge permès per òptima salut humana.

Límits establerts. Quantitat insignificant per a la resta de la població.
Fa molts anys també va haver tsunamis. Paradigma de la reconstrucció sentimental.
Va tremolar molt en molt poc temps, un infern, estava com adormida. El museu del terratrèmol. El museu dels volcans. Sempre estava tancat?  Exemple paradigmàtic. La tragèdia es una oportunitat.  Com la grega.
Mossega l’ós panda comunista.
Vincles. Renta els plats, els meus i els seus. Escric, no se perquè, és una necessitat sense finalitat, sense expectatives. Suposats espionatges. Sorpresa, rapidesa, qüestionar.
Sense res mes a dir, que records, de l’ahir, en un temps rècord. D’on va sortir?
Si no podem entendre quelcom de la vida, és perquè no ens cal per sobreviure. El cervell fa servir les seves capacitats en la mesura que necessiti per mantenir-se i evoluciona segons les condicions circumstancials  socio-afectives, amb la oportunitat sempre de rectificar-se o retractar-se. Conscient d’estar mentint. Especulacions. Segurs d’una cosa: reconeixement, estima, temps suficient, amb remei, amb calma i futur.
“Apretarse el cinturón”.  Canvis. Quin remei. Generar confiança. Paraules teves sota el solet de mitja tarda, desprès de dinar, amb el cigar, amb fums que s’estimben contra la mar, que no veure fins que torni d’on vinc.

Què faig? 


Instruccions verbals i escrites. Sumari. Interrogatori.
Si et trobessis unes claus com serien? (Amics).
Si t’imaginessis una casa al mig del bosc, com seria? (Família).
Si et trobes un mur com seria i que faries? (Amor).
Deixes els pots de gel oberts? (Sexe).
Com condueixes? Com menges? Portes netes les sabates?
Discrepància. Et rasques la picor per sobre de la roba?.
Quin animal t’agradaria ser?

Totes aquelles coses que no vols escoltar...