Passa al contingut principal

la meva memòria

A la memòria d' 1T, fico les darreres fotos d'aquests últims mesos a la carpeta de l'any 2011.
Allà es quedaran per si de cas algun dia les vull tornar a mirar, les vull recuperar...

Ahir concert, abans d'ahir també... hi ha molta música viva a la ciutat...

Després vàrem fer un dels nostres típics sopars, cadascú porta alguna cosa per beure i per menjar, preu mitjà 5€, per tota la resta... "mastercard"...
al tornar vaig agafar el penúltim metro per venir a casa, la noia em preguntava si no em faria pal agafar el metro...
i després ho vaig meditar... vaig tenir en compte totes les possibilitats, potser pensava que em volia quedar, em podia quedar a dormir?. potser no entenia que tornar a casa sempre és d'agrair per una mateixa... obrir el pany, silenci, llit, relax, potser un tros d'alguna peli, potser escriure, o potser dormir directament...
Potser d'aquella la nostra una conversa tant intensa volia continuar amb el debat existencial...
Feia temps que no en parlavem de coses com la felicitat, la mort i els diners...

Al vagó del metro rumb casa meva llegia el llibre de regal de la meva amiga pel meu cumpleanys que va ser el passat dimecres 1 de juny, i vaig llegir... 


‎"(...) En política no sólo faltan dirigentes sino que la independencia espiritual y el sentido de la justicia de los ciudadanos ha disminuido. La organización democráticoparlamentaria, que presupone una independencia, ha perdido terreno en muchos sitios, vemos constituirse las dictaduras, que se sostienen porque el sentimiento de la dignidad y la justicia ya no es tan activo en las gentes. En dos semanas es posible cambiar la opinión de la mayoría y una vez arrastrada al odio está disponible a matar y dejarse matar en defensa de los infames fines de cualquier ambicioso (...)". Albert Einstein, "Mi Visión del Mundo", pag.17.



No calen paraules... això potser l'Einstein ho va escriure als anys 40 o així... tan actual sembla...

Espero allò que em vas dir que faries però com ja sabia no has fet...
Quin remei em queda?
Esperar i/o desesperar.
Tinc coses a fer, espai i temps, i, com diu durant el llibre l'Einstein, ha estat be per treballar la meva individualitat personal, ja que em cal una mica més de llibertat amb mi mateixa, un retrobament personal, en a mi... em cal ser més individualista, més independent potser, em cal no involucrar en tot a tohom...

Una idea per una samarreta...
una idea genial, que il.lumini, amb la que somriguis i parlis i somiis...
una idea, unes paraules en joc...
imagina't....

El pensar cansa, més del que ens pensem... 
i si sempre hem nedat per les mateixes aigües, com un peix, no sabrem mai que hi ha gel allà a fora... com deien en aquella sèrie de T.V, "la veritat és allà fora"...
i et quedaves pensant uns segons...

El meu nebot de tres anys ja sap qui són els Simpsons.
Sap que en Homer va al "badulake" i demana "freshisuiss" de maduixa i un rasca amb les "fruitillas" de la sort, i que mai li toca.
Rasca amb una moneda i si no te perfil adient, amb les claus, encara que hauràs de tenir cura per que sinó trencaràs el cartró al rascar.

Amb les mateixes claus hem anat a fer soroll molts vespres a plaça catalunya...
Un dia em truca una amiga.. i em pregunta que què fem, i li dic que estem a plaça catalunya, i em truca un altre dia, i també li dic que som allà... i un altre dia... fins que un dia em pregunta: però què fan allà a plaça catalunya que hi sou tots els dies?

Així va ser com em vaig decidir a celebrar el meu aniversari a la plaça catalunya, i d'aquesta manera les meves amistats que no hi havien estat van poder veure la moguda d' #acampadabcn...

Parlàvem i parlàvem ahir al sopar...
després de la Jam de Blues al Rocksound de Poble nou...

em van explicar que hi ha un tipus de cantat que es diu "cantaplasta", que seria un cantautor d'aquests que es fan tot, i si no els pares actuarien sense escrúpols durant hores i hores...
aquests casos d'egos extrems s'han d'aturar pel be comú...

He de treballar la meva independencia, la meva própia revolució personal...
deshinibirme, retallar en repressió, obrir be els ulls, escoltar-ho tot... obrir-me, fer-me accessible a tot allò desconegut, a perdre la por de perdre alguna cosa...
sentir seguretat, confiança en la vida com a tal, en mi com a persona...

Què em fa feliç em va preguntar ahir...
Sóc conscient que el sentiment de felicitat és un moment en el temps en el que saltaries, somrius i balles per alguna cosa normalment sorprenent que et succeeix... 
em fa feliç connectar, comunicar-me ...amb alguna persona... desconeguda o coneguda....
em fa feliç la calma, la pau, la tranquil·litat dels detalls quotidians rutllant amb llum...
em fan feliç les sorpreses, coses bones que no esperes i t'arriben de sobte...i somrius...
em fa feliç el caliu d'algu que t'estima, la tendresa, l'abraç, el desig en forma de petó, que t'escolta i t'intenta comprendre...i està per tu sempre que ho necessitis...
em fa feliç quan algú m'inclou en els seus plans, quan algú compta amb mi...em fa feliç que no m'excloguin, ja que m'he sentit exclosa de la majoria de coses i persones tota la vida...
em fa feliç 

em fa feliç la vida, els meus nebots quan diuen el meu nom i el repeteixen, o s'estan amb mi tranquils...
em fa feliç que la gent em vegi com algú igual i no em menyspreïn...i tampoc ho fagin amb la resta de la gent...

em fa feliç la vida.. i els detalls dels instants del dia a dia... per que descobreixes que potser per algunes persones has passat a la història, o només serveixes per omplir buits d'espai i/o avorriment... però que hi ha d'altres persones que compten amb tu...
i jo compto amb elles*

+ islàndia







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...