30.7.10

Podia fer mil camins.

Podia fer mil camins. Però no es decidia per cap.
No es podia permetre el luxe de tornar-se a equivocar.

Podia seguir, sense fer res determinat, continuar anant a la feina cada dia, tornar, mirar la vida, sense emocions, sense res especial, o potser tot.
Podia tornar enrere, tornar-se a ofegar.
Desprès d’uns quants canvis quotidians.
Per saber quelcom primer hauràs d’evaluar la teva situació.
Punts febles, punts forts, allò que t’agrada, omplir espais, temps.
Fer coses.
Trobar el teu camí, vol dir, pensar que allò que fas, te una finalitat, et compromets, t‘il·lusiona, i et provoca un tímid somriure de tant en tant.
Definició d’ella mateixa en aquell precís instant.
A què et dediques?
Arreglo mapes per que la gent no es perdi, seguretat social.
T’estimes?
Si, m’agrada com sóc, el meu entorn, la gent, ningú no és perfecte, però estic prou be.
No em puc queixar.
Raons?
Viure la vida, de la millor manera possible. Expressar. Comunicar.
Aprendre coses, descobrir detalls efímers.
L’absurd.
Els colors plans.
Art.
Família, amics, gent, conèixer gent nova.
Somriure.
Senzillesa, humilitat, conscient, intentar millorar-me cada dia, ajudar als que m’envolten si em necessiten.
Escoltar.
La gent et preguntarà de què treballes, quants quilos peses, quants viatges has fet, quin esport practiques?

Ningú et preguntaràs si has trobat la teva passió.
Dissimulen la seva insidia de tu.
Consideren parts materials com taula de mesura de les teves facultats d’adaptar-te en aquesta societat.

Li venen al cap els millors moments. Els divendres de retrobament, de parlar de la setmana, estirades al llit.
Els diumenges avorrits.
Els petons inesperats.

Tot això ha desaparegut de cop.
Ha estat traumàtic.
No ho esperava.
Es lamenta per no haver-se adonat.
Sentia en el fons del seu cor que tot rutllaria.
La seva intuïció, raó, cor, o ànima, es va equivocar del tot.
I potser és això el que més trasbalsa.
Ara no sap qui és, ha perdut la seva orientació, no se’n refia ja de la seva brúixola interior.
Aquesta sí que si, es deia sempre a ella mateixa, confia en ella.
Ara mira, escolta, entén, espera que algun dia tot torni a ser especial.
Comprèn que les necessitats dels demés estiguin molt lluny de les seves.
Materialisme, aparences, snobismes, etc.

La màgia de les coses més petites és allò que la encanta.

No val la pena seguir patint. T’avorreixes de tu mateixa, en la teva versió melancòlica, desprès d’un temps.
Desprès alts I baixos, desequilibri. Moments de redescobriment.
Un somriure del meu nebot és infalible per despertar de nou.
I quina serà la realitat, es pregunta, l’ara, o l’ahir de fa uns mesos envoltada dels seus petons?
Tot era real, si, encara que sembli que hagi estat només un somni.
Pensa que només és un malson.
Somia que només es tracta d’un malson, es desperta i veu que és la realitat.
Torna a passar pel mateix punt de l’el·lipse de fa un any.
Aprofita la oportunitat de tornar a començar.
No tothom la te.
No vol tornar-se a reprimir res, no vol ser res més que ella, al natural.
Vol que se l’estimin tal qual, que no la jutgin, que no la critiquin constantment.
Encara que te en compte que hi ha gent que no saben expressar d’una altre manera millor que t’estimen. Les critiques volen dir que t’estimen? O que t’odien?
Ella pensa que es pot dir tot d’una manera més adequada, dissortadament.

Però també li balla al cap la idea, d’aquells als que els hi ha funcionat, entre cometes, les seves relacions. Però realment suposa…
Pensa que seguir un mateix camí, capbussada, dóna un tant més d’oportunitats d’encertar. La primera opció, si t’hi fiques, te més opcions, per naturalesa quàntica.
Però si apareix una opció nova sempre te més oportunitats de ser l’encertada, que qualsevol antiga opció.
Així podia triar entre ensarronar-se amb la primera opció i persistir.

No volia ser de nou una prova, volia algú segur, que la volgués i prou.
No vol sentir-se malament pels raonaments externs.

Es pregunta perquè la gent diu que ella és insegura, li diuen que és perquè canvia d’opinió, o que en un moment pensa una cosa i després una altre.
Potser és així. Però no veig cap problema en repensar-se les coses, adaptar-se, millorar, evolucionar, encarar els reptes, canviar sempre és per millorar.

Si cerques un Princep blau no seré jo, diu la cançó d’en Drexler.
Credencials a la solitud.
Aprofitar l’airet que entra per la finestra i regira l’energia de casa meva.

Si et fa por l’has de fer, per perdre la por.

Te por a sentir-se feliç, perquè en molt moments de la seva vida, quant s’ha sentit més pròxima a aquests plenitud, tot s’ha enfonsat de cop.

És tan cega com es sent?

En Drexler diu coses a les lletres de les seves cançons que li fan sentir-se be, ja que pensa, mira hi ha gent com jo al món.

Detesta les persones que repassen als demés per la cara coses assolides plenes de falsedat. Dissimulen la seva repressió. Ja els hi està be?

No en tenen prou.
No en tenim prou mai?
Potser s’han rendit, ja en tenen prou, desprès de tot.
Val més la pena està mig satisfeta, que buida del tot.
Seny.
Reprimir els desitjos, les passions, les sorpreses.
La vida.

Hi ha gent que és d’algun lloc concret, no és el meu cas, jo estic aquí de pas.

No vol deixar de fer res per no fer sentir malament als demés.
No ho faig per que t’agradi, ho faig per que ho sento així.

No es vol fer vella, com el tamboriler.
Es llençarà per les escales?
No vol ser una solitària fracassada.
Vol compartir la vida.
No vol seguir sentint-se malament per no assolir les necessitats materials de les que la rebutgen.

Si la troba a faltar, si l’estima, perquè no va a buscar-la?
Te por de tornar a fracassar?
Te por del futur, encara que mai se sap.

En el mode esquema… tot és veu més clar, es veuen més ràpids les errades.

A les tres marxarà encara que no tingui res a fer.
Podrà no fer res. Sense preses, sense que tenir que rendir comptes a ningú.
Sense explicacions, sense ets i uts.

No li cal un ordinador perfecte, ni un pis ideal, ni una feina complidora de la ment que no la deixi pensar en ella mateixa. No vol fer el camí de Santiago. No és tan snob.
No vol tornar a dir de nou les mateixes coses amb les seves paraules, però hi torna.


No vol assolir el paradigma de perfecció de ningú.
No vol ser la peça per encaixar en un puzle personal.

Demà és impossible. Quan menys t’ho esperis…


No deixarem empremta, només pols d’estrelles.

Ningú sap perquè neix l’amor o perquè desapareix.
M’espera un cafè frappé.

21.7.10

Era un nou dia

Era un nou dia, no tenia res a fer.
Li va venir de gust anar a prop del mar.
A mirar el mar, a veure’l.
Va omplir la seva bossa de tela de ratlles vermelles i negres amb un llibre, una llibreta amb gairebé totes les fulles emplenades, un mp4 amb música sentida, una ampolla petita d’aigua i tabac.

De camí a la platja veia a la gent circulant al seu voltant, cadascú amb els seus neguits, les seves passions, omeses en societat.
Va fer  una nova cigarreta amb el paper d’arròs,
Fum.

La platja ja no era tan atapeïda com el diumenge. Era dimarts, els dimarts la gent no pensa tant en anar a la platja, o si.
Gent corrent pel passeig del mar, patinadors, ciclistes espontanis, passejadors de gossos.

Va baixar a la sorra i va notar que era ben calenta, gairebé cremava la pell dels peus.
Això va fer que accelerés el pas.
A la vora de la mar va observar sense presa les onades morint amb tota la ràbia del món.
Introduí el peu esquerra a l’aigua a poc a poc.
Una vegada va fer una classe de Karate i va aprendre que aquests que practiquen aquests esports comencen tot el que fan amb el peu esquerra, si són dretans. És una manera d’aconseguir equilibrar les inèrcies del cos. D’aquesta manera va incloure aquesta opció per sempre més en el seu tarannà vital. A més incloïa també un toc de gràcia a la seva ideologia bakuniniana.
Va decidir seure a la sorra.
Allà va observar les persones que l’envoltaven.
Alguns despullats del tot, la resta amb banyadors.
Parelles aprofitant la avinentesa, solitaris lectors de llibres milpaginers compulsius, grups de joves inquiets, etc.
Tots els estius són iguals pensava. Tot gira en cercles, o potser en el·lipses, com deien els grecs.
La perfecció de la imperfecció.
Perquè no? Potser nosaltres també circulem en el·lipses com si fóssim petits estels, planetes, i no obstant per això mateix sempre diuen que cada persona és un món.
I qui seria el nostre Sol?
I la nostra Lluna?
La mare, el pare, el germà, l’amic de joventut, el primer amor, o fins hi tot nosaltres mateixos som el nostre propi Sol.
Cercar explicacions a l’existència no porta enlloc, pensava.
Potser és millor centrar-se en les possibilitats materialistes de la nostra societat i estar-se de tonteries.
Ara creia que seguint aquella teoria ella era un planeta errant, d’aquest que no tenen Sol, sobre el que girar; potser un planeta que ha donat tantes voltes sobre sí mateix que s’ha passat de rosca.
La vida fins aquest moment havia semblat un ball de bastons, dels que feien a l’esbart quan era nena, amb el típic “canvi de parella” inclòs. La qüestió era fer soroll.

Mirava al mar i pensava en el seu temps passat, les històries.
Pensava que ja no se’n recordava si havia succeït o no el fet d’ estar-se a la platja amb una parella. Mai no havia estat a una platja amb un amor, banyant-se a l’aigua, prenent el sol. Potser sí, però feia anys.
Potser cinc anys. Ho trobava a faltar. Moments de platja en companyia especial, d’amor.
Ballar, juntes, també li venia de gust.
Ballar on fos.
Ballar cançons divertides i també lentes.
Dinars de fideuás amb vi blanc.
Potser només calia una mica de bogeria.

Errar, errors, errant, planeta. Girant.
Esfera sortida de l’eix.
Perd el nord.
El llenguatge fa referència directe, pensava.

Recordava el llibre de la Lucía Etxebarria on aquesta també feia jocs de paraules i conceptes amb termes propis l’astronomia.
El Petit Príncep també al·ludeix en que cada persona tenim el nostre propi món, moltes vegades obsessionat amb una sola cosa, ell amb la seva flor.
Però és que a la Lucía li agrada molt el Petit Princep. A un altre llibre seu surt un personatge que el porta tatuat, pensava.

Es va girar en rodó, en si mateixa, mirava el cel, la lluna creixent al dia, mig transparent, emboirada.
Els nuvolets minsos. Tranquils, febles, decoraven prou be l’escenari.

Va començar a dibuixar a la seva llibreta plena d’anteriors apunts.
Al dibuixar no pensava en res en concret, deixava anar la seva ma amb el novè Pilot de l’any.
A l’atzar es creava una línia que no sabia on aniria a parar. I així sorgí de la tinta un ull. I un altre. Unes parpelles, dolces, una flor (la del Petit Princep), uns llavis vermells, un rinxol que creuava de dalt a baix la pàgina i endreçava el que seria la silueta d’aquell nou personatge.
Potser seria pèl-roja, sempre l’havien atret les dones pèl-roges, però no havia conegut cap finalment interessant o interessada.
Ara recordava una espectacular, Gallega, li va fer una entrevista al programa de ràdio.
Realment espectacular, màgica, amb els cabells tan i tan de color pastanaga fosc, increïble.
(Potser li atreien les dones pèl-roges per que li recordaven a la seva mare, pensava; el problema també és que n’hi ha moltes de pèl-roges falsejades).

Va continuar amb el seu dibuix de tarda de juliol a la platja.
Sabia que els seus últims quatre estius havien estat un desastre total. Sobretot els últims tres.
Desastre per avorrits, per estranys, per insípids.
Havia fet coses i s’ho havia passat be, però no havien estat apassionants, com li hagués agradat.
Aquest es veia venir ben semblant.
Dies i dies de girar cua.
I no li venia gens de gust estar-se observant a la gent un estiu més com una estranya marginada.

Volia descobrir coses noves, o velles, sobretot belles.
Compartir encara que fos amb la seva mare.
Fer les coses que havia de fer, per seguir les normes d’aquesta societat imposada.
Mirar el futur amb optimisme.

Dibuixava ara un nou ull, seguit de la seva parella. Uns nous llavis desconeguts.
Potser dibuixava el que somiava?, va parar-se a pensar per un instant.
Quina  gran descoberta!.
Ideal per aquells moments en els que no saps què vols, quan vols fer tots els camins, però cap en concret, és en aquell moment de caos existencial, en el que comença la creació, l’encertada, la llum et crida. La teva llum.

El silenci la envaïa del tot, els sorolls i crits esbiaixats de la gent de platja eren llunyans.
Les festes de Gràcia, pensava. La festa major del poble de la seva mare. Coincidien.
Volia viatjar, però en aquest moment no tenia diners per fer coses d’aquest tipus.
Mai en tenia. Podria pujar al tren i baixar on li vingués de gust.

Tenia clars quins eren els passos a seguir a partir d’ara. Tenia models.
Deixar de fumar, de veritat.
Cuidar-se.
Fer el que toca, sense seguir a les impulsivitats irracionals de sempre.
No tornar a caure de nou en els mateixos errors de sempre.
Exigències incendiaries de l’amor.
Fer sense esperar.
No tenir por a molestar.
Proposar sense por al no.
No pensar tant i fer més.
No perds res per intentar.

No te masses coses clares.
Porta buides les butxaques,

Segueix el dibuix amb línies que finalitzen en espirals.
De sobte sent el soroll d’ algú que es capbussa a l’aigua, ben a prop.
Fins hi tot li arriba a acariciar alguna espurna perduda d’aigua molla, humida.

Segueix dibuixant impenetrable. La darrera línia li crida ser acabada per saber el seu final.

Segueix la línia, omple alguns buits de negre pla, i respira.
De sobte sent una presència desconeguda que s’apropa cap a ella.
Una energia nova al seu espai vital.
Una energia nova però que li fa la sensació de que la podria reconèixer per sempre més allà on fos.
Algú pren seient a la vora del mar.
A prop.
La mira.
Retorna l’ofensiva.
Uns ulls transparent, plens de vida, li miren.
Acompanyat amb tons de vermell llampant que flueixen sobre uns llavis mig oberts
a punt de començar a parlar.








6.7.10

El destí.


Diuen que no ha destí uns, que cada un fem el nostre camí.
Altres diuen que tot està escrit. Ja pots fer el que vulguis que tot et condueix al mateix final.
On està escrit?
La naturalesa humana ens fa voler saber sempre d’on venim i a on anirem a parar. Com es va crear l’univers.
La coincidència, les estrelles i el que sigui m’ha portat aquí, a dia d’avui.
Hola.
La meva forma de somriure. Pujo la cella de tant en tant.
Rebaixes paradisíaques: no hi ha res?
Si no ho veig no m’ho crec.
Gira el cercle de nou. Vull sortir i no se com. Diu el rei de la relativitat que si no saps sortir d’un embolic, surt per on has entrat.
Per on he entrat? Per Internet? Per l’angoixa de veure passar les hores i el temps sense trobar res interessant? Torno a l’armari?
M’agraden les exposicions d’art, però sola no hi vaig. Perquè? Si en realitat a ningú més que conec li agrada fixar-se en els detalls d’allò que s’exposa amb calma, sense preses.
Una vegada vaig fer-me d’un grup de noies amants de l’art però tot es va acabar embolicant d’allò més. No us ho podeu imaginar. La cap del grup era una travestí  lesbiana, una dona de baixa eterna per depressió, una metgessa que acabava de fer els exàmens del Mir, jo,, etc.
No et preocupis diu ella tu sempre coneixes gent interessant.
Una altre em diu que pinti.
Pinta!.
Què vols que pinti?Ja no em queda lloc pels quadres a casa!
Es com deixar de fumar, vols i saps que pots, però no saps com. El dia que decideixes deixar-ho és el que fumes més. Por de deixar de fumar per que saps que hi tornaràs?
Deixa’t emportar per la vida. Flueix.
El que més ràbia em fa es que sembla que la meva gira en cercles i no hi puc fer res.
De vegades et lleves amb una gràcia lluent al cor que et fa apreciar cada detall d’aquell dia nou. Un dia radiant, i sembla que tot surt rodó, roda el cercle, roda la vida....
Sí a un futuro prometedor.
Para grande la más grande.
Volare, cantare, feliche,...divino di blu...
Futbol en 3D.
També estava escrit que cremarien a tota aquella gent els nazis?
A mi ara em cremarien segur, i amb la meva sort, segur que m’enxamparien, no em podria exiliar. Dona, descendent de jueus i de moros segur (diu el meu pare que també dels gitanos), lesbiana, amb professió gens productiva, anarquista, amb ulls morens...
Potser em salvaria pel meu somriure.
Estava escrit que els bancs estafarien amb les hipoteques i els crèdits a totes les empreses i a la gent en general?
Estava escrit que tots els polítics del pp, psoe, ciu, etc s’omplirien les seves butxaques a costa nostra, amb tota la “face”?
Estava escrit que 37 dones havien de morir a mans d’homes aquest any?
Ara arribo.
Desprès de tot hem tingut sort de viure com vivim, el que va escriure el destí es va lluir amb nosaltres.
Ara escric jo. Somric. Somrius?
Que cremin totes les banderes, tothom som iguals.
Imaginava moltes vegades una escena idíl·lica: érem a una caseta una mica allunyada del poble. Escoltava música, dibuixava, prenia un te. Arribaves tota suada de fer una volta en bicicleta. Silencis i un petó. Somriures.
De cop et despertes.
Somies amb Pims? (M’ha preguntat avui el proveïdor).
No, somio amb altres coses.  
Tinc por de somiar, perquè a vegades penso que, el que imagino o somio ho destrueixo al imaginar-lo.
Últimament havia agafat confiança a això de somiar, potser gairebé no em calia, perquè semblava tot genial. Tot rodava, semblava que tenia sentit. Somreia.
Hi havia hores d’espera i de neguit també que solapava amb activitats evasives com treballar, estudiar, anar amb les amigues, família. Així sembla que passi molt més ràpid el temps.
Els meus juliols són eterns. Gira el cercle. Gira la vida.
M’agraden les cartes, em creen curiositat, les intento interpretar, llegeixo el seu significat volent potser saber el meu futur prometedor, sempre amb un toc de escepticisme.
No m’ho acabo de creure.
L’any passat em van dir un seguit de coses que no em creia i van succeir. El que si que tinc és memòria. Aquest any hi vaig tornar a la nit bruixa. A veure com surt aquest nou any.
Per a mi l’any comença la nit de Sant Joan en realitat.  I aquest any sembla que ha tornat a començar de nou.
M’agrada el futbol però no les banderes.
Que juguin despullats com a les olimpíades originals.
Miro un missatge rebut nou a un enllaç a una web, que sembla el que no és: http://www.tusdestinos.net/