16.6.10

Selecció

Selecció. Gaudeix.
Abba. Chiquitita sabes muy bien…

Alguns dissabtes pel matí anava a veure als seus avis materns i a la tieta que vivia amb ells.
Només entrar al pis corria fins a la darrera habitació del passadís central.
Allà trobava a la seva eclèctica escoltant música a la seva nova mini cadena amb platina per a Cd’s.
Encara que ella preferia de totes totes el so del plat de vinil.
La nena treia del seu lloc el disc d’Abba on sortien els components del mateix grup musical posant en una decoració com si acabessin de pintar una paret.
Màgia al deixar caure lentament l’agulla sobre el plàstic negre i tot seguit començar a sentir les rascades efímeres de la fricció, que paulatinament deixaven entreveure els sons d’una nova cançó.
Sonava “Chiquitita”, i ella l’escoltava encara que no sabia què deia la lletra.
Li agradava la melodia.
Escoltava.
A la vegada anava remirant els llibres, les caixetes, la roba penjada, les sabatilles, les figuretes dels estants, els altres discs.
Sempre mirava les fotos, de vegades agafava la maquineta de mirar diapositives.
Era sensacional, semblant d’alguna manera a aquells souvenirs que disposen de vàries fotografies a dins i que van passant al fer clic, mentres mires per un forat.
Els detalls eren imprescindibles junt amb l’aroma a tes anglesos i flors assecades perfumades.
Fotografies de viatges, records de viatges bucòlics místics.
Mirava sobretot una que estava emmarcada.
Sortia la seva tieta ben joveneta en el seu primer viatge a Anglaterra, amb un noi negre i una altre noia. Els tres penjats els uns dels altres per les aixelles i somrients, hippies amb cert aire folk marihuaner. Només els hi faltava una guitarra amb acordió inclosa.
No pot deixar de fumar.
Fum.
Desprès potser mirava com la seva iaia cuinava alguna cosa a la cuina.
Jugava amb el gat de l’edifici, un gran gat ratllat de taronges, anomenat Minuto.
Era tan tou i gran que feia goig enfonsar els dits a la seva panxa peluda.
Més tard remenava les fitxes del dominó o potser acompanyava al seu avi a regar les plantes de l’entrada de l’edifici. Agafava un piló de dimoniets.
Mirava el bastó del seu avi, pal de fusta, al que havia relligat cordes de colors, i també duia enganxats diversos adhesius.
Ell volia ensenyar-li a fer cal·ligrafia. Les primeres lletres dels escrits re decorades amb ornaments de tinta negre.
Ella potser era massa petita encara, no sabia ni llegir ni escriure, però sí que dibuixava, i molt.
Abans de dinar la seva iaia li donava patates fregides en forma de cercle que se li enganxaven entre les dents i el paladar.

Les revistes de paper couché.
Els diaris. Un diferent per cada persona de la casa.
Els còmics d’Asterix i de Tintin. La llum del sostre de l’Spiderman.
Jocs de cartes.

La guitarra entre les meves mans. Soroll.
Dinar.
Dibuixos de després del telediari i migdiada de pel·lícula de desprès de dinar.
Olor a cafè de cafetera acabat de fer.
Qui fa el Café?

Ho recordo com si fos ahir.
El videoclip de Michael Jackson.
Disfressa de Superman feta a ma.
La meva mare va cosir-lo desfent un pijama blau. La capa vermella.
La S de súper dibuixada a ma pel meu pare. Les botes de pluja, vermelles.
I la cueta regirada al front.
Punys a l’aire i a volar.

Els dissabtes per la tarda si havia partit ens colàvem a veure els últims minuts al vell camp de l’Espanyol.
Una bufanda, una bandera, un barret.

Sopa amb ou dur. Espaguetis amb tomàquet, al dente.
Ou ferrat amb tomàquet Solis.
Magi.
Seat 125 blau marí. Inversió familiar.
Deixa la  clau sota les guies de telèfon de l’entrada.

2142436 el vell telèfon*on sempre podia trucar…
nena casa 24,26.

Anem al parc?
Anem a fer la Primitiva?
Si falta algun número te un dau que llença i escriu el que surt.

Mai l’ha tocat la loteria de la sort.
Però una mica si la loteria de la vida.

Selecció de números segons les dades de naixement dels seus fills.

 Prohibit prohibir.

A vegades hi ha coses que s’han de intentar mantenir reforçant-les.

Ella sempre troba important aconseguir que les coses que es compra siguin molt econòmiques. Li agrada dir-ho, li fa sentir-se be.
Hi ha gent que és al revés, que dir que s’ha gastat molts diners, o fer-ho veure, també els hi satisfà.
Les samarretes noves de Polo Ralf Lauren, crec, tenen dibuixat el logo del cavall amb el jugador de polo, de mida gegant.
Corea del Nord al Mundial?
Hipocresia mundial. Global.

Si ets pobre o provens d’una família humil és bastant provable que siguis un fracassat escolar.
Volen mà d’obra?
Volen espectadors de Tv.
Volen socis pels clubs esportius.
Volen drogoaddictes.
Volen consumidors obsessius.
Tòpics.
Volen llegidors de diaris escombraries (gratuïts i de pagament, més que diaris semblen diaris de publicitat, anem a veure quines creativitats noves han sortit… ara que ve l’estiu…

Volen vots nuls.
Volen que et quedis a casa i no vagis a votar.
Volen que no et creguis el sistema i que de tant en tant agafis la baixa a la feina per desencís, o que et quedis a l’atur un temps. Després de tot què farien els funcionaris que treballen a les Oficines de Treball si tothom tinguéssim feina i de la bona? Es reciclarien?

Sense burka, sense nikab.
(Així deixaran un temps de parlar de la crisi…
Els fantasmes del Sonar no poden entrar a les biblioteques.
Fa dues setmanes a les de Lleida, demà tampoc a Tarragona, celebrant Santa Tecla amb els Pets, com sempre.
És una estratègia de marketing així surt Tarragona a les portades dels diaris generals.

La selecció, la roja, juga el mundial amb la majoria de jugadors catalans.
La gent que és catalanista i futbolera està molt ensopida aquests dies.
Si guanya la roja (  la roja és un nom una mica estrany… Espanya és roja?...
Més be Espanya no és gaire roja de cap manera… i el groc? També és groga la bandera…mmm….
La Caputxeta vermella (metàfora d’una noia en procés de pubertat a la que li ve la regla per primer cop) que va amb burka i es menja el llop. Burka vermell.
Mocador només? Vermell.. qui és el llop? Brasil?

Una noia que va néixer a una família normal. El seu pare mor en un accident de cotxe.
La seva mare es junta desprès d’un temps amb un altre home. Aquest resulta ser un pedòfil i toca la nena i la seva germana més petita.
Abans treia bones notes, li agradava estudiar, desprès es despendola.
Tot plegat és estrany.
La mare diu que és imaginació seva (no vol quedar-se sola, està enamorada del nou home). Té una filla amb ell.
La nena creix.
Descompten la teva edat del preu de compra.
Conill criat a Catalunya.
Quinze milions d’Euros.
Fan de tu.
Del millor preu.

Diuen que has de tenir una bona llibreria per que els nens tinguin l’hàbit de llegir i no siguin fracassats a l’escola.
(Tots aquells que tenen un estant ple de llibres regirats i sense pols i escolten aquestes paraules sospiren per un moment satisfets d’ells mateixos…

Les qüestions.

Diuen que La Roja és per no dir Espanya.
(La Roja és la Pasionaria diuen a la Ràdio de Intereconomia).
Soy del Partido Popular y no me crea rechazo.

Gràcies al teu cognom faràs o no tot un seguit de coses a la teva vida.

Vaga general al 29 de setembre?
Tant lluny?
A és clar! Els dels sindicats tenen vacances tot el més d’Agost i després de tornar de vacances necessitaran 20 dies aprox. per imprimir les octavetes, fer la web, etc, etc…
Sindicats sistemàtics.
Viuen a costa de la resta de la societat.
Són els primers grans d’infecció d’aquest sistema.
La feina de representar a la resta de treballadors no ha de suposar cobrar un extra de sou, ni tenir més dietes, ni més hores lliures. Tothom sabem que se n’aprofiten i no fan res!, només cobrar i viure de “puta mare”.

Si s’ha de fer una vaga es fa, però ja!
La vaga perquè serveix? Per coaccionar els polítics, per fer que escoltin uns missatges  per la força ja que no volen escoltar en una conversa…per uns drets, unes idees…
Utilitzen.

El primer ministre anglès farà una festa gay a casa.

El deejeys professionals de música electrònica canvien de cançó cada 32 passes o 16, bits.

El Sonar comença de nou. Però és més emocionant l’Anti-Sonar, com sempre.
Punkis electrònics amb caravanes i gossos amb música a tota hòstia a un descampat ple de fang.
Qualitat o quantitat.
Que tal les dos?
mmmm….
Canvien bíblies per revistes pornogràfiques.
El Club del fumador/a.
c. Anselm Clavés 37, Barcelona.
Entres a un pis, un baix, amb decoració de Lucky Strike.
No photos please.
Futbol, videojocs, Internet, begudes alcohòliques a 50 cèntims.
Pots fumar.
Seients en forma de Lucky Strike.
Personal dinàmic modern i simpàtics.
Sembla una festa a casa.
És una ideal genial tenint en compte que les marques de tabac tenen prohibit fer publicitat directa dels seus productes.

No qüestionen el traçat del AVE.
La gent es torna boja amb els aniversaris del facebook, els hi encanten.
Tothom felicita l’aniversari als seus amics desconeguts.
És correcte.

Les noies a molts països no poden anar a l’escola perquè diuen que hi diu un llibre del seu profeta.
A l’altre banda de la cortina.

Recordo la primera festa de Sant Joan amb els meus pares després de la mort dels meus avis paterns.
Vàrem tornar com cada any a la casa dels avis.
No hi havia ningú.
Sempre havia estat la festa per excel·lència d’aquella casa.
Pujàvem al terrat.
Allà fèiem el ressopo, els cafès, menjàvem les coques, i llençàvem petards com tothom a Barcelona.
Aquella nit de fi de primavera vàrem restar els quatre a la plaça dels caputxins allà a Sarrià asseguts a un banc mirant als terrats com les famílies feien el seu Sant Joan com sempre. La meva mare intentava animar. La meva germana era molt petita per res. Jo ho vaig comprendre amb els anys.
El meu pare va ficar el coet de joguines més gran que havia trobat (com cada any feia) i el va petar, van ploure ninotets de plàstics, xilofons, pitos, etc etc. La meva germana estava prou contenta i jo també.
Vàrem llençar uns quants petards i vam tornar a casa nostre.
La resta de Sant Joans cap aquí hem fet sempre sopars amb la família materna cada any a casa d’un i han tornat a ser una mica com eren aproximadament.

Amb les meves amigues de l’època d’institut aquesta nit màgica sempre fèiem sortilegis d’amor i aquestes coses. Al poble ficaven música d’orquestra a la pista de bàsquet i anàvem a beure i a mirar als skaters drogant-se. Ballàvem com ballen els d’ska saltant i empunxant-nos els uns als altres.

Ahir  li van tornar a dir que s’ho ha  de creure.
Fer i fer, no aturar-se. Mostrar, mostrar-se.
Il·luminar. Sense por a res ni a ningú.
Som-hi doncs!
Sentir-se valuosa a la feina, sentir-se realitzada, no te preu.
M’agrada l’inici i la melodia de la cançó La tribu de las Chochonis de Alaska y Los Pegamoides. És genial.

Es va il·luminar amb una pel·li dels anys 80 per fer el videoclip.
Corren pel passadís.
Trobar un passadís per on córrer. Al metro.
Trobar desconeguts.

Perquè tots els pobres que demanen al metro saben fer música amb algun instrument?
Al metro i pel carrer no es podrà despullar ningú, però si surt de casa despullat no passa res.
La qüestió és evitar l’escàndol.
La qüestió és preparar una altre cortina de fum per distreure’ns de la realitat.

Solucions per a la crisi.
Teletreball.
El mateix que faig a l’oficina podria fer-ho perfectament a casa.
Estalviaríem transport, matèries primes, connexions a Internet, llum, aigua, etc.
Llavors sobraria personal de seguretat, manteniment, ordinadors, taxis, conductors de metro, bus, botigues de roba d’oficina, periodistes per fer diaris escombraries?

Feines que es poden fer a casa:
Programació, informàtica, bases de dades, càlculs, disseny, atenció de clients, assessoria, Marketing,  etc.
Estalviaríem també espai, edificis, que es podrien llogar com habitatges.
Les dones podríem tenir fills i compatibilitzar el món laboral amb la maternitat sense haver d’agafar la baixa maternal.

Quantes vegades has canviat de feina a la teva vida?
Quantes vegades has canviat de parella a la teva vida?
Quantes vegades has canviat de pentinat?
Quantes vegades has canviat de gustos musicals, d’estilisme, d’indumentària, d’amics, d’ animals domèstics, de cotxe, de sexualitat, la foto del teu perfil a la xarxa social que més t’agradi?

El club del fumador passiu.
El club de la bona estrella.
El club de la lluita.
El club dels cinc.
El club.
El club dels poetes morts.

El club del aturats, dels jubilats.
Intercanvi de temps, d’habilitats, d’objectes, rehabilitar espais, reutilitzar objectes arreglar, ensenyar, aprendre, compartir, etc.

Un any sabàtic, un viatge d’un any. On sigui. Com sigui, anar-se per tornar.
Viatge. Safari.
Només per viure l’experiència.
Només de tenir alguna cosa que explicar.
Sorprendre’t.
Si tens temps al teu voltant segur que hi ha gent que necessita un cop de ma, passejar, que l’escoltin, xerrar…

Recuperar.

***








9.6.10

Community Mannager



Paraules noves.
Conceptes clau.
Persones clau.
Paraules clau.
Discussions i converses.
Recuperar.
Com en Gaudí, els nostres orígens, allà ens retrobarem, per segui endavant.
Fans d’Stars Wars,
Faig el mapa d’una zona de Barcelona, surt un carrer, que podria haver estat el meu, d’un pis que no vaig poder comprar perquè en l’últim moment una altre persona me’l va treure de les mans.
Llavors la meva, seria una altre història.
Avui és dilluns.
Opinió.
Ràdio. Debats.
Justificació d’ajudes.
Demanar que no parlin més o que se’ls emportin.
Efecte yo-yo.
Perdonar diuen que vol dir estimar.
Segur que aquest perdó s’ha tornat en contra, moltes vegades, d’aquell i sobretot d’aquella que l’ha atorgat.
Ultimen els preparatius.
Contes.
El bosc està pitjor que mai.
Sobirania.
Implicació.
No serà un estiu especialment calent.
Prohibir.
Les hores de més calor del dia.
Noticies minses,
Zenit. Zenc.
Paraules d’ahir,
La llista de coses que no m’importen.
Líders d’opinió. Fenòmens de masses.
Persones carismàtiques han estat un símbol d’una època i de la societat, model de les persones, en conducta i consum.
Ídols.Marca, siluetes, diferència, revel·lida, mirada.
El secret és a la seva mirada.
Encertar en un títol és molt important, suggerent, enigmàtic.
Els ulls són la clau.
Si et fa mal la menstruació abans de prendre un ibuprofè masturba’t a veure si se’n va el dolor.

Si les guerres s’inventen per vendre armes obsoletes, sobrants d’estoc.

Si es van inventar el pop perquè el rock revolucionava massa al poble.

Si el cinema és un negoci que va inventar per calmar la societat i promoure el consumisme capitalisme.

Si tenim la sensació de que el poder polític se’l passen els uns als altres i només és un espectacle de circ absurd i improvitzat, ple de pallassos, animals torturats, equilibristes que ens fan pensar que corren cert risc real (que no és així), ple de domadors de feres (banquers), etc.

Si els ordinadors es van crear per organitzar i controlar bases de dades, sistemes operatius,

Si Google. Facebook, youtube, myspace, etc, viuen gràcies a les nostres dades personals.

Si fan creure a les grans empreses que aconseguir les nostres dades te un valor molt elevat i ells les compren.

Sabem que comprarem allò que ens diguin que comprem.

Però hi ha quelcom intangible o tangible, desconegut, que se’ls escapa de les mans.
No ho poden controlar.

El libre albedrío.

Ara la solució dràstica per a la crisi seria una gran guerra que aniquilés la meitat de la població (sobretot la xinesa).
Però no és adient potser en aquest moment, perquè aquells que decideixen veuen el perill de poder arribar a destruir el planeta sencer.

Així han de buscar noves solucions.

De fet la crisi està tornant pobres a aquells nous rics del segle XX, XIX, desprès de la revolució social.
Els poderosos volen mantenir els seus privilegis.

EEUU es va aprofitar de la guerra dels nazis i es va quedar amb tots els intel·lectuals  i científics europeus, i en conseqüència, tots els invents i les patents, que van fer provocar la seva riquessa desprès de la crisi del 29.

Què volien aconseguir amb tirar per terra les torres bessones de NY?

Ara porten uns anys invertint en Àfrica.
Ara el mundial d’Àfrica.
En realitat són persones amb menys recursos intel·lectuals i materials, i molt més fàcils de controlar, que per exemple, els xinesos.
Són més i més forts.

Els van voler aniquilar amb el Sida i diferents malalties.
De l’amor a l’odi només hi ha un pas.

Des del punt de vista positiu.
Mataries primes.
Corrupció?
Corrupció de sistemes polítics corruptes?

Volen també que Catalunya sigui independent?
Ara?
Si dintre d’uns anys no hi haurà països a Europa, sinó Euro zones…
Perquè ara tant de rebombori per aquest debat?
Només restaran per fer mundials de futbol i videojocs?
(Compte!, aquests dos ocis potser són els que mouen el món ara mateix).

Si vols seguim parlant en Francès per impressionar a l’audiència.
Models de vida.
Et veig a tu alumne perfecte del seu reflex.
Vols nous models de conducta?
Et costa canviar, assumir nous reptes, t’agrada la teva mandra vital, no arriscar la teva estabilitat emocional i existencial.
Potser els límits abans van ser alguna cosa interessant però ara ja no cal.

Nous models.

Li feia gravar-me totes les sèries de dibuixos que feien al migdia i les miràvem totes de seguit per la tarda.

Li deia ell a la seva nova novia… et deixo durant un temps… el temps que duri el mundial…

Podem fer vacances a camps d’ajuda a zones del món amb necessitats.
Vacances amb fonaments, amb seny.
Perquè puguis fer aquestes vacances el món ha de seguir rajant tal com raja ara, amb privilegis.

Quina sort que tinc em crido per dins.

L’amor ja no mou el món com creia fa uns anys.


És important saber que els mundials jugats a països dominats per un dictador, van guanyar els equips dels països dictats.

Coincidències.

Aniquilar alemanya. Embogir els jueus.

Un món ple de necessitats innecessàries.
El fa més suportable.

Neguits sense conseqüències.

Paraules assegurades.
Necessito sentir-me valuosa.
Comoditats incòmodes per a la evolució correcte del món.

Tothom sabem què és el que ens convé per millorar aquest món, però som febles i ens deixem emportar per les inseguretats.
Canvis culturals.
Canvis socials.

No podem ni volem evitar res.

Protegir.

Denunciar.

La policia extorsionada.

I per què escriure coses dites tants cops.

L’últim Home detingut.

Perquè serveix tot?

Diners extres al més.

Volem innovar per crear noves necessitats?
Per promoure el consum?
De veritat volem seguir amb aquest món ple de diferències i preferències per uns i a costa de la majoria?

Podríem crear alguna cosa com el telèfon, un nou negoci, que impulsi el comerç.
Vull una casa a la vora del mar aïllada de la resta d’aquest món?
O vull revolucionar el món? (sense tenir en compte que pugui o no).

Pintar pintures per vendre-les.
L’art és un altre negoci consumista on inverteixen tots aquells que poden i volen.
Creuen que invertint en art salvaguarden un tot irreal de cultura que es magnifica i tanmateix assegura que els diners no disminueixin irremediablement.

Si vols aprimar-te la Generalitat t’aconsella que et baixis del bus una parada abans d’arribar a la feina o a casa i facis el recorregut final caminant.
Això si tens la sort de tenir feina, això si treballes a una oficina, perquè si ets obrer de la construcció no clar, desprès de 12 hores sota el sol d’aquest dia d’estiu de primavera, encara et quedaran ganes de tornar a casa caminant xino xano.

L’absurd s’apodera de nosaltres.

Necessito un psicòleg. Un tractament. Diferent del que em feia aquell desconegut porter de la discoteca Dejavú. La van tancar la discoteca i ara ja no tinc psicòleg.

Les amistats com deia aquella performance no sempre consolen el dol.
Recolzen i escolten, potser comprenen.

Les meves inseguretats i els meus fums son cosa meva. El psicòlegs t’ensenyen el camí, un model a seguir, per resoldre el teu cas. Ells han estudiat molts models de conducte, i et recepten un adient a seguir; potser ha estat el model de més èxit funcional.

Potser el meu consol serà enfrontar-me a la meva manera de ser, assumir-me tal com sóc, i ser coherent. Però hi ha instants de xafogor que passen com els altres moments.
La meva solució mental és pensar que tot te resolució, tot te un canvi adient, que et permet evolucionar, millorar, positivar.
Però hi ha moments que tinc el mar davant i no el veig.

També em de saber que tot aquest estat d’ànim és totalment natural.
Alts i baixos emocionals. Som éssers humans,  no màquines perfectes.
Tenim límits.
La qüestió és ser conscient dels nostres límits i treballar per continuar millorant.
Per poder pensar be i sentir-me be.
Gràcies.