22.4.10

Fum

*votad mis relatos cortos del concurso de tmb*gracias!!!
http://www.relatscurts.tmb.cat/aspx/ca-ES/relat_view.aspx?sid=6034


Va començar a fumar als dinou anys un dia de camí a classe.
Va comprar un paquet de tabac i un encenedor.
On haurà anat a parar aquell encenedor?

Ella fumava, potser tenia ja trenta anys.
Quan va començar l’estiu va entrar al bar i amb un sol impacte d’una sola mirada de la dona que s’estava a l’altre banda de la barra va revolucionar el seu cos.
De cop no tenia gana i plorava de tant en tant.
La música i la poesia eren els seus únics calmants.
No podia parar d’escriure paraules perdudes en metàfores absurdes, que intentaven d’alguna manera entendre’s a elles mateixes i cercar el sentit d’aquell desencís existencial.

El segon dia d’agost va entrar de nou al bar i de sobte va sentir la cançó que havia estat escoltant el dia anterior una vegada darrera d’una altre.
Va girar la seva mirada tímidament esperant la bellesa corprenedora d’aquella cambrera increïble.
Aquesta li va tornar la mirada amb un senzill i còmode somriure.
Cada vegada que entrava al bar la cambrera ficava aquella cançó de nou i li regalava una nova caiguda d’ulls fonedora.
Passava amb la bicicleta per davant de la finestra del bar intentant divisar el rostre màgic d’aquella deejey improvisada potser nou-centes noranta vegades al dia.
Volia besar-la? Potser només volia mirar-la detingudament i sentir la seva veu.

Les nits d’estiu els joves del poble les esgotaven al bar ficant música i bevent i fumant.
La elegant i misteriosa forma de fumar d’aquella dona l’havia embruixat!
Cada nit perseguia les espirals de fum navegant pel sostre del local amb un ull i amb l’altre controlava cada un dels moviments de la seva admirada.
Inesperadament l’última nit d’estiu la cambrera es va apropar i li va oferir una cigarreta.
Una suor freda desconeguda encengué cada mil•límetre de la seva pell.
Es dilataven sense límit les seves pupiles.

Ella li va dir que sentia la seva música quan passava per sota de la seva finestra de camí al bar; que tenia molt bon gust.
Aquella cançó la encantava i que li havien gravat aquell disc a una cinta de cassette amb les cançons sense final per que hi capegessin totes.
Que si podia gravar-li el disc de nou.
Sentia com bategava tant fort el seu cor que creia que si intentava deixar anar una sola paraula no s’escoltaria.
La cigarreta s’havia esfumat sense prendre-li ni una sola calada.

Al dia següent va gravar el disc amb les cançons senceres per la noia, li va deixar a la bústia del bar.
Aquella cançó la perseguiria la resta de la seva vida?

Tenia el telèfon del bar i de tant en tant trucava per sentir la veu de la cambrera i penjava.
El setembre va ser trist i mullat tancada a l’habitació de la ciutat escoltant sempre aquell disc que potser ella també escoltaria a allà on fos.

Desprès de tres anys intentant sentir el flaire de fumar d’aquella cambrera fumant va aconseguir deixar de fumar durant tres anys i després hi va tornar tres anys més tard. Ara era el moment de deixar-ho definitivament. Se n’havia oblidat del tot de la cambrera.

Ho faria per la seva avia, per sentir el sabor de les coses al natural, per no ferir a la resta de persones que l’envolten en el seu dia a dia.
Però l’adició era molt forta.

Un dia anant en metro escrivia a la seva llibreta i es va adonar que allà no fumava i va pensar que si anés tot els seus moments amb necessitat de fumar en metro no podria fumar i a més podria escriure, i així desfer-se d’aquell vici indomable.

Així que el següent dilluns va anar a la feina en metro i al sortir va estar fent voltes fins a l’hora de sopar.
Passaven els dies i s’esvaïa l’ansietat per fumar gràcies als viatges interminables per les artèries de la ciutat.
Quan s’imaginava encenent una cigarreta de nou ho evitava endinsant-se al metro fins que l’angoixa de no fumar marxava del tot.

En un d’aquests trajectes, sense principi ni final, va veure sorprenentment a la seva cambrera entrar al seu mateix vagó.
Era igual que al seu record d’aquell estiu sentimental esgotador.

Les seves mirades es van creuar de cop i es van reconèixer i un silenci interminable tremolà per tot l’espai.

Sense por es van apropar i es van començar a besar sense poder parar.

15.4.10

Porno 3D.

Porno 3D.

L’altre dia els meus pares varen anar a veure la pel·lícula Avatar en 3D.
El meu pare és un apassionat de les pel·lícules en general, sobretot westerns, films bèl·lics i cinema pornogràfic.
Els va agradar molt l’experiència, inclòs ficar-se aquestes ridícules ulleres negres al més pur estil pop. Sempre sorgeix un somriure certament irònic quant tornes del lavabo i contemples tota la gent de la sala de cinema amb apariència de Woody Allen.

El meu pare va flipar literalment amb el 3D.
Feia temps i temps que no anaven al cine els meus pares.
Potser des de que van treure els cinemes al poble, ja fa uns quants anys.
Són joves relativament, ronden els 50.
La meva mare si que va bastant més al cine a veure pel·lícules que fiquen els divendres al teatre del poble – ciutat dormitori. Són films fora del circuït comercial que potser arriben allà cinc mesos després d’estrenar-se.
La meva mare va amb les seves amigues.
El meu pare veu films que fan a la televisió, sobretot li agraden les del 8Tv.
No és gens futbolero i tampoc li ha agradat mai mirar esports.
És més de sèries de televisió de l’estil de Star Treck.
A un dels seus amics de tota la vida li diu Capità Kirck.
I quan era petita em va regalar un pijama de l’uniforme d’Spock.
També mira documentals de guerra d’aquests que fan sempre al 33.
Abans els gravava en cintes VHS a sobre de gravacions meves de videoclips i jo m’emprenyava bastant.
Imaginat: agafava la meva cinta VHS on havia escrit per exemple “Videoclips de The Cure”, i ficava la cinta al aparell reproductor, i de sobte descobries que les increïbles paranoies d’en Robert Smith havien sigut sufragades pel desembarcament de Normandia o l’autòpsia de l’últim Tsar de Rússia.
Es fa estrany, però al final t’acostumes.
La meva mare gravava poques coses, potser Los tres tenores, paro la seva cinta era intocable.

El meu pare ha estat sempre consumidor de pornografia.
Còmics que intercanviava al mercat de Gràcia. L’antic El Jueves era un habitual del lavabo de casa.
El gato Fritz sempre rondava per casa amb normalitat, i tot de vídeos que tothom pot imaginar.

L’arribada a les nits dels canals locals de films pornogràfics de baixa qualitat va ser una gran avantatge per ell i la seva afició.
Ara l’han prohibit.
(No se perquè no prohibeixen també aquests programes que tracten de que la gent truqui per dir un nom de noia que comenci per A i estafa directament a la gent, o els concursos basats en enviar SMS, etc).

Després de veure Avatar vaig preguntar-li al meu pare que què li havia semblat i va dir que estava molt be l’efecte i que seria genial una pel·lícula porno 3D.

L’altre dia mirava per Internet novetats tecnològiques i vaig veure uns nous televisors que estan previstos que surtin al mercat cap al juny a Europa.
Són pantalles planes en 3D per a casa.
No definien exactament com funcionaria l’efecte, si t’hauries de disfressar de Woody Allen també a casa, o potser tindrà un altre sistema.
Però ell ho va veure clar.
Aquesta setmana es celebra a Canes la fira internacional de Televisió on es presenten totes les propostes innovadores i el top ten que diuen que són el futur de la televisió han estat: la televisió en 3D a casa i el porno.

De fet a Espanya Canal+ va començar el seu llançament de producte en base a l’emissió de pel·lícules porno els divendres a la nit, que tothom hem intentat interpretar sense cap resultat òptim, entre la trama Moaré de codificació.

En aquella època jo treballava a un establiment de menjar ràpid del centre comercial del poble i teníem un company que els divendres sempre volia acabar aviat per anar corrents a veure aquestes emissions.

Les websites d’Internet basades en films pornogràfics són molt exitoses.
Redtube és una website amb films breus de 10 minuts com a màxim, a l’estil Youtube, pornogràfics, que pots gaudir in streaming.

És la festa del porno gratis on-line.

De fet sempre hi ha un prostíbul a cada poble per petit que sigui.
És un negoci rodó.
O espectables pornogràfics com els del Cangrejo que sempre estan plens de públic.
Acomiadaments de solters i solteres.
Qui es va inventar l’streeptease? Jesús no?

9 setmanes i mitja després.

Pipas pal pajaro.
Autofel.lacions.

La masturbació és l’autosatisfacció.
L’orgasme més efectiu.
Instintiu i pràctic.

A l’ institut anava amb un grup d’amigues i hi havia una que ens motivava molt a que ens masturbéssim i de vegades passava llista.
Una recordo que va dir: jo no he pogut que no he tingut temps, amb tants deures i exàmens.
En aquella època tot et provoca un riure intens, però aquell comentari i els riures que va encetar potser encara re tomben.

En la masturbació vas al gra. Cerques el desencadenant, uns mental i altres visual.
Uns rememoren situacions viscudes, altres somnis o visions de fotografies, cine, etc.
Què és el que t’escalfa?

A mi la pel·lícula de Dràcula, i tot allò relacionat amb vampirs. Em ceguen instintivament.
No per la por sinó potser aquest aire misteriós, elegant i creatiu que deixen entreveure, potser.

Potser relaciono aquest poder de convertir, de donar una altre tipus de vida a la resta dels mortals. De ser un ésser desconegut i amagat, invisible en la societat, com ho estat i ho som les lesbianes. Potser sí.
De fet molta gent es pensa que és una moda o una passa.
En el meu cas jo ho estat sempre, sempre m’han agradat les noies,  de vegades algun noi. De fet el pas de descobrir-ho a la resta de gent del meu voltant va ser gràcies a la mossegada d’una noia al coll.
Potser em va convertir en aquell moment, o em va descobrir, o va fer que jo exterioritzés el meu interior. De dins cap en fora.
Mai he tingut por, però moltes vegades trobo a faltar la normalitat amb la que es pot viure una relació heterosexual en la nostre societat.
Sempre impacta inclús a nosaltres mateixes, sorprèn, alegre, i a d’altres descontenta, contemplar segons com una parella de noies.
Aquí estem prou be amb drets legals i tot.
Som l’objecte de desig dels noviis de les nostres amigues/conegudes heterosexuals.
Som el mal de cap de la societat de l’aparença.

Però ara les dones ens descobrim a nosaltres mateixes, tenim la oportunitat, de sentir, de ser lliures, independents, d’anar a bars on poder veure el Barça – Madrid amb la teva novia sense que ningú ho trobi estrany o et tracti de manera diferent.

Hem de seguir lluitant per mantenir els nostres drets i aconseguir la normalització i la nostre visibilitat  i que se’ns respecti aquí i a tot el món. Poc a poc.

No li vaig dir mai a la meva mare sóc lesbiana, perquè pensava que la meva germana mai li hauria de dir sóc heterosexual.
No ho dic a la feina perquè ningú em ve i em diu sóc el que sigui, no cal.
Arguments. Valors. Principis i molt ….. mmmmm…. com se’n diu d’això… q no en tinc gaire… mmmmmm… a si!.... sentit comú.
(Ei noies no deixes de ser lesbiana per haver estat amb nois, igual que no deixes de ser heterosexual per estar amb noies!)
(Ei noies no és cap malaltia ni cap trauma, ni falta de referents masculins a la teva vida, ser lesbiana, no és una causa de res, ets o no ho ets; si fossis heterosexual no et preguntaries sóc heterosexual perquè la meva mare em va traumatitzar per tal cosa…

Diu la meva amiga que ella compra els productes si pot sempre de 7 en 7 unitats.
Set pomes, set iogurts (déu ser ella la que trenca sempre els pacs…
Diu que és una tradició tibetana. Diu també que si no pot comprar alguna cosa que tingui un preu que finalitzi en 7 que ha de ser impar o que sigui múltiple de 7 en qualsevol cas.
Voldrà tenir orgasmes sempre de 7 en 7?
Es masturbarà també amb moviments de dit múltiples de 7?

El 7 és un tot un signe i també un símbol.

Ara per mi el número més enigmàtic i màgic és el 9*

Som potser sempre dependents d’alguna cosa. Alguns del tabac, altres de l’alcohol, uns altres de les abraçades i molts dels diners. Irracional i racionalment. D’altres potser ho som del sexe i de l’amor en diferents nivells.
Volem desprendre’ns dels lligams excessius, d’aquells que ens torturen amb manca de llibertat i dol. Acceptem amb el temps i l’experiència els nostres drets i deures en societat. El respecte a tot i tothom. Els valors i els principis humans.
Dependre d’alguna cosa.

Rituals personals indispensables de cada dia que omplen i espiritualitzen l’existència.
La samarreta de la bona sort.
La cigarreta de desprès de dinar.
El teu temps, el teu espai, per aprendre de cada detall de la teva vida.
Conèixer el món i a tu mateixa.

Al teu espai, en el teu temps lliure, potser és allò que et manté amb els peus a terra.
Allò material, que no te perquè ser tangible, que impulsa el teu dia a dia.
Si no pots dormir sense llum, no es per tenir por a l’obscuritat.
Si no pots estar-te una hora sense fer res de res. No res.
Si no pots meditar i restar la teva ment en blanc de tant en tant.
La pau interior no te preu.

La felicitat ens la imposa la societat capitalista en objectes amb un preu, sabem no obstant, que la felicitat és alguna cosa indescriptible que podem trobar  brotant de cada raconet de la nostra vida de cada dia. Una paraula, un gest, una mirada, un somriure, són incalculables i no tenen preu.

De la dependència a l’adició hi ha el trist pas efímer i paradigmàtic que pot generar la màgica serendipia.
Causalitat casual.
Quin embolic!
És aquesta acció que som incapaços de comprendre racionalment la moltes vegades, sovint, per no dir sempre, la que ens genera l’amor per la vida nostre.
Desencadena així l’existència aquest punt sensible i eteri de inconsciència en la plenitud de la nostra realitat física i tangible.

L’emoció i la intensitat d’aquests instants vitals és allò que ens omple el somriure.

Moltes vegades no sabem perquè però si tenim constància instintiva de que si fem una cosa d’una determinada manera tindrem el mateix resultat. És l’experiència.
Tenint en compte que cadascú observa la realitat des de la seva perspectiva subjectiva i que nos ens diferenciem gaire uns dels altres…podem tenir en compte que les nostres ratllades són comunes, que els nostres patiments personals són… humans, raonables i compartits.
La lleugeresa de la educació imposada pel dret de la racionalitat com alguna cosa pràctica i recta és totalment incerta. I cada cop més el conjunt de les persones ens adonem d’allò que realment ha de moure el món i ha d’omplir les teves hores.
Saber que gairebé tot allò relacionat amb lo material te solució.
Saber que si no han ficat a la presó a Félix Millet amb tot el que ha estafat  ja sap cadascú que pot fer.

Saber que tothom te les seves raons en cada moment i que potser s’equivoca.
Saber que sempre podem millorar, que es pot millorar, treballant en tu mateixa, solucionant cada un dels dubtes amb la comunicació.

Saber que si no et comuniques i et fas entendre, que s’ha de fer el pas  per entendre i respectar a cada persona que t’envolta en les seves circumstàncies.

Per amor a l’art.

És important poder mirar-se una mateixa al mirall i poder suportar-te comptant fins a 9 o 7, segons cadascú.

Diuen que Alicia era una nena que es masturbava quan sentia els les històries d’en Carrol.

A través del mirall, a partir d’aquest diví divendres, ho podrem comprovar i en 3D.

7.4.10

Operació bikini.. La dieta del cucurucho.

Un periodista antisocial que practica piano al seu pis mira la diagonal.
El seu terra ple de filtres de tabac de liar.

Sense xarxa.
Dinàmiques de comunicació 2.0.

Noies sense papers cerquen feina a la ciutat.
Troben anuncis a una web d’anuncis de feines per a gent sense papers, és la seva única via de contacte amb el món B.

Immigrar és tot un esforç de valentia.
Està enamorada de Barcelona. Ja ho ha intentat tres cops lo de venir i fer realitat el seu somni de viure aquí.

A Girona no hi ha gaire atur.
A Barcelona puja cada cop més després de bastants anys amb l’atur a zero.
La ciutat de les olimpíades ja no és el que era, s’està netejant com tot el món.

Negocis que netegen bases de dades de comerços i personals.

Operació bikini de la societat consumista ha començat.
La dieta del cucurucho s’està aplicant directament sense preàmbuls…
Els hi torna el bumerang… que ells van llençar… sense por…
El cucurucho ara entra pel cul. Peta i surt una crispeta.

La crisi és una epidèmia de transmissió piramidal.

Aquests últims nou anys aquí han hagut moltes feines de teleoperadors per a la gent que ja no tenia cap més recurs per treballar a la ciutat.
L’atenció als clients de les grans empreses ha passat de ser en persona a ser per telèfon.
Això ve perquè l’accionista majoritària d’aquestes grans entitats de consum de serveis bàsics com ara aigua, llum, gas… és La Caixa. La Caixa és així propietària en accions d’Endesa, Gas Natural, Iberdrola, Fecsa, i totes aquestes entitats, inclús també Telefònica i Movistar.
Així a un propietari de dos entitats diferents li convé un canvi d’hàbit que generi beneficis compartits en totes les seves propietats empresarials.
Atenció al client per telèfon.
Redueix costos a Gas Natural per no tenir que disposar de centres d’atenció físics a les ciutats i provoca consum de telèfon a la seva altre empresa Telefònica.
I tots contents.
A més generava feina a la gent de la ciutat en el sector del telemarketing.
Tothom pot treballar de teleoperador, només et cal veu i paciència.
Molta gent amb problemes de tot tipus pot treballar en aquest tipus de feina ja que no cal una bona imatge, ni coneixements molt profunds de res, només sentit comú i ser puntual.

Suposo que aquests magnats van comprovar que els sous d’aquí encara suposaven massa despesa. Van provar de fer el servei telefònic d’atenció al client des de altres parts del món amb sous més baixos. Així ara t’atenen per un servei d’aquets des de el Marroc, Amèrica llatina i fins hi tot Filipines.
El colonialisme encara te els seus beneficis per aquells que van provocar els privilegis i els diferents móns.

Què be! En aquells països a més poden comprar els seus governs i polítics, més fàcilment que aquí, i desviar diners i estalviar-se impostos.

És el problema de tenir diners.
Que has de trobar estratègies per mantenir-lo i no perdre’l.

Generar feina en països pobres suposa donar estabilitat a una part de la seva població i crear tanmateix futurs consumidors en potència.
Allà encara es poden vendre de bona manera els televisors que aquí estan del tot obsolets. Els mòbils. Ordinadors. Càmeres de fotos digitals, etc.
Marques que també estan intrínsecament relacionades amb els superpoderosos.
(On són totes les càmeres de fotos de menys de 5 píxels que no s’han venut aquí?)

Aquí i ara cada cop hi ha menys feines de telemarketing.
Aquestes persones són les que engreixen cada vegada més les llistes de l’atur.

Classe mitja baixa amb estudis mitjans i fins hi tot superiors.
Immigrants establerts al nostre territori amb estudis.

A Catalunya encara hem tingut sort amb aquests serveis: com manipulen les p’s del marketing fan estratègies de proximitat amb el client, i una d’elles és parlar al client amb la seva llengua. Només aquí ho tenen en compte perquè a Catalunya es consumeix gairebé la meitat de bens i serveis de tot l’estat. S’ha de tenir en compte.
Així com han de fer el servei d’atenció al client en Català deixen algunes oficines de telemarketing aquí en Català.

Ara recapten immigra’ns sense papers per treballar en B amb el sistema de la piràmide.

Un comercial de Gas Natural troba persones sense papers i els fa anar porta per porta per les ciutats per fer que els clients d’una empresa es passin a una altre del mateix sector de consum. Així si tens la llum amb Endesa i el gas amb Gas Natural t’ofereixen que et gestionin tots dos serveis des de una mateixa empresa amb diferents bonificacions ridícules que en temps de crisi ben explicades sempre són interessants pels consumidors.

El client no sap que aquestes dues empreses són dels mateixos accionistes.

A ells tan els hi fa que hi siguis a un a una altre.  Els guanyen amb el canvi.

Tu els hi estàs regalant les teves dades personals.
Aquestes dades són les que suposen un negoci. Estàs actualitzant gratis les seves bases de dades.

Perquè genera negoci?

Aquestes dades després les vénen a altres empreses de les que ells també son propietaris i envien publicitat directa dels seus productes, per exemple.

D’altre banda aquestes bases de dades són la base per fer estudis de mercat que sí que tenen uns preus altíssims ara mateix.

Estudis de consum. Que compra l’estat (que sempre és el millor client) per coneixes els hàbits de consum de la gent i oferir propostes adients en les seves campanyes en les fel·lecions, per exemple.

O grans empreses com El Corte Inglés per veure quin serà el pròxim producte estrella d’aquest estiu. Quin llibre voldrà la gent que se’l signin el dia de Sant Jordi?

Sembla absurd, però sinó diga’m també de què viu Google(gmail), Youtube, Facebook?

Viuen de les nostres dades.

Qui té més i millor dades del un dels majors i millors grups de consumidors de l’estat i d’Europa i model del món?
La Caixa.

Les noies immigrants treballen en el sistema piramidal.
Si fan un contracte els hi paguen una quantitat proporcional mínim.
Han de fer un al dia per anar be.
Tota la resta de diners que suposa aquest contracte se’ls queda el comerciant cap de l’expedició.
Elles inverteixen de 8 a 12 hores cada dia per un mínim que no saben si compraran mai.



La història de la feina aquí ha estat la següent:

L’home del camp ve a la ciutat  i troba feina a una fàbrica o a la construcció.
Alguns homes bons farts a mitja vida de la feina de força o mecànica potser van decidir muntar un petit negoci de barri, comerç, bar, arriscant tots els seus estalvis.
Alguns van tenir sort altres no.
Vint anys a una gran empresa d’automatismes per les que ara no els hi calen personal.
Els fan fora o agafen la pre-jubilació.
Amb els diners del finiquito munten un bar o un petit comerç.

Ara aquest bar o comerç el venen als xinesos, indis o als paquistanesos.
I finalment es jubilen.

Molta gent també ha tingut comerços de tota la vida, com es diuen aquí.
Uns s’han fet grans, altres s’han mantingut i altres han petat.
Els que han pogut a ser Pimes ara els porten els seus hereus.
Aquests ara estan ben enfangats amb la crisi, no saben per on tirar.
Estalviar en els bons temps pensant en els possibles futurs temps de vaques flaques no els salva.

Molts varen crear altres empreses gràcies a l’aval de les vivendes o dels altres petits negocis familiars.

Últimament aquests avals potser tan sols han pogut servir per comprar un pis o una part durant aquells anys de la bombolla immobiliària.
De fet a algun lloc s’havien de ficar els diners B acumulats amb el l’arribada dels €.

Ara el problema és que els joves no poden crear empreses.
No queden avals.
Els negocis estan avalats amb les  vivendes dels comerciants.
Els bancs són propietaris de tot i volen que segueixi així per sempre. Volen seguir tenint els privilegis sobre les propietats de tothom, perquè en realitat són seves.
Tot penja d’un fil irracional.
Tothom espera que segueixi aquest sistema consumista i l’equilibri es mantingui fent dels astràgals mentals (estrés) un mal comú.



La feina del futur ja sabem que serà ser psicòleg, terapeuta, psiquiatre, coacher personal (entrenador mental personal o amic imaginari a sou).

A més de l’estrès provocat pel sistema hi anirem també totes aquelles persones addictes a diferents substancies legals o no que ens han provocat diferents traumes físics i mentals, que igualment són fruit – conseqüència de ser part del sistema.

Per 50€ a la setmana et recolzaré en les teves ratllades provocades per viure en aquest sistema consumista irracional.


Teràpies alternatives:

Enamorar-te.

Oci creatiu: escriure, dibuixar, fer música, etc.

Teràpia de l’art: anar a veure exposicions d’art i intentar captar el sentit dels colors i el traç.

Viatjar a low cost: redescobrir el teu poble i els teus/seus voltants.

Fer esport: córrer, anar en bici, nedar a la platja, caminar una hora sense aturar-se (si vas amb el gos i s’atura a pixar tu has de seguir caminant fent voltes al voltant del gos) sexe (la dieta del cucurucho)… etc.

Llegir llibres de la biblioteca en grup i després fer debats literaris.

Fer manualitats: ganxet, feltre, (de tot tipus, incloc masturbació amb o sense aquests materials).
*Et pots crear el teu propi vestuari i així estalvies, i si ets bona ho pots intercanviar amb la gent.

Fer disseny gràfics fent servir la Comic sans.

Fa un temps estava molt de moda restaurar mobles, ara ja no tant, per culpa de l’Ikea, ara és més barat comprar-te un de nou i modern.

Potser la feina del futur serà ser restaurador de mobles d’Ikea?


Tenir o ser.
Apego.
Pots desprendre’t de tot allò material que posseeixes i no patir?

Està clar que per viure en aquest sistema necessitem tenir diners.
Tenir diners vol dir poder viure amb més comoditats.
Anar al dentista.
Viatjar.
Reformar el teu pis.
Pagar la hipoteca o el lloguer.
Viure.
Menjar.

Intercanvi del teu temps i uns serveis a canvi de diners.
Els diners diuen que mouen el món.

És molt fàcil viure al marge, no ho és tant assolir i mantenir un nivell de vida equilibrat. Sense massa maldecaps.
Els errors, per petits que siguin, desprès es paguen. En aquesta carrera sense límits per sobreviure.
La realitat i les responsabilitats.
Provocades, induïdes per néixer a un lloc o un altre.
És qüestió sempre al 100% de sort.

És qüestió de l’esforç personal saber triar be en la vida i tenir la oportunitat de fer-ho, de triar.
És necessari positivar, donar-li la volta a les coses, i mirar sempre endavant.
Molts diuen que és qüestió de enfocament, de projectar. Que som allò que vulguem ser. Però no tothom te la possibilitat de somiar.

La paciència.

Desfer-se de tot apego a les coses materials.
Inclús dels sentiments de dol i fum que resten a la crua realitat mental, restes de tot l’ahir.

L’únic periodista espanyol que ha guanyat el Politzer. Javier Bauluz.
Fotos a Ruanda, massacra del 1995.
Periodisme humà. Ficar-li cara a la gent sense veu.
www.periodismohumano.com

Periodisme tòxic. Periodistes condemnats al servei dels interessos econòmics de les seves redaccions.

Tots podem fer petites obres en el nostre dia a dia que en comú fan muntanyes de consciència humana universal.

Perquè quan tens el que vols sempre en vols més?
És sistemàtic.
Aprensiu.
Raonable.
Il·lògic.
Impulsiu.
Irracional.
Al límit de la locura.
Com el millor Jazz.
És sempre tot qüestió de sort?
D’enxampar el tren just quan passa.

Però d’alguna manera sabem que tots aquells que viuen a costa d’ altres persones, que s’enriqueixen i gaudeixen de coses materials, no són realment feliços, són muts de sentiments. Poder, prestigi i posició. Autorealització.
Autoestima proporcional a la targeta de crèdit.
Identificats amb les seves ocasions.

El barranc de la pitjor solitud els espera sempre.

La persona.
Deixa’m veure el sol.
Disposat a renunciar a tot.
No vol res.
No sap res.
No te res.

Alegria essencial. Autèntica. Auto coneixement.

El seu amic gai la va convidar a sopar.
Diu que sopa a les 21h i a les 24h.
Que a l’àpat de les 21h només menja ous durs.
Que anirà al de les 24h que és quan menjarà carn.
No te gas a casa encara que vengui contractes de Gas Natural.

Ànim de lucre. L’home veraç.

Tots tenim problemes per sobreviure en aquest món o en tots els altres que hi caven a dins.
Si cada persona som un món propi però paral·lel a la resta perquè bàsicament ens afecten similars problemes…

Tindrem totes i tots també remei amb la mateixa solució?

A cada persona resta tota la humanitat.