Passa al contingut principal

Per la finestra…

Per la finestra…

Ja ets al llit, la novena pel·lícula amb nom de nou tampoc és gaire engrescadora…
Ens entra la son…
Al lavabo et rentes les dents, jo escolto des de el teu sofà els detalls de sons de rutina sintàctica.
Un viatge a Rússia. Un viatge a la lluna...
L’altre cigarreta l’he fumat massa ràpid.
Tan lluny, tan a prop.
En silenci, en solitud, torno a encendre una nova cigarreta, potser la novena del dia.
O potser no.
Miro per la finestra, sento com toquen les campanes de nit, que em retornen a l’interior.
Passen per la meva retina tots els moments viscuts allà dins.
D’alguna manera intento ser valenta.
Valorar allò positiu.
La memòria no te espai per guardar molts moments dolents, només se’n guarda els més durs, la majoria d’espai és per les coses bones...
Cada recó dels espais, cada espurna de petó que resti volàtil per les escletxes de l’amor tan pur, clar i senzill que va sorgir…ens vàrem endinsar…
Una cançó em va portar fins aquí…

Espurnes, mirades universals, màgia...paraules...surt a saludar...
Gairebé cent nits...
Fred...

Aquella cançó l’escoltava un cop darrere un altre…
Em passava les tardes d’estiu a la biblioteca escoltant-la amb tota la intensitat del món…
Cridava en silenci…
En un instant sortia a treure fum…
Sense cap motiu, perquè la cançó no em porta a cap record concret meu, només és aquesta sensació que sembla que transmeti…

Tot va sorgir per naturalesa..

LOL…
Quin nom de grup més estrany!
El guitarra és el jefe de l’estudi d’interiorisme…

van tocar a la plaça reial amb “Los Niños Mutantes”…
Un munt de noies cantaven tant fort les seves cançons que no se sentia be el grup…

Estiu 09… una noia amb xancles vermelles diu que han fet un vídeo que està molt be…

Al nou pis d’una amiga meva l’espero al sofà mentre es dutxa per anar a sopar amb la resta de noies… surt el vídeo a la tele…

Trucava…l’abans d’ahir… de mentides…

No entenia el perquè de que aquesta cançó em feia exprimir els ulls, pensar en alguna cosa que no entenia, ensumo…instint?
Potser els hi dono massa importàncies a aquestes coses tan tontes…
avorrida…potser...cercant velocitat...

No pensis de més.
Penso tota l’estona…
No li donis més voltes..no cal…
Flueix..
(ho intento, però em costa, de vegades no puc deixar de voltar per les paraules…
viure sense res…desprès de tanta intensitat...
detalls emocionants…
els meus silencis,
mirades buides de idees per viure… de coses per fer…
vaig fent, sense cap sentit, com sempre… perdre el temps…
una llum al final del túnel…
(sort de nou…
paciència…
mirant la teva esquena..

pampalleijo com l’aigua de les fotos dels matins del port…
(a que no sabes dónde he vuelto hoy?

L’espurna de llum dibuixa alguna cosa efímera i tímida... la segueixo amb la mirada...
Per la pell...
Sense paraules...
Destí...

Tenir fills...
Respecte.
Somnis i realitat.
Somriures...
Llibertat...

Seguretat social, personal...

Què importen més les paraules o els actes?
Tot!

A veure si no em torno a perdre…
Potser el dia que el necessiti de veritat no tindré bateria, o el que sigui…

També és una sort perdre’s de tant en tant..
Diuen que no s’han de dir les coses abans de que succeeixin per por a que no s’acompleixin…

No perdo res…segur? Només el temps…

la ment s’acostuma tant ràpid a les situacions bones...l’angeleta sobre la meva esquena…i la dimonieta…no paren de rondinar…
(no diguis mai que parles amb ningú perquè es pensaran que ets esquizofrènica…

No diguis, no facis, …
Retreus als demès tot allò que tu fas també…
Renego?

S’acaba el temps d’avui…
Cor relaxat, relativant…
Respiro profundament quan hi penso…

Truquen a la porta…
Una noia rosa amb un vestit d’estiu vermell gesticula exageradament davant de la meva porta… crida? Parla amb un to certament histèric…
Jo estic en calces i mig adormida (són més de la una de la matinada, però és divendres…
Demano que qui és…
Ei tu que és teu aquest gat?
Si, és meu…
Dons que sàpigues que em segueix fins a casa meva, que ja és la segona vegada (silenci – mirada recta); espera una resposta…
Jo… bueno si, és normal, està pel carrer el meu gat, entra i surt per la finestra, de casa…
No es preocupi noia, que no fa res, que és molt carinyós…
Ella s’esvera…
Però és que ja és la segona vegada, que no visc molt a prop, se’n va, em segueix fins a la porta… crec que si li deixés entraria…)em torna una mirada m’entres es regira els cabells despentinats…
Jo… dons no se, es que no puc fer-hi res, tampoc li farà res dolent… és molt carinyós, potser l’ha confós amb algú…
El gat resta assegut al costat de la noia al mig de la vorera de davant de la porta de casa meva… sembla riure ( amb certa ironia) m’entres intercanvia mirades amb mi i amb la noia…
Se’n va…

Torno al llit. A casa, a la meva pau... en silenci a crits...
A refer els meus somnis plens d’estrella...

*M’encanten les situacions absurdes…i certament ridícules…
(és un regal de realitat…com a la peli “Mejor Imposible”…


dades: 
 20% d'economia en B, diner negre, ...
4.000 dones mortes a mans d'homes...
4 milions d'aturats ( la meitat són dones que treballen a casa cuidant dels seus fills, nets, avis malalts, i pre-jubilats...
els joves no troben feina i si la troben no correspón al nivell d'estudis assolit...


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...