Els missatges simples són efectius.
Pensaments minimalistes.
Semiòtica.
Tothom pot parlar de tot allò que vulgui.
La mare d’una nova amiga s’ha aficionat a buscar gent al Facebook amb el seu mateix nom, es fa “amiga” d’ells i els coneix…
Ego?. Li agrada el seu nom.
M’agrada la meva nova llibreta. Te vint punts verds, com els semàfors?
M’agraden les sorpreses, m’agraden aquests tipus de sorpreses.
M’encanta la meva nova llibreta.
L’ompliré de dibuixos i escrits, de coses que veig i intento retratar des de el meu punt de vista.
Apuntaré aquelles coses de les que no em vull oblidar.
Perquè la gent odia al Marketing?
Marketing és comunicar idees, satisfer les necessitats de les persones.
Tothom fem Marketing cada dia i en cada cosa.
La publicitat és la comunicació d’idees.
Les Relacions Públiques són diferents tècniques de comunicació de les persones.
Comunicar-se de la millor manera possible, per crear la millor impressió, per que el teu interlocutor entengui exactament allò que li dius.
Allò que li vols comunicar. Que no sempre és fàcil.
“L’amor té nom de dona: Eloïse”. Diuen a la ràdio.
Si no ho diguessin molta gent no s’adonaria de que és una nova pel·lícula catalana amb temàtica lèsbica.
Fa dies que la gent del Facebook van remenant amb aquest film, la gent en parla, i sembla que tenen ganes de veure-la.
Si fessin la pel·lícula i no la publicitesin, si no comuniquessin que l’han fet, ningú la podria veure.
Ara bé, quin és l’objectiu d’aquest “producte”?
Potser l’escriptora un dia va començar escriure i un altre va enllestir una història. Potser li va semblar molt maca, i li va ensenyar a algú.
Aquest algú vol dirigir un film, i busquen productors per poder-la fer. A aquests inversors veuen que fer un film de temàtica lèsbica en Català és potser un cas nou i que així ompliria aquest “buit” existencial, de referència, de visibilitat. A més actualment hi ha moltes més lesbianes i als heterosexuals els hi atreuen aquestes temàtiques.
Basat en fets reals.
Ara bé. Diu una altre amiga meva, que a vegades fan servir la publicitat amb “abús”.
Que si surt un home a la tv drogant-se i després la frase (slogan) “no te metas, no te drogues”.
Ella pensa: dons no et droguis tu!!!, no te “metas” en mi vida.
No crec en les banderes, ni en les coses en propietat de la gent.
No crec en els radicalismes, però tampoc m’agraden aquells que es queden al marge.
No m’agrada que em diguin el que sóc, m’agrada dir-ho jo, com em sento.
No ens agrada a ningú que ens diguin el que, el que hem de fer. De vegades si.
*Potser en aquest cas no és adient aquest tipus de comunicació, potser estaria millor invertir en més tractaments psicològics pels joves i persones en general.
Perquè la gent si es droga no crec que ho faci per “voler”, sinó con son tot un seguit de coses que duen a aquest ésser a fer-se malbé a ella mateix i ser totalment inconscient del mal que causa a tot el seu entorn de persones i a molta gent de tot el món.
A mi no m’ha atret mai ficar-me res.
Ho he vist ben a prop.
Potser perquè en el moment que ho podia haver fet més no tenia prou diners o no em volia gastar en allò els diners que tenia.
Una amiga meva em deia que volia provar les pastilles i que en volia comprar una, li cridava molt l’atenció.
Però crec que només varem arribar a comprar dues vegades “talegos” de “costo”.
Crec que ens van durar un any cada un. A sobre em tocava liar-los a mi, i quedaven molt malament, sempre se m’han donat molt malament les manualitats en general.
Fèiem els “porros” per provar, però a mi no m’agradava, m’agrada estar conscient.
I normalment aconsegueixo divertir-me sense necessitar res més que una bona companyia.
Però és també veritat que sóc de la broma, de al fàcil, que tot em fa gràcia, qualsevol detall absurd em pot fer caure al terra de la “risa”.
Facilitat per riure.
Fumo.
Fum, fum, fum.
Potser no és l’actual la millor manera en que funciona el món, però tot ha de evolucionar amb calma, per millorar. Com deia en Marx, ja fa molts anys,
Nom de la noia: Barcelona.
Coneix els espais i els llocs.
Son tots dibuixos, els tatuatges.
Aquí s’aprèn poca cosa.
Nosaltres tenim el temps.
La meva iaia diu que si, que si m’agrada la verdura, m’ho pregunta encara que ja ho sap que si.
L’esperit del teu bosc.
El teu esperit.
Inconscient, la majoria del temps.
Ahir sentia les cançons tant intensament que podia esclatar en milions de petits bocins d’emoció,
Sona la cançó, la que tantes vegades he escoltat, i sembla com si fos la primera vegada que l’escolto.
Canvi de rumb.
Evolució.
Progrés.
Etapes.
Sincronitzades?.
M’agrada arriscar, provar nous camins, reprendre coses, detalls, de cada instant.
Sublimar, gaudir, un amor gegant escrit a les parets.
Traslladar els sentiments a les paraules a vegades costa, és subjectiu, amb tantes poques paraules que tenim, no podem...
Ahir havia un noi en un cotxe, sol, semblava que sentia molt intensament una cançó que escoltava a la seva ràdio del seu cotxe, un gran cotxe, gairebé plorava de tanta emoció. Es va ficar verd el semàfor, i no es va adonar.
No hi havia ningú al carrer.
No hi havia ningú més.
El proper 10 de desembre, la Declaració Universal dels Drets Humans complirà 61 anys. Per tal de donar a conèixer el contingut de la Declaració i la seva importància, l’Espai Jove La Fontana presenta una sèrie de cafès-concert: la idea és que diversos músics cantaran algunes de les seves cançons alhora que dialoguen sobre els continguts de la Declaració amb el públic assistent.
18 de novembre
Santi Balmes (Love of Lesbian)
Santi Balmes (Love of Lesbian)
2 de desembre
Le Petit Ramon
Le Petit Ramon
Els dimecres de novembre a les 22:00 h Entrada Gratuïta / Aforament limitat
El dimecres que ve sembla que pot ser un dia molt intens, o no. Els pròxims dimecres semblen prou motivants.
Si busques trobes?
He trobat buscant, moltes propostes, però et quedes amb una, la millor opció.
Motius emotius.
Joc de paraules.
Brossa.
Vull parlar i escriure tot allò que em passa pel cap.
Vull fer dibuixos per fer un conte pel meu nebot, que complirà dos anys el 3 de desembre.
Serà el millor regal, li encanten els contes.
Haurà de tenir molts animals, flors i agua. L’encanta l’aigua.
I coses que facin sorollets, li encanta la música i ballar.
Intenta imitar els ballarins de “fama”.
És com un home petit.
Quan està despullat es toca la tita i la seva mare li renya. No te la toquis tant!!
I ell es riu molt. Sap que la mare el renyarà una mica.
Crida l’atenció, es comunica, el millor que pot o vol.
Comunica idees, intenta fer-te entendre tot allò que ha sentit.
Es tard, no se quina hora és, però és fosc fa estona.
Hipersensibilitat emocional.
Et necessito al meu voltant. Et trobo a faltar, tinc ganes de veure’t, m’agrada trobar-te a faltar al meu voltant.
Il·lumina’m, treu-me el fum, fum, fum.
Farem el cagatió i l’amic invisible.
Poso els peus a terra, vull caminar.
(Aquesta frase m’evoca la imatge de algú que es lleva i fica els peus a una vorera, mira al cel a veure com està i comença a caminar; o algú que es lleva de bon matí).
La cançó em va fer emocionar d’allò més, tant i tant, que no ho puc descriure del tot.
Era espectacular, espectacular.
No hi ha línies paral·leles, no existeixen, sempre conflueixen en algun punt, en el temps, l’espai i el futur. Però, has de saber, que no existeixen les línies rectes perfectes (ni tan sols les aconsegueixen fer els llapis Stabilo), que totes són lleugerament corbes. I que estan compostes d’un seguit de punts.
Drets històrics.
Nacions.
Que es cremin totes les banderes, que tot sigui de tothom. Que tothom sigui el que vulgui i com vulgui.
No cal consens (Bakunnin, Anarquia).
On puc anar-te a buscar?
No es broma.
Paraules que no s’esborren, que corren, pels carrers, per les façanes de la ciutat, edificis retolats, incògnites, paraules descabellades, correcció.
Son un seguit de punts.
Plou i fa sol a l’hora. Sublimar en cada instant, aprendre a estimar, a estimar-me a mi mateixa, a confiar-me a mi mateixa.
Quan vols acabar d’omplir un espai ràpidament fas una trama. Dibuix.
Amb molta calma, sense presa, sense cap mena de presa, com aquelles tardes amb solet que entrava per aquell balcó interior del barri de gràcia.
Un cafè, amb llet, una cigarreta. Terra de ceràmica, de rajoles, amb dibuixos de trames i mosaics sensacionals.
Baranes de ferro recargolat, finalitzat de manera moderna, de la millor manera possible, amb tot el cor.
M’agrades quan em parles amb el cor.
Allà meditàvem deixar de fumar, pensàvem que aquell seria la última cigarreta Chesterfield de les nostres vides.
Desprès d’unes quantes cançons d’en Bambino interpretant a Lorca, ens enceníem un altre. Ens autotraicionàvem a nosaltres mateixes pocs minuts desprès.
Volia triomfar, però no cal. No li cal.
Tres xemeneies. Fum, fum, fum. Dues. Pum, pum, pum. Va caure una xemeneia a la sorra de la platja a l’hora que jo creuava el pont del riu. Cel rugent.
Coses que podria fer en compte de fumar-me una cigarreta: els meus 65 minuts.
Marlboro Light.
- Fer-te nou-cents noranta petons.
- Dibuixar. El vídeo del meu dibuix.
- Riure.
- Fer l’amor.
- Abraçar.
- Llegir, escriure.
- Escoltar música.
- Menjar carmels o xiclets.
- Olorar flors.
- Beure aigua.
- Nedar.
- Trucar per telèfon a la primera persona que et vingui al cap.
- Aprendre a tocar algun instrument.
- Mirar per la finestra, balcó, terrassa.
- Fer fotos, vídeos.
- Navegar per Internet.
- Més música.
- Ballar.
- Sentir.
- Escoltar.
- Passejar el gos o el gat.
- Xiuxiuejar.
- Fer bombolles.
- Enamorar-te.
- Parlar.
- Volar.
- Caminar.
- Fer jazz. Fusió, braims stormings.
- Intentar fer una línia el més recte possible.
- Depilar-te, la part que sigui.
- Viatjar.
- Anar en moto.
- Encostipar-se.
- Brindar amb les copes.
(Ahir deia embogida una amiga que ens imaginéssim que ens vestíssim amb faldilla, cosa molt difícil, i sense calces, més difícil encara – hagas lo que hagas ponte bragas - es el nostre lema essencial, reia quan parlava, plorava gairebé, i seguia... imaginat que portes ficat el nou sistema aquest de la menstruació L ’ou aquest, i que se’t cau al mig de l’oficina.... desprès varem imaginar que anàvem a un hotel de superluxe ( el nou Mandarin Hotel de Barcelona) amb jacuzzi amb el teu amor respectiu... i que tinguessin la mala sort que vingués la regla o és clar com faries llavors l’amor amb el nou sistema aquest de l’ou... i clar deia una que potser era millor el tampax, que s’ha d’aprofitar el jacuzzi, però a l’altre no li agrada la idea del fil que penja... així que millor l’ou aquest... però que és clar que si fiques el dit dons te’l pots trobar... així què?... dons llavors brindaries... perquè el nom comercial és “mooncup” o copa de lluna.... quin riure...)
Perquè les lesbianes els hi agrada anar a Canada?
Migdiada o masturbació?
Nedar sabent que toques de peus a terra.
M’agraden els reflexes dels edificis als vidres dels cotxes, en moviment, i dels edificis en els vidres dels edificis que ho poden fer.
M’agraden les postes de sol espectaculars, com la d’ahir al vespre, cel rugent, d’amor que creix i no s’atura.
Multiplicitat d’identitats d’una mateixa persona.
Li agrada fer-la petar.
Paraules recargolades.
Multiplicitat de sentits i significats. Detonants. To inconfusible.
Brutal.
Només ella pot anar a veure’s a sí mateixa.
Sense cap dubte, de cara al vent.
Onades.
Nua és millor que despullada.
Canta, balla i escriu, i parla massa.
Escriu molt bé. Sap dir, comunica, molt bé allò que els demés volen sentir. Demagògia per ser feliç.
Però els assassins en sèrie sempre deixen la seva empremta inconfusible i el fan servir el mateix modus operandi, Es moren per que els enxampin!
Ciència ficció. Falsedat. (Li ajuda a potenciar les seves febleses).
Més informació a qualsevol agència de viatges.
Una web val més que mil paraules.
Rodó.
Si no hi torno no tornarà?
El meu jefe te els ulls tancats, es divendres 13, el miro... te la boca una mica oberta... sembla que s’adorm...assegut... o pensa?
O que?,... ejemmm... ja s’ha despertat (és lo no bo de tenir una oficina “moderna” i oberta, sense parets...
És divendres, és tard, la gent te ganes d’anar-se’n....de la feina.. encara que no en tenen gaire...
Se’n van mentalment...normalment, millor, gràcies a Internet...
A les 14.30 agafaré el tren per anar a veure a la meva iaia.
Arribaré a les 15.30 aproximadament.
Veure el mar per la finestra del tren.
Dibuixaré el conte pel meu nen.
La de darrera meu mira samarretes a Internet, d’aquestes amb frases o acudits curts i , de vegades, que fan gràcia. Li fan gràcia.
Sempre les mira el divendres al migdia.
Comentaris