Passa al contingut principal

LasVegas

A vegades em deixo endur per allò que escolto.
No puc parar d’escriure, i tinc temps per fer-ho.
És la única cosa que puc fer pels matins. Escriure i escoltar música.

Les cançons que sento i que diuen coses que potser tenen alguna cosa a veure amb les meves circumstàncies.
Vaig néixer al costat obscur, somnis.

Ahir vaig esmorçar allò que vaig somiar, desprès de llegir les teves paraules.

Del vi, de les copes i de la pluja del divendres, no et diré res.

Un suc de taronja natural, després vaig comprar més taronges.

Cafè amb llet i un croissant normal.
Aigua natural.

A vegades escric tot el que penso, i penso, que potser no s'entèn el que vull dir...
Però s’han de córrer aquests riscos.

A vegades penses en algun concepte i et venen records del passat al cap?

Ara he pensat en un carrer del poble on viuen els meus pares.
De quan anava per aquell carrer a la piscina, era ben petita.
D’un arbre que creixia al jardí d’una casa d’aquell carrer.
Era un petit ametller.
Veia com floria i com es despullava, segons l’estació de l’any.
Me’n recordo del barret de bany que portava per nedar, del sabó per dutxar-me que fa tanta bona olor.
Recordo aquella olor. És fàcil, perquè és el sabó que he fet servir també aquest matí, o potser he robat una mica del sabó del meu company de pis, ja que del meu no en queda gaire.


També penso que moltes paraules, que diuen masses coses, que potser es fan pesades.
Que només m’interessen a mi.
Patata.

Com els nòmades de l’Himalaya busco un lloc on deixar que els meus sentiments puguin veure una mica d’aigua, i menjar una mica de gespa, encara que sigui congelada.

El nen no sabia si tornaria a veure a la seva avia viva, i després de sis mesos, es van retrobar a cinc mil metres d’altitud, a trenta graus sota cero.

La dona li deia que ell tenia molta sort perquè podria estudiar i aprendre a llegir, ella no va poder.

Tenia tota la cara arrugada, no se li veien els ulls, però es sentit del tot.

Es sentien a través de la pantalla, jo els sentia molt propers, latents, vius, més vius que cap altres ulls que hagi vist mai.

Relaxat, fes-ho fàcil.
Encara em queden tres hores per anar-me.
Avui havia pensat en venir en metro però m’he adormit una mica i he agafat la moto.
Volia veure a la gent a les ananes, però hi ha massa gent, a l’hora punta i m’ofega, és pitjor que ficar-s’hi a una discoteca plena de fum un dissabte per la nit d’un dia molt calorós de setembre.

Volia escoltar la meva música mirant a la gent.
Veure el que fan.

Potser hauria començat a llegir un nou llibre.
Però a vegades no fas les coses que havies pensat fer.

Vull tenir una filla o un fill que s’assembli a mi. Una gitana, encara que jo no ho sóc.

Morena. D’ulls negres. De pell negra i calenta. Amb la mirada tendre i dura, perduda, sentida.

Tinc dos nebots, d’ulls clars i intensos. Tendres, riallers, suaus, divertits, inquiets.
Les flors del meu jardí.


Tinc unes quantes amigues, i algun amic perdut que de vegades es recorda de mi.
Avui fem una festa al meu pis, és l’aniversari d’una de les meves millors amigues.
Ella em fa massatges a la platja, i a la vegada em dona petonets a l’esquena.
Ella em fa carícies a les mans quan estic trista.
Ella es te el mateix nom.
Ahir li vaig dir el nom i va somriure.
Sempre he pensat que si tinc una filla li ficaré el seu nom.
Una gitaneta amb nom d’amiga.

Resto asseguda a la vora de la gespa de l’edifici d’oficines.
Fumo una cigarreta i penso que s’acabarà molt aviat.
Vull deixar-ho però no puc.
Escolto una bona cançó dels anys vuitanta que sempre fiquen a la radio.
L’arbre de davant sembla una olivera, potser, no estic segura.

El vent, suau, ve pel darrere i em despentina a mi i a l’arbre.

Ahir estava excitada quan vaig sortir de l’examen.
Aquest matí lluminós i radiant a la moto m’ha recordat als matins que vaig viure a la tardor de l’any dos mil dos.

Fa masses anys ja.

Vaig topar-me amb un parell d’ulls blaus i immensos, que em miraven com un far d’illa, des de la seva desmesurada altitud.
Varem passejar alguns dies...pel port...
Ara mateix sona una de les seves cançons sorprenentment a la ràdio... qui ho havia de dir...

Frótate conmigo hasta que me saques brillo...
Enseñame a besar como tú solo sabes...

Recordo l’ascensor, les escales, els lavabos, els sofàs, els trens i la seva platja...
Desprès de molt de temps encara tenia sorra d’aquell matí a les meves butxaques...
Desprès ens varem estar mirant en la distància... durant tota la resta de mesos d’aquell any...
Gaudeix! Deia la seva samarreta quan me la vaig trobar, es va quedar engarjolada en aquella sensació...

Segueixo el meu camí. Em moc.
El camí es fa caminant, no hi ha camí, solament somnis que vols creure’t o no.


Aquella dona em va dir que em deixes endur per la meva intuïció, que era el camí que havia de seguir, que no tingués por, que no dubtes de mi mateixa.
Que la gent que no em deixava seguir el meu camí desapareixeria poc a poc, que solament em cal una mica més de paciència.
Que si tinc cap problema que cerqui la solució, que no badi.

Segur que tornarà, sempre torna, deia.

Ara se segur que jo no tornaré. Ara ja gairebé la trobo de més. Poc a poc.


Tinc que estudiar, i perdo el temps escrivint...

Comentaris

Enrique Palacios ha dit…
Una de las únicas palabras que entendí fue "música" y alguna que otra frase suelta :P

Besos Lutxana

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...