A vegades em deixo endur per allò que escolto.
No puc parar d’escriure, i tinc temps per fer-ho.
És la única cosa que puc fer pels matins. Escriure i escoltar música.
Les cançons que sento i que diuen coses que potser tenen alguna cosa a veure amb les meves circumstàncies.
Vaig néixer al costat obscur, somnis.
Ahir vaig esmorçar allò que vaig somiar, desprès de llegir les teves paraules.
Del vi, de les copes i de la pluja del divendres, no et diré res.
Un suc de taronja natural, després vaig comprar més taronges.
Cafè amb llet i un croissant normal.
Aigua natural.
A vegades escric tot el que penso, i penso, que potser no s'entèn el que vull dir...
Però s’han de córrer aquests riscos.
A vegades penses en algun concepte i et venen records del passat al cap?
Ara he pensat en un carrer del poble on viuen els meus pares.
De quan anava per aquell carrer a la piscina, era ben petita.
D’un arbre que creixia al jardí d’una casa d’aquell carrer.
Era un petit ametller.
Veia com floria i com es despullava, segons l’estació de l’any.
Me’n recordo del barret de bany que portava per nedar, del sabó per dutxar-me que fa tanta bona olor.
Recordo aquella olor. És fàcil, perquè és el sabó que he fet servir també aquest matí, o potser he robat una mica del sabó del meu company de pis, ja que del meu no en queda gaire.
També penso que moltes paraules, que diuen masses coses, que potser es fan pesades.
Que només m’interessen a mi.
Patata.
Com els nòmades de l’Himalaya busco un lloc on deixar que els meus sentiments puguin veure una mica d’aigua, i menjar una mica de gespa, encara que sigui congelada.
El nen no sabia si tornaria a veure a la seva avia viva, i després de sis mesos, es van retrobar a cinc mil metres d’altitud, a trenta graus sota cero.
La dona li deia que ell tenia molta sort perquè podria estudiar i aprendre a llegir, ella no va poder.
Tenia tota la cara arrugada, no se li veien els ulls, però es sentit del tot.
Es sentien a través de la pantalla, jo els sentia molt propers, latents, vius, més vius que cap altres ulls que hagi vist mai.
Relaxat, fes-ho fàcil.
Encara em queden tres hores per anar-me.
Avui havia pensat en venir en metro però m’he adormit una mica i he agafat la moto.
Volia veure a la gent a les ananes, però hi ha massa gent, a l’hora punta i m’ofega, és pitjor que ficar-s’hi a una discoteca plena de fum un dissabte per la nit d’un dia molt calorós de setembre.
Volia escoltar la meva música mirant a la gent.
Veure el que fan.
Potser hauria començat a llegir un nou llibre.
Però a vegades no fas les coses que havies pensat fer.
Vull tenir una filla o un fill que s’assembli a mi. Una gitana, encara que jo no ho sóc.
Morena. D’ulls negres. De pell negra i calenta. Amb la mirada tendre i dura, perduda, sentida.
Tinc dos nebots, d’ulls clars i intensos. Tendres, riallers, suaus, divertits, inquiets.
Les flors del meu jardí.
Tinc unes quantes amigues, i algun amic perdut que de vegades es recorda de mi.
Avui fem una festa al meu pis, és l’aniversari d’una de les meves millors amigues.
Ella em fa massatges a la platja, i a la vegada em dona petonets a l’esquena.
Ella em fa carícies a les mans quan estic trista.
Ella es te el mateix nom.
Ahir li vaig dir el nom i va somriure.
Sempre he pensat que si tinc una filla li ficaré el seu nom.
Una gitaneta amb nom d’amiga.
Resto asseguda a la vora de la gespa de l’edifici d’oficines.
Fumo una cigarreta i penso que s’acabarà molt aviat.
Vull deixar-ho però no puc.
Escolto una bona cançó dels anys vuitanta que sempre fiquen a la radio.
L’arbre de davant sembla una olivera, potser, no estic segura.
El vent, suau, ve pel darrere i em despentina a mi i a l’arbre.
Ahir estava excitada quan vaig sortir de l’examen.
Aquest matí lluminós i radiant a la moto m’ha recordat als matins que vaig viure a la tardor de l’any dos mil dos.
Fa masses anys ja.
Vaig topar-me amb un parell d’ulls blaus i immensos, que em miraven com un far d’illa, des de la seva desmesurada altitud.
Varem passejar alguns dies...pel port...
Ara mateix sona una de les seves cançons sorprenentment a la ràdio... qui ho havia de dir...
Frótate conmigo hasta que me saques brillo...
Enseñame a besar como tú solo sabes...
Recordo l’ascensor, les escales, els lavabos, els sofàs, els trens i la seva platja...
Desprès de molt de temps encara tenia sorra d’aquell matí a les meves butxaques...
Desprès ens varem estar mirant en la distància... durant tota la resta de mesos d’aquell any...
Gaudeix! Deia la seva samarreta quan me la vaig trobar, es va quedar engarjolada en aquella sensació...
Segueixo el meu camí. Em moc.
El camí es fa caminant, no hi ha camí, solament somnis que vols creure’t o no.
Aquella dona em va dir que em deixes endur per la meva intuïció, que era el camí que havia de seguir, que no tingués por, que no dubtes de mi mateixa.
Que la gent que no em deixava seguir el meu camí desapareixeria poc a poc, que solament em cal una mica més de paciència.
Que si tinc cap problema que cerqui la solució, que no badi.
Segur que tornarà, sempre torna, deia.
Ara se segur que jo no tornaré. Ara ja gairebé la trobo de més. Poc a poc.
Tinc que estudiar, i perdo el temps escrivint...
No puc parar d’escriure, i tinc temps per fer-ho.
És la única cosa que puc fer pels matins. Escriure i escoltar música.
Les cançons que sento i que diuen coses que potser tenen alguna cosa a veure amb les meves circumstàncies.
Vaig néixer al costat obscur, somnis.
Ahir vaig esmorçar allò que vaig somiar, desprès de llegir les teves paraules.
Del vi, de les copes i de la pluja del divendres, no et diré res.
Un suc de taronja natural, després vaig comprar més taronges.
Cafè amb llet i un croissant normal.
Aigua natural.
A vegades escric tot el que penso, i penso, que potser no s'entèn el que vull dir...
Però s’han de córrer aquests riscos.
A vegades penses en algun concepte i et venen records del passat al cap?
Ara he pensat en un carrer del poble on viuen els meus pares.
De quan anava per aquell carrer a la piscina, era ben petita.
D’un arbre que creixia al jardí d’una casa d’aquell carrer.
Era un petit ametller.
Veia com floria i com es despullava, segons l’estació de l’any.
Me’n recordo del barret de bany que portava per nedar, del sabó per dutxar-me que fa tanta bona olor.
Recordo aquella olor. És fàcil, perquè és el sabó que he fet servir també aquest matí, o potser he robat una mica del sabó del meu company de pis, ja que del meu no en queda gaire.
També penso que moltes paraules, que diuen masses coses, que potser es fan pesades.
Que només m’interessen a mi.
Patata.
Com els nòmades de l’Himalaya busco un lloc on deixar que els meus sentiments puguin veure una mica d’aigua, i menjar una mica de gespa, encara que sigui congelada.
El nen no sabia si tornaria a veure a la seva avia viva, i després de sis mesos, es van retrobar a cinc mil metres d’altitud, a trenta graus sota cero.
La dona li deia que ell tenia molta sort perquè podria estudiar i aprendre a llegir, ella no va poder.
Tenia tota la cara arrugada, no se li veien els ulls, però es sentit del tot.
Es sentien a través de la pantalla, jo els sentia molt propers, latents, vius, més vius que cap altres ulls que hagi vist mai.
Relaxat, fes-ho fàcil.
Encara em queden tres hores per anar-me.
Avui havia pensat en venir en metro però m’he adormit una mica i he agafat la moto.
Volia veure a la gent a les ananes, però hi ha massa gent, a l’hora punta i m’ofega, és pitjor que ficar-s’hi a una discoteca plena de fum un dissabte per la nit d’un dia molt calorós de setembre.
Volia escoltar la meva música mirant a la gent.
Veure el que fan.
Potser hauria començat a llegir un nou llibre.
Però a vegades no fas les coses que havies pensat fer.
Vull tenir una filla o un fill que s’assembli a mi. Una gitana, encara que jo no ho sóc.
Morena. D’ulls negres. De pell negra i calenta. Amb la mirada tendre i dura, perduda, sentida.
Tinc dos nebots, d’ulls clars i intensos. Tendres, riallers, suaus, divertits, inquiets.
Les flors del meu jardí.
Tinc unes quantes amigues, i algun amic perdut que de vegades es recorda de mi.
Avui fem una festa al meu pis, és l’aniversari d’una de les meves millors amigues.
Ella em fa massatges a la platja, i a la vegada em dona petonets a l’esquena.
Ella em fa carícies a les mans quan estic trista.
Ella es te el mateix nom.
Ahir li vaig dir el nom i va somriure.
Sempre he pensat que si tinc una filla li ficaré el seu nom.
Una gitaneta amb nom d’amiga.
Resto asseguda a la vora de la gespa de l’edifici d’oficines.
Fumo una cigarreta i penso que s’acabarà molt aviat.
Vull deixar-ho però no puc.
Escolto una bona cançó dels anys vuitanta que sempre fiquen a la radio.
L’arbre de davant sembla una olivera, potser, no estic segura.
El vent, suau, ve pel darrere i em despentina a mi i a l’arbre.
Ahir estava excitada quan vaig sortir de l’examen.
Aquest matí lluminós i radiant a la moto m’ha recordat als matins que vaig viure a la tardor de l’any dos mil dos.
Fa masses anys ja.
Vaig topar-me amb un parell d’ulls blaus i immensos, que em miraven com un far d’illa, des de la seva desmesurada altitud.
Varem passejar alguns dies...pel port...
Ara mateix sona una de les seves cançons sorprenentment a la ràdio... qui ho havia de dir...
Frótate conmigo hasta que me saques brillo...
Enseñame a besar como tú solo sabes...
Recordo l’ascensor, les escales, els lavabos, els sofàs, els trens i la seva platja...
Desprès de molt de temps encara tenia sorra d’aquell matí a les meves butxaques...
Desprès ens varem estar mirant en la distància... durant tota la resta de mesos d’aquell any...
Gaudeix! Deia la seva samarreta quan me la vaig trobar, es va quedar engarjolada en aquella sensació...
Segueixo el meu camí. Em moc.
El camí es fa caminant, no hi ha camí, solament somnis que vols creure’t o no.
Aquella dona em va dir que em deixes endur per la meva intuïció, que era el camí que havia de seguir, que no tingués por, que no dubtes de mi mateixa.
Que la gent que no em deixava seguir el meu camí desapareixeria poc a poc, que solament em cal una mica més de paciència.
Que si tinc cap problema que cerqui la solució, que no badi.
Segur que tornarà, sempre torna, deia.
Ara se segur que jo no tornaré. Ara ja gairebé la trobo de més. Poc a poc.
Tinc que estudiar, i perdo el temps escrivint...
Comentaris
Besos Lutxana