Trenta.
Ara ja, una mica més mastegats. Ja m’hi veig. Els sento.
Anys i panys.
A vegades alguna cosa s’assembla, però és casualitat. Ara sí ho sembla.
Al món.
Pujo la pujada.
Miro el mar. El sol del matí el banya amb tons daurats.
La gent creua els passos de vianants.
Els carrers propers al mar.
El ciment.
El blau del cel. Cel obert.
Fredor...esmicolada per cada un dels racons del meu cos.
Adéu.
Fins aviat!
M’he begut el cafè.
He fumat i m’he dutxat.
Aigua, sabó i Bossanova.
Roba. Sense. Amb.
Moto. Engega a la primera, com mai.
Avui aniré pel camí del mar.
La gent es desdibuixa en el record del passat...
Només em sap greu la pèrdua d’energia tan insolent, però tot serveix, per aprendre, experiència per tornar-se a equivocar.
En blanc i negre es queden.
Records que vols oblidar.
Paraules insolents, plenes de coses que no entenc. Dolentes.
Ideologies, principis, idees, vida.
Vida privada. Vida tranquil·la. Vida en calma.
Faran tantes coses aquest dies!
La nena de les rambles. Era gitana. Amb cabells arrissats i una mica rossos.
Ulls negres, pestanyes negres, pell molt morena.
Llavis vermells. Ben vermells. Somrient.
Ben boja.
Legins de ratlles negres i vermelles.
Samarreta blanca de mitja blanca. Ballava al mig de la rambla de les flors.
Els pallassos es discutien.
Els altres es pintaven per treballar.
La música no és molt bona.
Dos o tres cabells mandrosos pinten els llençols.
No podia obrir els ulls de tanta son que tenia.
Avui vull fer migdiada, però no se si em deixaran.
A dalt de la muntanya.
La muntanya de la ciutat.
La muntanya amb castell.
Tota la ciutat i el seu tresor: el port.
La revolució dels petits gestos ha començat.
El nacho loco amb bigoti de Dalí.
La plaça de Sant Felip Neri i els forats de les seves parets.
Tots els carrers que porten el teu nom a dins.
Que bo!
Abraça’m que tinc fred!
Sense límits per abraçar-te.
Bon dia!, bon dia!
Llavis rosats.
No sé què fer, no tinc res a fer. Tantes hores i tantes ganes de marxar d’aquí, encara que estic be, còmode.
Dintre d’una estona baixaré i desprès pujaré i escriuré.
Volia corregir, però m’he equivocat.
Primer dia de tardor.
Adéu estiu!.
Nits com aquesta.
Anem fins al final ... de l’amor... diu en Leonard...
Encara tinc una mica de por.
Intento ser valenta.
Intento no confondre’m.
Podria dormir aquí a l’oficina. Podria tancar els ulls i dormir asseguda. Segur que ningú ho veuria.
Però, com diria la meva mare, aprofitaré per dibuixar.
Llegiré totes les coses noves de les webs de la ciutat i del govern.
Forma part de la cadena de somriures.
En tots els sentits i amb tots els sentits.
Sanch era sang.
Quina sort trobar-te!
Quina sort trobar-nos!
No me’n se avenir! (s’escriu així?)
99 ballons**999petons*
Cinc hores dibuixant, practicant el traç. Deixant la ment volant.
Tanmateix com escriure.
La meva ment funciona a través d’imatges.
Vull veure totes les pel·lícules del món amb tu.
Sap vostè on puc trobar un Súper obert si us plau?
Si senyora, hi ha un en aquell carrer tot recte, desprès gires a l’esquerra i ja el veuràs; jo també hi vaig, però aniré per un altre camí.
No t’aturis.
La dona va mirar dissimuladament el que duia al cistell de la compra.
Avui concerts.
Dema no sé què.
Aquell restaurant que gairebé nedava al mar, amb olor a mar... a les roques... solitari, humit, tranquil, blanc...
El veia des de la finestra del tren...
L’any passat volia anar amb la moto fins allà... per la costa, la costa del Garraf...
La fàbrica de ciment.
Indústria.
Les grues del port.
Fredes, grises, humides, fugint dels colors de l’alegria, son tan romàntiques.
Racons enormes. Carrers buits de polígons industrials.
Cotxes abandonats robats.
Motos cremades.
Logotips d’empreses amb noms de cognoms barrejats sense massa sentit.
Carrers que acaben en solars sense edificar plens de males herbes.
Cruïlles de ciment.
Rotondes absurdes.
Restaurants plens de transportistes, amb els pàrkings plens de camions.
Ciment, com un desert, com el desert dels Monegros.
Estic segura de com tornar-nos a perdre’ns.
Ho tinc tot preparat. El fil, els petons i les abraçades porugues.
You are always on my mind, diuen els Pet Shop Boys.
Petons a l’aire.
Avui se’m farà el dia molt llarg.
L'espectacle Enlluerna't projectarà a la façana de l'Ajuntament imatges de la Barcelona de Cerdà i l'actual.
L'orquestra simfònica Ministrers del Camí Ral, que només toca un cop l'any, impregnarà la plaça de Sant Jaume de llum i color acompanyada per les bèsties màgiques de la ciutat.
No m’agrada la colònia embalsamadora de dolçor de la meva companya de taula.
He oblidat ficar aigua a la cafetera.
Presenta aquest singular espectacle amb una cortina d'aigua i una ballarina com a protagonistes.
Han deixat de banda moltes seccions de la web i no les actualitzen, no fiquen més continguts, els que hi ha ja me’ls he llegit tots, i varies vegades.
Ara dibuixo la flor de les rajoles de Barcelona a la llibreta. De color vermell.
Estan canviant els semàfors de la ciutat.
Tots els actes a Barcelona.
El cantautor es presenta en solitari en un muntatge en què ell mateix és autor, cantant, guitarrista, tècnic de so i d'il·luminació.
En aquesta ocasió reflexiona sobre allò que separa el bé del mal o el blanc del negre, a través d'històries tràgiques i delirants, quotidianes i sorprenents, crues i surrealistes. Tot per a fer evident que la diferència entre allò positiu i negatiu està marcada per una línia estreta.
Albert Pla, La Rambla.
Teatre de la Bona Sort. Flors negres.
Aquest viatge per la immensitat de l’univers vol ser una crida a la capacitat imaginativa del públic i una reivindicació de l’essència infantil que tots tenim, però que sovint deixem pel camí.
Muntanya russa d'emocions.
Bodegons realistes plens d’animals morts als racons reservats per a l’art urbà.
Persones perdudes.
L'acció se situa a Santa Mònica i hi trobem uns personatges lleugerament inspirats en Marilyn Monroe i Truman Capote.
Capses de galetes vintage. Fetitxisme.
Enseñame lo que guardas en tu caja de galletas... deia la cançó...
Avui fa vent. El vent despentina el meu cerrell com el despentinen les teves mans.
La història s’emmarca a principis dels anys 80, Mario i Colate són un parell d’amics que viuen en un petit poble amb un mateix somni, viatjar a Madrid per a muntar allà un grup de música. L’arribada a un Madrid en ebullició cultural i social va acompanyada de diversos problemes, però poc a poc van tirant endavant. Aconsegueixen feina en un bar, el '33' i coneixen un parell de simpàtics músics, amb els quals formaran un grup, amb el qual guanyaran un important concurs. Mario coneixerà l’amor i Colate l’obscur món de les drogues. Els nostres protagonistes viuran, patiran, estimaran, seran feliços, desgraciats ... i arribaran a convertir-se en el grup més important d’Espanya.
Imagineu-vos la situació: tres personatges viatgen a la deriva, en una bassa, enmig del mar. Es tracta d'un moment vital al límit, ja que quan s'esgoten les previsions no queda altra opció que sacrificar un dels navegants per alimentar la resta.
En alta mar. Sota el sol. Amb la cara pintada de blanc un ésser atemporal, revolucionari, màgic i savi, que ens obrirà la porta cap a la utopia, un lloc que no existeix, més afí a la poesia que a la física.
gif buitA dalt i a baix.
A sobre, a sota. Al mig. Enredades. Envoltades l’una de l’altre.
Quatre de deu.
Les dotze van tocant. Paraules al vent. Un viatge per les illes de Barcelona. Gravar la fusta amb foc, la pell.
La perruqueria es converteix en art en l'espectacle de l'Espai de Creació i Investigació Antic Teatre, Hairvision, on la companyia Sienta la Cabeza fusiona música, audiovisuals i l'art de tallar i pentinar els cabells.
Com es maquillen els meus enemics?
La dona barbuda. L’home imberbe. Els darrers anys.
Entre la música i tu.
A l’altre banda.
Distancia.
Longitud: 42. Art i política. Ulls de bruixa.
Love to you. Figuracions. Cerca per paraules: Dupin.
Poesia amb síl·labes, paraules encreuades...onomatopeies... soroll blanc... de tot...
"Gràcies a la nova xarxa semafòrica cap cruïlla tindrà semàfors de més de deu anys"
Ara persianes netes. Ibuprofeno 600.
Foc. Pell incendiada. Calor de ben a prop. Espectacle de sensacions intenses i infinites.
Campanya de prevenció d’incendis. 34 espècies protegides.
Hipermapa de Catalunya:
http://hipermapa.ptop.gencat.cat/hipermapa/hipermapa2_cat.asp?NOM_FLASH=aea.swf
Vet aquí una vegada.
Tenien por de que a les dues cases grans de la ciutat manessin els mateixos.
Ni rebaixes ni històries, més barat impossible. Tot està per fer i tot és possible.
Reflex a la societat. Fer ciutadans.
Obrir. Espais. Altres espais. Fer entrar al món i al temps a espais nous.
Demà farà trenta un anys que em van fabricar a un Meari.
D’amor. De desig.
Alguna cosa es va escapar, inesperada, i va arribar a un punt on va esclatar.
Demà també és, d’alguna manera, el meu aniversari.
Saber quan i com t’han fet és estrany.
No calen detalls.
Primer em deia el meu tiet que m’havien fet a la dutxa de les piscines de Cancaralleu.
Però fa un temps enrere el meu pare es va confessar.
Recordo breument aquell cotxe taronja. Era del meu tiet. El tiet que canvia l’ordre de les cordes de la guitarra i adapta les notes perquè l’avorreixen ja l’ordre habitual d’aquestes cordes.
Recordo la seva habitació de casa dels meus avis. L’última habitació a ma dreta.
Era plena d’amplificadors enormes i negres.
Els havia empalmat per que sonessin a l’hora.
Pintava quadres amb pintura fosforescent de moto i en 3D.
Em donà les ulleres 3D i digué que mirés el quadre a veure que hi veia. Un geni o un boig?
Ara restaura mobles, recull coses per reutilitzar i reciclar.
Pensa que desprès d’aquesta vida li espera l’univers per que diu que el va veure.
Seré valenta.
L’altre tiet fa motos. Se les inventa, i plora més endins. Ell segur que voldria cridar cada dia. Hi ha errors, decisions, moments, a la vida, que provoquen l’abisme. Hi ha gent que potser s’hi tiraria, però ell ho fa poc a poc, perquè, desprès de tot, encara s’estima una mica.
De l’altre, el tercer, no en se res. Segurament estarà be.
Demà hi ha coral i acordió. L’home de l’acordió em preguntava el meu nom i tot seguit el deia. A les hores jo li responia que ja me l’havia dit. Així que ell em deia, per ensarronar-me, que si em deia “ja me l’has dit”, i que era un nom molt estrany per una nena tan maca.
Un pet de llop de sis quilos.
Sóc un bolet molt petitó, ensenyo el barret... deia la cançó.
Humor de molt a prop. Bon humor. Reia. No podia parar.
Una vegada un professor ens va fer dibuixar un port en alguna perspectiva de la que dels seu nom no m’enrecordo. Un tocat de l’ala. Desprès ens deixava ficar personatges(ninots), que era el que més ens solia agradar als estudiants d’il·lustració. També ens va fer dibuixar l’Orient Exprés i dissenyar cada un l’interior del nostre bar ideal, jo desprès vaig trobar un d’igual al que vaig crear, va resultar que era el bar més gai de la ciutat.
Coses de la vida.
Un animal desclassificat. Perdut. Gran, enorme. Segur. Fort. Pelut.
Amb molta memòria. De manada. Amb armes per defensar-se.
Antic. He trobat un tresor amagat. Un tresor desconegut. Una troballa.
M’agrada abraçar el meu tresor. És tan tendre... Tebi com un fil.
Encantador. Elegant. Enlluernador de tanta brillantor que en desprèn.
Salvatge i gran, però gens perillós. Me’l miro, vull mirar-lo tot el temps.
No em vull perdre cap detall. Meticulosament acaricio cada un dels seus recons.
Encisador. Preciós i delicat, però fort i sobretot, valent. Dolç i una mica salat.
També picant de tant en tant. Sorprenent i brillant. He dit que és brillant?
Ara em ve al cap una cafeteria petita a dalt d’un edifici. Al front d’un seguit de casetes a la travessera de Gràcia. M’agradaria anar i prendre’m un cafè allà. Quan entri el sol per les finestres i arribi a les taules. A la gent de les taules. Vull mirar a través del vidre a la gent que passi pel carrer. La vorera es molt estreta.
Allà baix potser veuré escenes del meu passat.
El meu pare comprant-me una disfressa a la botiga de la cantonada.
Una disfressa de pirata, amb espassa, amb un barret de pirata i un mocador vermell de topets blancs.
La meva mare tornant de viatge amagada darrere d’un cotxe xiulant una melodia tendre i càlida que sempre em xiulava. Amb una pasta de xocolata farcida de crema comprada a la botiga del davant del portal del nostre pis.
Amb aquella disfressa vaig creuar la riera mora de Sarrià, aquella per la que passa la via del tren. M’acompanyaven els meus cosins grans, en Cèsar i la Raquel.
Ells també anaven disfressats de pirates.
Ens recordo inventant aventures entre les moreres d’aquella riera com si fóssim a una illa deserta del carib. Què divertides eren aquelles tardes de diumenge!
Algunes tardes d’aquelles anàvem al castell abandonat de Pedralbes, ara rehabilitat per als Mossos d’Esquadra.
Entravem a dins de la torre i pujàvem les escales fins a dalt de tot.
A una de les sales principals de l’edifici hi havia un piano vell que tocàvem sense parar, amb por de que ens escoltés algú.
També hi havia llibres molt vells i grans tirats per terra.
Altres dies anàvem als refugis antiaeris de la muntanya, ens hi duia el nostre avi comú quan no tenia ganes de fer migdiada.
El gat negre només es deixava tocar per mi i per la meva avia.
Les parets eren molt altres. Hi havia penjats set fileres de quadres.
El calaix. El meu calaix de la calaixera.
Allà l’àvia ficava totes les joguines i coses perdudes que trobava, jo l’obria i ficava les mans i remenava les coses.
Aquella casa feia olor a vell, a antic.
L’últim record que tinc d’aquella casa és el menjador buit, sense res, ni armaris, ni quadres, la llar de foc negre. Sense taula ni cadires, sense sofà.
Sense fotos antigues penjades a les parets.
Sense gat.
Sense les cotorres cridaneres de la meva iaia.
El llit dels meus avis despullat de roba de llit, amb totes les cartes i fotos de l’avi tirades a sobre.
Tot succeïa massa ràpid.
L’avi es va jubilar, tot seguit es va ficar malat i va morir l’u de gener.
L’àvia al cap d’un temps va empitjora molt i es va deixar anar.
La vaig veure per darrera vegada saludant-me des de la finestra més alta del tot del costat l’esquerra de l’Hospital del Mar. Desprès de veure-la anàrem al mar, a la sorra, fora les sabates i els mitjons per que ens mullessin les ones, i com sempre, ens van mullar massa.
C a p s e s * G e l a t s*
J u d i t h
M a g d a l e n a
Na t i v i t a t
Ara ja, una mica més mastegats. Ja m’hi veig. Els sento.
Anys i panys.
A vegades alguna cosa s’assembla, però és casualitat. Ara sí ho sembla.
Al món.
Pujo la pujada.
Miro el mar. El sol del matí el banya amb tons daurats.
La gent creua els passos de vianants.
Els carrers propers al mar.
El ciment.
El blau del cel. Cel obert.
Fredor...esmicolada per cada un dels racons del meu cos.
Adéu.
Fins aviat!
M’he begut el cafè.
He fumat i m’he dutxat.
Aigua, sabó i Bossanova.
Roba. Sense. Amb.
Moto. Engega a la primera, com mai.
Avui aniré pel camí del mar.
La gent es desdibuixa en el record del passat...
Només em sap greu la pèrdua d’energia tan insolent, però tot serveix, per aprendre, experiència per tornar-se a equivocar.
En blanc i negre es queden.
Records que vols oblidar.
Paraules insolents, plenes de coses que no entenc. Dolentes.
Ideologies, principis, idees, vida.
Vida privada. Vida tranquil·la. Vida en calma.
Faran tantes coses aquest dies!
La nena de les rambles. Era gitana. Amb cabells arrissats i una mica rossos.
Ulls negres, pestanyes negres, pell molt morena.
Llavis vermells. Ben vermells. Somrient.
Ben boja.
Legins de ratlles negres i vermelles.
Samarreta blanca de mitja blanca. Ballava al mig de la rambla de les flors.
Els pallassos es discutien.
Els altres es pintaven per treballar.
La música no és molt bona.
Dos o tres cabells mandrosos pinten els llençols.
No podia obrir els ulls de tanta son que tenia.
Avui vull fer migdiada, però no se si em deixaran.
A dalt de la muntanya.
La muntanya de la ciutat.
La muntanya amb castell.
Tota la ciutat i el seu tresor: el port.
La revolució dels petits gestos ha començat.
El nacho loco amb bigoti de Dalí.
La plaça de Sant Felip Neri i els forats de les seves parets.
Tots els carrers que porten el teu nom a dins.
Que bo!
Abraça’m que tinc fred!
Sense límits per abraçar-te.
Bon dia!, bon dia!
Llavis rosats.
No sé què fer, no tinc res a fer. Tantes hores i tantes ganes de marxar d’aquí, encara que estic be, còmode.
Dintre d’una estona baixaré i desprès pujaré i escriuré.
Volia corregir, però m’he equivocat.
Primer dia de tardor.
Adéu estiu!.
Nits com aquesta.
Anem fins al final ... de l’amor... diu en Leonard...
Encara tinc una mica de por.
Intento ser valenta.
Intento no confondre’m.
Podria dormir aquí a l’oficina. Podria tancar els ulls i dormir asseguda. Segur que ningú ho veuria.
Però, com diria la meva mare, aprofitaré per dibuixar.
Llegiré totes les coses noves de les webs de la ciutat i del govern.
Forma part de la cadena de somriures.
En tots els sentits i amb tots els sentits.
Sanch era sang.
Quina sort trobar-te!
Quina sort trobar-nos!
No me’n se avenir! (s’escriu així?)
99 ballons**999petons*
Cinc hores dibuixant, practicant el traç. Deixant la ment volant.
Tanmateix com escriure.
La meva ment funciona a través d’imatges.
Vull veure totes les pel·lícules del món amb tu.
Sap vostè on puc trobar un Súper obert si us plau?
Si senyora, hi ha un en aquell carrer tot recte, desprès gires a l’esquerra i ja el veuràs; jo també hi vaig, però aniré per un altre camí.
No t’aturis.
La dona va mirar dissimuladament el que duia al cistell de la compra.
Avui concerts.
Dema no sé què.
Aquell restaurant que gairebé nedava al mar, amb olor a mar... a les roques... solitari, humit, tranquil, blanc...
El veia des de la finestra del tren...
L’any passat volia anar amb la moto fins allà... per la costa, la costa del Garraf...
La fàbrica de ciment.
Indústria.
Les grues del port.
Fredes, grises, humides, fugint dels colors de l’alegria, son tan romàntiques.
Racons enormes. Carrers buits de polígons industrials.
Cotxes abandonats robats.
Motos cremades.
Logotips d’empreses amb noms de cognoms barrejats sense massa sentit.
Carrers que acaben en solars sense edificar plens de males herbes.
Cruïlles de ciment.
Rotondes absurdes.
Restaurants plens de transportistes, amb els pàrkings plens de camions.
Ciment, com un desert, com el desert dels Monegros.
Estic segura de com tornar-nos a perdre’ns.
Ho tinc tot preparat. El fil, els petons i les abraçades porugues.
You are always on my mind, diuen els Pet Shop Boys.
Petons a l’aire.
Avui se’m farà el dia molt llarg.
L'espectacle Enlluerna't projectarà a la façana de l'Ajuntament imatges de la Barcelona de Cerdà i l'actual.
L'orquestra simfònica Ministrers del Camí Ral, que només toca un cop l'any, impregnarà la plaça de Sant Jaume de llum i color acompanyada per les bèsties màgiques de la ciutat.
No m’agrada la colònia embalsamadora de dolçor de la meva companya de taula.
He oblidat ficar aigua a la cafetera.
Presenta aquest singular espectacle amb una cortina d'aigua i una ballarina com a protagonistes.
Han deixat de banda moltes seccions de la web i no les actualitzen, no fiquen més continguts, els que hi ha ja me’ls he llegit tots, i varies vegades.
Ara dibuixo la flor de les rajoles de Barcelona a la llibreta. De color vermell.
Estan canviant els semàfors de la ciutat.
Tots els actes a Barcelona.
El cantautor es presenta en solitari en un muntatge en què ell mateix és autor, cantant, guitarrista, tècnic de so i d'il·luminació.
En aquesta ocasió reflexiona sobre allò que separa el bé del mal o el blanc del negre, a través d'històries tràgiques i delirants, quotidianes i sorprenents, crues i surrealistes. Tot per a fer evident que la diferència entre allò positiu i negatiu està marcada per una línia estreta.
Albert Pla, La Rambla.
Teatre de la Bona Sort. Flors negres.
Aquest viatge per la immensitat de l’univers vol ser una crida a la capacitat imaginativa del públic i una reivindicació de l’essència infantil que tots tenim, però que sovint deixem pel camí.
Muntanya russa d'emocions.
Bodegons realistes plens d’animals morts als racons reservats per a l’art urbà.
Persones perdudes.
L'acció se situa a Santa Mònica i hi trobem uns personatges lleugerament inspirats en Marilyn Monroe i Truman Capote.
Capses de galetes vintage. Fetitxisme.
Enseñame lo que guardas en tu caja de galletas... deia la cançó...
Avui fa vent. El vent despentina el meu cerrell com el despentinen les teves mans.
La història s’emmarca a principis dels anys 80, Mario i Colate són un parell d’amics que viuen en un petit poble amb un mateix somni, viatjar a Madrid per a muntar allà un grup de música. L’arribada a un Madrid en ebullició cultural i social va acompanyada de diversos problemes, però poc a poc van tirant endavant. Aconsegueixen feina en un bar, el '33' i coneixen un parell de simpàtics músics, amb els quals formaran un grup, amb el qual guanyaran un important concurs. Mario coneixerà l’amor i Colate l’obscur món de les drogues. Els nostres protagonistes viuran, patiran, estimaran, seran feliços, desgraciats ... i arribaran a convertir-se en el grup més important d’Espanya.
Imagineu-vos la situació: tres personatges viatgen a la deriva, en una bassa, enmig del mar. Es tracta d'un moment vital al límit, ja que quan s'esgoten les previsions no queda altra opció que sacrificar un dels navegants per alimentar la resta.
En alta mar. Sota el sol. Amb la cara pintada de blanc un ésser atemporal, revolucionari, màgic i savi, que ens obrirà la porta cap a la utopia, un lloc que no existeix, més afí a la poesia que a la física.
gif buitA dalt i a baix.
A sobre, a sota. Al mig. Enredades. Envoltades l’una de l’altre.
Quatre de deu.
Les dotze van tocant. Paraules al vent. Un viatge per les illes de Barcelona. Gravar la fusta amb foc, la pell.
La perruqueria es converteix en art en l'espectacle de l'Espai de Creació i Investigació Antic Teatre, Hairvision, on la companyia Sienta la Cabeza fusiona música, audiovisuals i l'art de tallar i pentinar els cabells.
Com es maquillen els meus enemics?
La dona barbuda. L’home imberbe. Els darrers anys.
Entre la música i tu.
A l’altre banda.
Distancia.
Longitud: 42. Art i política. Ulls de bruixa.
Love to you. Figuracions. Cerca per paraules: Dupin.
Poesia amb síl·labes, paraules encreuades...onomatopeies... soroll blanc... de tot...
"Gràcies a la nova xarxa semafòrica cap cruïlla tindrà semàfors de més de deu anys"
Ara persianes netes. Ibuprofeno 600.
Foc. Pell incendiada. Calor de ben a prop. Espectacle de sensacions intenses i infinites.
Campanya de prevenció d’incendis. 34 espècies protegides.
Hipermapa de Catalunya:
http://hipermapa.ptop.gencat.cat/hipermapa/hipermapa2_cat.asp?NOM_FLASH=aea.swf
Vet aquí una vegada.
Tenien por de que a les dues cases grans de la ciutat manessin els mateixos.
Ni rebaixes ni històries, més barat impossible. Tot està per fer i tot és possible.
Reflex a la societat. Fer ciutadans.
Obrir. Espais. Altres espais. Fer entrar al món i al temps a espais nous.
Demà farà trenta un anys que em van fabricar a un Meari.
D’amor. De desig.
Alguna cosa es va escapar, inesperada, i va arribar a un punt on va esclatar.
Demà també és, d’alguna manera, el meu aniversari.
Saber quan i com t’han fet és estrany.
No calen detalls.
Primer em deia el meu tiet que m’havien fet a la dutxa de les piscines de Cancaralleu.
Però fa un temps enrere el meu pare es va confessar.
Recordo breument aquell cotxe taronja. Era del meu tiet. El tiet que canvia l’ordre de les cordes de la guitarra i adapta les notes perquè l’avorreixen ja l’ordre habitual d’aquestes cordes.
Recordo la seva habitació de casa dels meus avis. L’última habitació a ma dreta.
Era plena d’amplificadors enormes i negres.
Els havia empalmat per que sonessin a l’hora.
Pintava quadres amb pintura fosforescent de moto i en 3D.
Em donà les ulleres 3D i digué que mirés el quadre a veure que hi veia. Un geni o un boig?
Ara restaura mobles, recull coses per reutilitzar i reciclar.
Pensa que desprès d’aquesta vida li espera l’univers per que diu que el va veure.
Seré valenta.
L’altre tiet fa motos. Se les inventa, i plora més endins. Ell segur que voldria cridar cada dia. Hi ha errors, decisions, moments, a la vida, que provoquen l’abisme. Hi ha gent que potser s’hi tiraria, però ell ho fa poc a poc, perquè, desprès de tot, encara s’estima una mica.
De l’altre, el tercer, no en se res. Segurament estarà be.
Demà hi ha coral i acordió. L’home de l’acordió em preguntava el meu nom i tot seguit el deia. A les hores jo li responia que ja me l’havia dit. Així que ell em deia, per ensarronar-me, que si em deia “ja me l’has dit”, i que era un nom molt estrany per una nena tan maca.
Un pet de llop de sis quilos.
Sóc un bolet molt petitó, ensenyo el barret... deia la cançó.
Humor de molt a prop. Bon humor. Reia. No podia parar.
Una vegada un professor ens va fer dibuixar un port en alguna perspectiva de la que dels seu nom no m’enrecordo. Un tocat de l’ala. Desprès ens deixava ficar personatges(ninots), que era el que més ens solia agradar als estudiants d’il·lustració. També ens va fer dibuixar l’Orient Exprés i dissenyar cada un l’interior del nostre bar ideal, jo desprès vaig trobar un d’igual al que vaig crear, va resultar que era el bar més gai de la ciutat.
Coses de la vida.
Un animal desclassificat. Perdut. Gran, enorme. Segur. Fort. Pelut.
Amb molta memòria. De manada. Amb armes per defensar-se.
Antic. He trobat un tresor amagat. Un tresor desconegut. Una troballa.
M’agrada abraçar el meu tresor. És tan tendre... Tebi com un fil.
Encantador. Elegant. Enlluernador de tanta brillantor que en desprèn.
Salvatge i gran, però gens perillós. Me’l miro, vull mirar-lo tot el temps.
No em vull perdre cap detall. Meticulosament acaricio cada un dels seus recons.
Encisador. Preciós i delicat, però fort i sobretot, valent. Dolç i una mica salat.
També picant de tant en tant. Sorprenent i brillant. He dit que és brillant?
Ara em ve al cap una cafeteria petita a dalt d’un edifici. Al front d’un seguit de casetes a la travessera de Gràcia. M’agradaria anar i prendre’m un cafè allà. Quan entri el sol per les finestres i arribi a les taules. A la gent de les taules. Vull mirar a través del vidre a la gent que passi pel carrer. La vorera es molt estreta.
Allà baix potser veuré escenes del meu passat.
El meu pare comprant-me una disfressa a la botiga de la cantonada.
Una disfressa de pirata, amb espassa, amb un barret de pirata i un mocador vermell de topets blancs.
La meva mare tornant de viatge amagada darrere d’un cotxe xiulant una melodia tendre i càlida que sempre em xiulava. Amb una pasta de xocolata farcida de crema comprada a la botiga del davant del portal del nostre pis.
Amb aquella disfressa vaig creuar la riera mora de Sarrià, aquella per la que passa la via del tren. M’acompanyaven els meus cosins grans, en Cèsar i la Raquel.
Ells també anaven disfressats de pirates.
Ens recordo inventant aventures entre les moreres d’aquella riera com si fóssim a una illa deserta del carib. Què divertides eren aquelles tardes de diumenge!
Algunes tardes d’aquelles anàvem al castell abandonat de Pedralbes, ara rehabilitat per als Mossos d’Esquadra.
Entravem a dins de la torre i pujàvem les escales fins a dalt de tot.
A una de les sales principals de l’edifici hi havia un piano vell que tocàvem sense parar, amb por de que ens escoltés algú.
També hi havia llibres molt vells i grans tirats per terra.
Altres dies anàvem als refugis antiaeris de la muntanya, ens hi duia el nostre avi comú quan no tenia ganes de fer migdiada.
El gat negre només es deixava tocar per mi i per la meva avia.
Les parets eren molt altres. Hi havia penjats set fileres de quadres.
El calaix. El meu calaix de la calaixera.
Allà l’àvia ficava totes les joguines i coses perdudes que trobava, jo l’obria i ficava les mans i remenava les coses.
Aquella casa feia olor a vell, a antic.
L’últim record que tinc d’aquella casa és el menjador buit, sense res, ni armaris, ni quadres, la llar de foc negre. Sense taula ni cadires, sense sofà.
Sense fotos antigues penjades a les parets.
Sense gat.
Sense les cotorres cridaneres de la meva iaia.
El llit dels meus avis despullat de roba de llit, amb totes les cartes i fotos de l’avi tirades a sobre.
Tot succeïa massa ràpid.
L’avi es va jubilar, tot seguit es va ficar malat i va morir l’u de gener.
L’àvia al cap d’un temps va empitjora molt i es va deixar anar.
La vaig veure per darrera vegada saludant-me des de la finestra més alta del tot del costat l’esquerra de l’Hospital del Mar. Desprès de veure-la anàrem al mar, a la sorra, fora les sabates i els mitjons per que ens mullessin les ones, i com sempre, ens van mullar massa.
C a p s e s * G e l a t s*
J u d i t h
M a g d a l e n a
Na t i v i t a t
Comentaris