Passa al contingut principal

Persona


Persona, máscara, actor.

Antifaz.

El auditório ama el espectáculo, el Show debe continuar....
Show must go on...
sombreros de copa y chisteras...
donde acaba la palabra empieza el tatuaje...
a buen entendedor pocas palabras bastan...

Intuición, divino tesoro.
Tu intuición sabe antes que tú y muchísimo mejor que tu misma, qué es lo que quieres...
Si te dijeran que vas a morir en unas horas, ... ¿Qué harías?... a quién elegirías para compartir tus últimos minutos.. a quién besarías... ¿a quién le dirías aquello que nunca te has atrevido? ... y porqué no hacer eso cada día, hacer lo que realmente importa, ¿lo que te dicta tu corazón? ... por miedo al fracaso, por miedo a quedar mal.. a ser rechazada en sociedad...
Si no te quieren tal y como eres, no te merecen...
cambia antes de que te cambien...
Conectar los puntos,... todo tiene sentido... que no destino, ese lo eliges tú...
nunca dejes de soñar.. y de hacer las cosas por amor, con amor...
con el corazón... que algún día toda esa energía te llevará allí donde quieres llegar...
el amor de verdad viene sin sufrimiento, si no te quieren no son aquellos que te interesan... el amor de veras es fácil.. sin dudas, sin lios... el amor de verdad te proteje siempre, te sonríe... el amor...
son las fotos de amelie...
aquel que te sorprende cada día...
que intenta que sonrías...
y que no te dejaría por nadie ni nada...
ya que puede ser que sea la última oportunidad....
de verte, de sonreir...
hay que tener en cuenta...
que cada uno hace las cosas para algo...
pero hay quién las hace por amor...
porque le apetece, porque le gusta, porque quiere...
sin miedo...
cada uno tiene que volver a sus raices...
a su infancia... y buscar allí su originalidad...
somos siempre aquellos que éramos en el patio del colegio...
la tímida, rara... rara porqué los demás eran demasiado normales...
la que vestía de chico, con pelo corto...
con corbata de sky,... con mocasines...
con chandal de rallas celestes...y fondo marino...
aquella que se sabía las canciones de flauta de memória porqué no entendía el pentagrama...
aquella que pintaba con jeringuillas llenas de pintura...
aquella que miraba por el microscopio todo bicho que se encontrara...
aquella niña que sin saber hablar ni andar ya dibujaba....
aquella a la que siempre se le estropeaban los relojes, por tener el pulso demasiado lento...
que los bancos regalen relojes...
que las chisteras bajen de precio... ire al la Sombrerería Mil!!!
Viajaré a Marrakech o a Oporto...
igual que fuiste tu podría haber sido ella...
tu sigues en tus trece...
maldita intuición... que no quiere remendarse...

vuelve la primavera en pleno otoño...
dar sin esperar nada a cambio...

te quiero, no puedo evitarlo, no porqué te quiera querer...
es inherente...
espero triste y melancólica, como esperó Homer a Marge mientras ella tenía una cita con un hombre que era mil millones de veces mejor que él, y ella volvió... el sabía que tenía que esperar, no le quedaba otra...
miraba al mar... a las olas... como yo miraba en Colliure... en aquel puerto de la ribiere francesa...el agua negra...
y todos las demás noches, que te has ido con cualesquiera persona que te encuentres...
miraba y miro, pensaba y pienso...
qué debo hacer...
y sólo se me ocurre no hacer nada...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...