Passa al contingut principal

entender



No quiero nada.
No deseo nada.
La soledad, mi soledad, a mi manera... la que es...
Libre. Volando. Revoloteando.
Parece que todas las palomas que coja, vuelan a la pata coja....
Parece que cuando silvan... no quiero nada....
Sólo quiero volar, yo soy la que quiero volar.
Fui a la orilla del río...
vi las amapolas...
veo que la gente cae, decae,... no sube, no evoluciona....
cambia antes de que te cambien... decía...
soy así...
nunca he sido la protagonista de nada...
dicen...
soñando que aun me tocas...
no deseo nada, ni a nadie...
solo veo sonrisas.. que solo quieren lo que quieren cuando quieren algo...
y si yo quiero, no quieren... pero no quiero nada más que aquello
que me han dicho... aquello que creo que escuché... aquello que me creí...
como siempre...
yo sigo aqui a tu lado, hasta que me lleve el viento...
no queda nada...
miras para otro lado
cero interés...
cero para todo...
sólo cuando respiras,
sólo...
cuando no hay nada más...
las palabras se las lleva el viento...
las tuyas y las de todo el mundo...
ya no entiendo, ni quiero entender...
no entiendo nada...
y qué más da...
qué quieres que corra detrás de los lobos...
que espere sentada...
la luz del alba...
el amanecer y todas esas cosas....
antes estaba sola, y ahora estoy sola...
la gente viene y ya...
sorpresas inesperadas...
que parecían alas de mariposa...
mariposas que se desvanecen,... que mueren a las 24 horas...
no quiero nada...
no deseo nada...
las miradas ....
las palabras...
el viento...
sorprendeme...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...