30.10.07

Com descriure la felicitat?
Coses a les que no estic acostumada.
Sorpreses i moments inesperants.
No se sap mai.
Quasevol nit pot sortir el sol, diuen, diu, i mira per on, crec que les meves nits s'han enlluernat amb la teva llum cegadora que desprens quan ets tan aprop, tan endins, salpiques el meu cor de carícies infinites.
La meva felicitat porta el teu nom, per que estiguis en la meva vida, i per obrir-me els ulls, a la realitat, aquesta realitat de la que mai m'he volgut assaventar.
Mirar dins meu era allò que em duia a reconèixe'm en aquest mòn tan aliè, tantes vegades, per tothom.
Obrir la porta, el teu cabell trota sobre el teu front, quan corres fent saltets fins obrir-me.
Un somnriure esplèndit, el somnriure més lluent que he vist mai, em reps.
Les llums de colors dels teus ulls, de l'engalanament esplendorós del llit.
El sol als teus ulls, ninetes perplexes, dos girasols entremaliats que revoquen la meva mirada. Entremaliats, volen trencar el meu neguit.
La teva pell.
La teva pell és el miracle de la suavitat i la tendresa sumades per crear la delícia del dessig per sentir-te cada nit el més aprop de mi que pugui.
Els teus llavis, eterns, vermellossos, carnívors, s'em mengen, o es tanquen per sempre.
Els teus dits em recòrren, em llueixen, per sempre.
Cada matí és un principi d'estiu a la meva vida, amb tú al teu costat.

LUTXANA ART*
www.myspace.com/lutxana
jud30/10/07

29.10.07

Trenta minuts pel record, per no oblidar mai.
Recòrrer tot el món, cercant les desgràcies llunyanes i tan properes.
Ahir, el record d'algú que no va voler oblidar, no podia, dibuixaba cada seqüència del seu segrest, de cada maltracte a ell o als seus companys. Sense vergonya els traïdors del seu poble finalment jutjats s'atrevien a seguir pensant que res va succeïr, que no hi han proves, no hi ha testimonis, i desde fa un any un menys, una boca menys que parla.
Callar paraules i matar boques és lo millor que saben fer.
Ser conscient i lluitar pel seu poble i no pels seus diners és allò que no sabràn fer mai.
Deixar de ser tan egoistes.
El 65% del diner a Espanya és negre.
Algú coneix alguna empresa que no treballi amb diner en negre a l'estat?
Tothom defrauda, és normal. Defraudar fa que els joves cobrem menys, que no podem adquirir vivenda.
Com pot ser que el sou mínim a tota Europa estigui al voltant dels 1000€ i aquí ens el vulguin pujar a 800€. Exigim que el sou mínim a Espanya sigui de 1200€.
Però si totes les empreses defrauden, si tots els ajuntaments defrauden, si tothom mira solament cap a les seves necessitats personals. Fer poc o res, guanyar diners per poder deixar de treballar.
Això de defraudar és no defensar-nos a nosaltres mateixos davant el món. És ser inconscient. No saven que els que hem de mantenir-los potser desprès no ho voldrem fer si no ens han ajudat ara que més ho necessitem.
Tothom mira per la seva necessitat i no per la dels demés, ni compatriotes, ni idealistes ni res.
El diner i el poder cega la gent.
Afganistan es el pais que produeix el 95% d'Heroina de tot el món; en el temps que hi son les tropes de la ONU i d'EEUU allà, va augmentar un 25% la producció.
Les dones treballen als tallers fent catifes, si els fills ploren, els fan olorar opi. Pels carrers hi ha cartells, com els d'aquí "No fumis, no veguis", però amb uns altres missatges, com ara "No li bufis a la cara al teu fill fum d'Heroina".
Així va el món, i nosaltres pensant en quan podrem comprar una tele de plasma.
No tenir res, solament lo necessari: la casa, l'amor, els amics, la familia, etc.
Res més necessitem.
Vols passejar amb mi aquesta nit pel món?
*Qualsevol nit pot sortir el sol*

LUTXANA ART*
www.myspace.com/lutxana

23.10.07


La realitat no existeix, els nostres ulls, els nostres sentits encara no han après a entendre el món.
Tenim unes capacitats reduides de percepció, que han millorat per l'evolució, però això no ha de voler dir que allò que nosaltres creiem, o ens fan creure, és veritat 100%.

No hi ha matèria, som cúmuls de puntets d'organismes que es van subdividint infinitament, sempre hi ha més.

Es pensaven que la matèria era l'àtom, van adinsar-se en ells, i van trobar que estaven dividits en més nuclis, i que dins de cada un d'aquests nuclis hi ha més subdivisions en nuclis, ilimitadament.

Així a les investigacions amb cèl.lules mares estàn trobant-se que cada nucli de cada subdivisió està també subdividit, i que és tant o més complexe que l'atom en sí. Electrons i protons.

Som parts de cada part, som milions de boletes de colors, que mai s'arriben a juntar, conviuen, pero mai es poden integrar unes amb les altres.

Així pot ser cert allò de desfibrilar a una persona, o sigui desmuntarla en totes aquestes boletes, per poder fer-la viatjar més ràpidament i en el temps. Allà on sigui que vulgui arribar la pots tornar a muntar.

Un desfibrilador molecular vull per reis.
Tammateix podem aplicar aquesta teoría a de l'energia, que no es destrueix, que es transforma.

L'altre dia estaba a l'habitació del meu avi que va morir fa tres anys. I tota la seva roba encara tenia la seva olor impregnada, com si acabés de posarse-la.
El sento com si estigués, però no està.
Sí està.

Som boletes que ens nem movent com un gran munt de globus petits, como moltes bombolles a la vegada.. i nem deixant per allà on estem aquestes algunes boletes que es van desprenent del nostre conjunt de molècules que conformen el que anomenem el nostre cos.

Un quadre de puntillisme explica ben bé allò que vull donar a entendre està tot conformat per
parts pero que no podem comprendre a través dels nostres sentits, perquè no estàn educats per aquesta realitat, estàn vetats, i potser després de tant de temps, ara que comencem a posar en evidència les coses incongruents, amb una mica més de llibertat, podem arribar a comprèndre.

Dalí ho va intentar, com a la imatge que adjunto de Gala.
(Si tinc una filla no sé si posar-li de nom Adriana, Gracia, Laia o Gala; si és un noi, Roi).

Ja ho deia algún filòsof, la realitat és allò que vols veure, la realitat és diferent per cada ésser, depenent de com la percebi, de com estiguin de perfilats els seus sentits.

Cada persona té la seva realitat, i després te la realitat comuna, que és la que comparteix amb la resta d'inividus que l'envolta.

Així totes aquestes boletes que sen's van caient es queden allà on hem estat com energia, com bombetes lluminoses, entre d'altres boletes d'altres persones que hagin estat allà, però com no es poden unir, no poden crear res totes plegades i es queden allà per sempre.

Així que jo pugui olorar encara al meu avi, després de tres anys.

Si entres a una habitació el teu cos, compost de mils de boletes, s'escampa com una barreja d'aiga i aire, per tot l'espai; si és quadrada la cambra, ets quadrada. La realitat la muntes tu com un castell de sorra, així que tú tens el poder.

El llit o la taula no existeix com a tal, com milions de boletes, que adaptem per poder utilitzar.
Nosaltres creem així la nostra realitat. Som els nostres pensaments.

O t'adaptes o adaptes tot a la teva mida. Dicotomia.

Ponderació dels nivells de conciència de cada persona, segons la seva inquietut, o el seu interès per saber si desapareixerà o no en realitat. Conciència universal, còsmica.
Dins de cada un dels nostres àtoms hi ha un univers.

Les teves parts de ti no es poden destruir, es que si destrueixen un àtom, surt un bolet(bomba atòmica "enola gay"), ets més que un cos, que és allò que ens han ensenyat a ser, som el que hem volgut creure, si ja ens està bé. Així no cal patir, no cal pensar, ni perdre el temps, per poder seguir treballant vuit hores cada día, i enriquir als que ja són rics. Rebelió.

Però no ens està bé, no està tant bé. No ens agrada tenir que quedar-nos aquí, sense poder fer res, sense poder gaudir de la vida, sense poder viatjar sempre. La por que ens han ficat al cos, què pasarà si no pagues les deutes, què pasaria si no tingués deutes?

Tens obligacions autoimposades perquè es allò que t'ensenya la societat, els mitjans de comunicació, que vénen els productes que consumeixes i que també són dels mateixos magnats.
Consumir per tenir el millor, per competir, per pujar a l'esquena de qualsevol.

A tots ens interesa mantenir aquest sistema, perquè estem en el millor dels casos, al menys no tenim que llevar-nos per anar a caçar per poder menjar alguna cosa aquest vespre.
Per que uns siguin rics, altres han de ser
La comunitat.

No pots creure que desapareixem d'un dia per l'altre per sempre.
No desapareixem, pero existim d'una altre manera, encara que nosaltres solament podem entendre aquesta manera, perquè ningú ha pogut explicar el no es pot esbrinar.

La ciència es queda coixa amb el seu prolífic mètode científic, que solament contrasta experimentant les variables dels components; però si et mors no pots explicar la teva experiència, no pots posar a provar algú per veure el que sent quant mor, és immoral.

Algún voluntari per morir per investigar el possible resultat de tornar amb vida?

Així les religions no poden explicar-ho tampoc, en aquest tema, les metàfores, les paraules a mitges, no expliquen el que pot haver. La fe absoluta, has de creure-hi cegament, acceptar.

No pot ser ara, ara no que sóm prou capaços d'individualitzar-nos, de pensar una mica més coherenment, per evolució (gràcies Darwin).
Einstein dèia que deu mai jugaba als daus, això vol dir, per mi, que no hi ha res fet a l'atzar, que cada cosa està al seu puesto per una raó concreta i determinada.

Però si deu no existeix?, si Déu és el Sol, la llum del dia, sobre l'obscuritat de la nit. La vida, l'amor, el calor; ens mira tot el dia i nosaltres en tenim una part adins nostre.
Res és tant important a la vida, res d'això interesa en diferents moments.

La vida, el naixement, la indolència de l'instint, pot fer que per un moment perdis la conciència i et deixis emportar per la fera animal que vol fúria d'existència.
Potser era represió, potser és la naturalesa, que decideix per tú, i no pots fer res. Res.

Perquè som animals, pensants, però animals, som feres, en captivitat, en la captivitat d'un sistema econòmic i social capitalista i castrista, que crea pors i temors en la població per poder seguir dominant-la, per poder seguir manipulant-la.

La religió és l'invent de la dominació. La religió crea la mort, crea els pecats, per reprimir, per manipular, per dominar.


jud221007

17.10.07

Com començar a tornar a escriure, com reinventar-me de nou, que voldria dir, allò que sento, i esclata en mi com mil grills a la nit més incerta, a la obscuritat més rumiada, del somni que mai s'acaba i sempre torna, de tant en tant.
Vull lluir tranquilitat, nedar en la pau de la seguretat de tenir a mà tot allò que necessitaré per ser feliç.
No tenir res, deixar enrera totes les teves cadenes, de totes les condenes d'altres errors del passat.
Tornar a començar.
Sense res que vulgui tenir de tu cap persona.
Sense que dessitgis res del que ténen els demés.
Mirar i gaudir de tot el que tens, t'envolta.
No vull la presa, vull descriure cada pètal de cada flor del meu jardí.
Miro endevant i tot es llum que em cega, que fereix les meves pupiles de tanta claror.
Avui és demà.
El demà es finit.
300 nits amb tu, present i omnipresent.
300 díes pensant en la teva mirada, que em té atrapada, i cada dia, fa augmentar el meu neguit, el meu dessig que creix, a poc a poc.
Miro els arbres com aplaudeixen amb les seves fulles, mentres passejem per sota d'ells.
Penso que aquesta vida es per pair-la, aquestes coses que ens pasen, son per assaborir-la més profundament. I tenim la sort de tenir-ho tot per fer-ho de la millor manera.
Dos cors, quatre ulls, dos parells de llavis, que cada vegada que es sopten amb un petó encenen tota la resta del nostre cos. Ens fonem, ens mirem i somriem.
Els meus llavis arrossegant-se per tota la teva pell, dona i dona; mossegades al dessig, al plaer, a la mel més dolça, que fa tremolar tot el teu món.

jud171007

MIL COLORS
El passat et crida, no diu res
un color antic a la paret
la terra imaginària que has creuat
si t´hi fixes bé és un parany
que no podrà
imaginar
els nostres somnis.

MIL DE COLORS DE LA POSTA DEL SOL
CAMPANES QUE RIUEN UN DIA D´AGOST
NI EL BLAT QUE ES MOU NI ELS OCELLS QUE ARA AIXEQUEN EL VOL
EM FAN MÉS FELIÇ UE TU.

Cada nou paisatge descobert
la fragilitat d´un petit ocell
el tacte suau del cotó fluix
o la inmensitat de l´univers.

MIL DE COLORS DE LA POSTA DEL SOL...

Josep Thió

15.10.07

La ment delictiva.
La ment ommipresent.
Tot tan aprop, tot tan lluny, serà como si demà sigués avui. I tot lo altre, està perdut en el soroll de la solitut.
Traduir el resò del vent, els sentiments independents, per resoldre, per cada una, per cada llampec.
M'escoltes, o t'escoltes a tu?
Les meves paraules es creuen en el camí del silenci, si s'entrebanquen amb els teus ulls.
Res a dir, res més que sentir.
Sense patir.
Sense por.
Oblido el meu rencor, oblido el meu adéu, oblido el meu tornar, i esclata cada somriure com cap més.
El temps no hi és, ningú hi és.
No som res.
Ho som tot.
Ho ets tot, per tothom.
Tot val la pena.
Qualsevol moment petit, qualsevol miracle de record a la vora de tu, a la vora de la teva pell.
Em foraden els teus dits, esmicolen el meu món i engeguen les flames més intenses.
Dir el mateix sempre, amb les mateixes paraules.
El somni dorm al meu costat.
Avui camina sota el sol, avui somriu lluny, avui canta com sempre, al seu volant.
Cinc parades per un mateix camí, cinc dits en la mà que alimenta la meva.
No vull dir res que t'espanti, vull retenir la teva lluentor sobre el meu cos.
Aquesta plenitut que m'omple sempre, que esdevé en mi les flors de la tardor, per sempre.
Aquesta primera tardor, aquests primers mesos, perquè són aixó, primers.
Per sempre mes.
Si et vull acariciar, si vull sentir la teva suavitat, si vull tornar a cada un dels istants de tu, de mi, de totes dues, solament tinc que somiar.
Un suspir, un somni, una vida.

jud151007

Dreeeamm, dream, dream...dream

10.10.07

Eres lo que quieras ser.
Más vale malo conocido que bueno por conocer. Y si lo conocido no es tan malo, parece un sueño, es mejor aún.
Convición.
Open your mind.
¿Qué podrías hacer si tu vieras seis dedos en vez de cinco en una mano?
Lo mismo pero diferente.
Somos lo que soñamos.
¿Qué quiero, qué sueño?
Quiero ser real, no quiero ser un sueño.
Quiero verte sonreir cada vez que me mires.
Quiero hacerte feliz. Quiero hacerme feliz.
Vivir en paz.
Disfrutar de todo, de cada momento, afrontar las cosas sin miedo, con paciencia, con comprensión, porqué se que las cosas buenas cuestan más, tardan más en llegar, pero cuando llegan te llenan, que desbordan: todo llega.
Al fin y al cabo somos y tenemos lo que queremos.
¿Qué quiero, qué deseo? ¿Qué quieres, qué deseas?
Libertad, admistía, una tía cada día.
Compartir mi vida contigo, es lo que deseo. Convivir con todo lo que eres y acariciarte, abrazarte cada noche. Besarte cada mañana al despertar.
Quieres lo que tienes.
Quiero todo lo que tengo, tanto como lo que deseo conseguir en mi vida.
Todo lo que tengo me cuesta estragos conseguirlo y más aún mantenerlo.
Quiero perder el miedo a fracasar. Quiero mantener el sentimiento que ha nacido en tí, por mi.
Quiero y deseo que te quedes junto a mi, siendo tu misma, porqué tu así lo desees.
Si no estás segura, sólo hace falta que tengas un poco de paciencia.
Yo también quiero un balcón, donde poner mis geranios al sol, y abrir sus ventanales para que entre la brisa del mar, mientras hacemos el amor.
Quiero pasearte en mi vespa, quiero bucear y remar contigo, todos los ríos y todos los mares.
Quiero soñar contigo, quiero que tu sueñes conmigo.
Quiero ilusionarte cada día.
Sin prisas.

Mis sueños son tus sueños.
Mis sueños eran los mismos que los tuyos antes de conocerte. Tus sueños eran los mismos que los míos antes de que me conocieras.
¿Quieres que compartamos nuestros sueños?

Quiero hacer mis sueños realidad contigo. Quiero que tu hagas realidad tus sueños conmigo.

Quiero viajar.
Quiero trabajar para vivir mejor.
Quiero amarte y desearte, quiero besarte, hacerte feliz, sentirte en mi piel cada amanecer.
Quiero ser libre y volar cada día.
Quiero que seas libre y que vueles cada día.
Tu libertad es mi libertad.
Tu libertad es tu felicidad.
Tu felicidad es mi felicidad.
Mi felicidad es mi libertad.

jud101007

9.10.07


Perder, ganar, vivir, soñar.
Ésta noche no puedo dormir, porqué no tengo con qué soñar. Mi sueño duerme a mi lado, y no lo puedo abrazar.
Se escapa, resbala de éstas manos que la han intentado amar.
Busca un balcón por el que colarse y abrir sus ventanas, que entre todo el sol que quiera, que le deslumbre y la invada de ilusión.
Sólo puedo mirar los barrotes de mi ventana iluminada por las farolas taciturnas de la ciudad, dentro de ésta carcel que yo misma deseé y soñé, que ella tanto desprecia.
No sé que soy, en qué me puedo basar para volver a empezar.
Todo se derrumba a mi alrededor y la gente se rie, no para de intentar verme caer.
La vida no es ésto, es otra cosa.
No soy una niña ya, más quisiera, volver a cualquier momento sin necesidad de ti, sin todos esos momentos de risas, momentos, instantes pletóricos de felicidad junto a ti.
Asombrada estuve la semana pasada de que tu porfin eligieras quedarte junto a mi, y soñé que no se terminaría, que era de verdad, que sentias, que me escuchabas, que me querias amar.
El mar no se detiene. Tu mente se dispara. Tu corazón no late tanto en paz.
Cuanto más te alejas más quiero volar, más quiero volver a cada recuerdo.
Ayer me perfumé con tu olor, y hoy voy bañada en él, por sentirte cerca, por que estés en mi.
No sé qué hacer con mi vida, solo puedo esperar a que algún día la vida, se apiade de mi.
Solo puedo resignarme a no equivocarme más veces, quiero volver a la otra noche, quiero volver a tus brazos, a tu calor, a tu ternura, a tu mirada, a tu dulzura.
Quiero y no puedo.
¿Querer es poder?
Unos dicen que no hay que tomarse la vida tan en serio, total algún día ha de terminar.

2.10.07

las bombas y los niños

Ayer tenía que decirle a mi jefe que debería salir del trabajo a las 15h para poder llegar a clase a las 16h, pero al ser la presentación, pensé que era mejor ir a una entrevista de trabajo de diseño freelance a las 18h. Tengo la moto estropeada y debo ir en transporte público.
Lo intenté pero salí más tarde de las cinco de la oficina, tuve que comprar una tarjeta de metro, el tranvía se escapó, esperé en el andén, a pleno sol, sin tabaco. Ya eran las 17.20h, y todabía estaba en Sant Adrià.
Llegué a Diagonal mar y subí al bus 7 para llegar a paseo de grácia y allí hacer trasbordo en 17 que me dejaría cerca de la ronda General Mitre sobre las 18h. El bus 7 estaba vacío, esperé que llegara el conductor, que estaba en el bar de enfrente de la parada. LLegué hasta la parada del 17 pero después de 15minutos no pasaba, ya eran las 18h y no llegaría a la entrevista.
Cogí el 54 pensando en acudir sinembargo a clase finalmente.
En el bus, de pie, escuché un cuento que le contaba un chaval a su amigo:
Había una vez una bombita de relojería que nació en una família de bombas antipersonas y se sentía apartada de sus hermanitas, por ser diferente de ellas.
Un día que sus hermanas se fueron de excursión ella se quedó jugando en el parque de delante de su casa, cuando vió pasar a una família de bombas atómicas.
Se dió cuenta que las hijas eran como ella y ellos se dieron cuenta de que era su hija perdida.
La bombita de relojería se dió cuenta de que era diferente porqué era una bomba atómica en realidad.

Los niños y sus histórias.

Seguí en el bus, subiendo por la calle Aribau. Viendo como cada vez hay más pisos en venta imposibles de comprar, comercios en traspaso, locales en alquiler. Y dentro del bus la gente peleandose por un asiento, los abuelos miran mal a los que están cansados de trabajar todo el día, o a las madres agotadas de los hijos que no paran de liarla. No cabemos todos juntos en el bus.
Y me pregunto, si voy en bici, como hacía antes, ahora no podría pasar por éstas aceras del Eixample, así ¿tendré que ir por el asfalto?
No se qué es más arriesgado, intentar cruzar Barcelona en bici por la calzada o en bus, metro, tranvía y renfe.
Una hora y media después estaba en Hospital Clínic.
Recordé que tenía que hacer un duplicado de llaves, ya que ayer tarde llegaba ella para dormir entre semana conmigo.
Media hora para hacer las llaves, y eso que en el cartel de la entrada de la tienda ponía "Rápido González".
Al salir de la tienda con las llaves ví la hora en el móvil y me fijé que ella me havía enviado un sms, ya que estaba de camino a mi casa. Me fuí a comprar una libreta para tomar apuntes de clase, y pensé en volver otra vez hacia el Fórum, donde está mi piso.
Pensé que ya se me habría pasado el tiempo de transbordo de la tarjeta unificada de transporte urbano de Barcelona, así que me resigné a pagar un nuevo viaje, pero al llegar a los torniquetes de los tickets rápidamente me colé detrás de un chico que pasó su tarjeta debidamente.
Seguro que me llamarías mientras estaba en el metro sin cobertura, me lo figuraba.
Así fue, después de la suerte de llegar al andén de Verdaguer y hacer el cambio de línia y ver que llegaba el metro, sólo tarde otros 30 min hasta Besós Mar.
A esa hora los metros van más rápidos, igual que por la mañana, entre semana.
Al llegar tu cara detrás del cristal de tu Punto blanco.
Una media sonrisa de espera.
Un beso en los labios tras el humo de tu cigarrillo.
Un abrazo y mil sonrisas.
Unas cajas con cosas y una maleta.
Limpiamos la nevera par meter tus cosas.
Hiciste la cena.
Me duché y puse música.
Cenamos.
Hacía mucho tiempo que no cenaba tan agusto.
Tu vino blanco, tus ojos ilusionados y yo emocionada.
En la cama, mil carícias, en la piel millones de besos.
Dormir y despertar como si fuera un sueño, tu a mi lado, me giro y te rodeo con mi cuerpo, te giras y me regalas un beso y un buenos días.
Un café y un cigarrillo.
Y un hasta luego, del primer día de mi nueva vida, junto a ti.
(no te pases!)

jud Felicita momenti!!!2/10/07

jud1107