Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2007
Com descriure la felicitat?
Coses a les que no estic acostumada.
Sorpreses i moments inesperants.
No se sap mai.
Quasevol nit pot sortir el sol, diuen, diu, i mira per on, crec que les meves nits s'han enlluernat amb la teva llum cegadora que desprens quan ets tan aprop, tan endins, salpiques el meu cor de carícies infinites.
La meva felicitat porta el teu nom, per que estiguis en la meva vida, i per obrir-me els ulls, a la realitat, aquesta realitat de la que mai m'he volgut assaventar.
Mirar dins meu era allò que em duia a reconèixe'm en aquest mòn tan aliè, tantes vegades, per tothom.
Obrir la porta, el teu cabell trota sobre el teu front, quan corres fent saltets fins obrir-me.
Un somnriure esplèndit, el somnriure més lluent que he vist mai, em reps.
Les llums de colors dels teus ulls, de l'engalanament esplendorós del llit.
El sol als teus ulls, ninetes perplexes, dos girasols entremaliats que revoquen la meva mirada. Entremaliats, volen trencar el meu neguit.
La teva pell.
L…
Trenta minuts pel record, per no oblidar mai.
Recòrrer tot el món, cercant les desgràcies llunyanes i tan properes.
Ahir, el record d'algú que no va voler oblidar, no podia, dibuixaba cada seqüència del seu segrest, de cada maltracte a ell o als seus companys. Sense vergonya els traïdors del seu poble finalment jutjats s'atrevien a seguir pensant que res va succeïr, que no hi han proves, no hi ha testimonis, i desde fa un any un menys, una boca menys que parla.
Callar paraules i matar boques és lo millor que saben fer.
Ser conscient i lluitar pel seu poble i no pels seus diners és allò que no sabràn fer mai.
Deixar de ser tan egoistes.
El 65% del diner a Espanya és negre.
Algú coneix alguna empresa que no treballi amb diner en negre a l'estat?
Tothom defrauda, és normal. Defraudar fa que els joves cobrem menys, que no podem adquirir vivenda.
Com pot ser que el sou mínim a tota Europa estigui al voltant dels 1000€ i aquí ens el vulguin pujar a 800€. Exigim que el sou mínim a Espanya…
La realitat no existeix, els nostres ulls, els nostres sentits encara no han après a entendre el món.
Tenim unes capacitats reduides de percepció, que han millorat per l'evolució, però això no ha de voler dir que allò que nosaltres creiem, o ens fan creure, és veritat 100%.

No hi ha matèria, som cúmuls de puntets d'organismes que es van subdividint infinitament, sempre hi ha més.

Es pensaven que la matèria era l'àtom, van adinsar-se en ells, i van trobar que estaven dividits en més nuclis, i que dins de cada un d'aquests nuclis hi ha més subdivisions en nuclis, ilimitadament.

Així a les investigacions amb cèl.lules mares estàn trobant-se que cada nucli de cada subdivisió està també subdividit, i que és tant o més complexe que l'atom en sí. Electrons i protons.

Som parts de cada part, som milions de boletes de colors, que mai s'arriben a juntar, conviuen, pero mai es poden integrar unes amb les altres.

Així pot ser cert allò de desfibrilar a una persona, o sigui desmu…
Com començar a tornar a escriure, com reinventar-me de nou, que voldria dir, allò que sento, i esclata en mi com mil grills a la nit més incerta, a la obscuritat més rumiada, del somni que mai s'acaba i sempre torna, de tant en tant.
Vull lluir tranquilitat, nedar en la pau de la seguretat de tenir a mà tot allò que necessitaré per ser feliç.
No tenir res, deixar enrera totes les teves cadenes, de totes les condenes d'altres errors del passat.
Tornar a començar.
Sense res que vulgui tenir de tu cap persona.
Sense que dessitgis res del que ténen els demés.
Mirar i gaudir de tot el que tens, t'envolta.
No vull la presa, vull descriure cada pètal de cada flor del meu jardí.
Miro endevant i tot es llum que em cega, que fereix les meves pupiles de tanta claror.
Avui és demà.
El demà es finit.
300 nits amb tu, present i omnipresent.
300 díes pensant en la teva mirada, que em té atrapada, i cada dia, fa augmentar el meu neguit, el meu dessig que creix, a poc a poc.
Miro els arbres com aplaud…
La ment delictiva.
La ment ommipresent.
Tot tan aprop, tot tan lluny, serà como si demà sigués avui. I tot lo altre, està perdut en el soroll de la solitut.
Traduir el resò del vent, els sentiments independents, per resoldre, per cada una, per cada llampec.
M'escoltes, o t'escoltes a tu?
Les meves paraules es creuen en el camí del silenci, si s'entrebanquen amb els teus ulls.
Res a dir, res més que sentir.
Sense patir.
Sense por.
Oblido el meu rencor, oblido el meu adéu, oblido el meu tornar, i esclata cada somriure com cap més.
El temps no hi és, ningú hi és.
No som res.
Ho som tot.
Ho ets tot, per tothom.
Tot val la pena.
Qualsevol moment petit, qualsevol miracle de record a la vora de tu, a la vora de la teva pell.
Em foraden els teus dits, esmicolen el meu món i engeguen les flames més intenses.
Dir el mateix sempre, amb les mateixes paraules.
El somni dorm al meu costat.
Avui camina sota el sol, avui somriu lluny, avui canta com sempre, al seu volant.
Cinc parades per un mateix camí, cin…
Eres lo que quieras ser.
Más vale malo conocido que bueno por conocer. Y si lo conocido no es tan malo, parece un sueño, es mejor aún.
Convición.
Open your mind.
¿Qué podrías hacer si tu vieras seis dedos en vez de cinco en una mano?
Lo mismo pero diferente.
Somos lo que soñamos.
¿Qué quiero, qué sueño?
Quiero ser real, no quiero ser un sueño.
Quiero verte sonreir cada vez que me mires.
Quiero hacerte feliz. Quiero hacerme feliz.
Vivir en paz.
Disfrutar de todo, de cada momento, afrontar las cosas sin miedo, con paciencia, con comprensión, porqué se que las cosas buenas cuestan más, tardan más en llegar, pero cuando llegan te llenan, que desbordan: todo llega.
Al fin y al cabo somos y tenemos lo que queremos.
¿Qué quiero, qué deseo? ¿Qué quieres, qué deseas?
Libertad, admistía, una tía cada día.
Compartir mi vida contigo, es lo que deseo. Convivir con todo lo que eres y acariciarte, abrazarte cada noche. Besarte cada mañana al despertar.
Quieres lo que tienes.
Quiero todo lo que tengo, tanto como lo qu…
Perder, ganar, vivir, soñar.
Ésta noche no puedo dormir, porqué no tengo con qué soñar. Mi sueño duerme a mi lado, y no lo puedo abrazar.
Se escapa, resbala de éstas manos que la han intentado amar.
Busca un balcón por el que colarse y abrir sus ventanas, que entre todo el sol que quiera, que le deslumbre y la invada de ilusión.
Sólo puedo mirar los barrotes de mi ventana iluminada por las farolas taciturnas de la ciudad, dentro de ésta carcel que yo misma deseé y soñé, que ella tanto desprecia.
No sé que soy, en qué me puedo basar para volver a empezar.
Todo se derrumba a mi alrededor y la gente se rie, no para de intentar verme caer.
La vida no es ésto, es otra cosa.
No soy una niña ya, más quisiera, volver a cualquier momento sin necesidad de ti, sin todos esos momentos de risas, momentos, instantes pletóricos de felicidad junto a ti.
Asombrada estuve la semana pasada de que tu porfin eligieras quedarte junto a mi, y soñé que no se terminaría, que era de verdad, que sentias, que me escuchab…

las bombas y los niños

Ayer tenía que decirle a mi jefe que debería salir del trabajo a las 15h para poder llegar a clase a las 16h, pero al ser la presentación, pensé que era mejor ir a una entrevista de trabajo de diseño freelance a las 18h. Tengo la moto estropeada y debo ir en transporte público.
Lo intenté pero salí más tarde de las cinco de la oficina, tuve que comprar una tarjeta de metro, el tranvía se escapó, esperé en el andén, a pleno sol, sin tabaco. Ya eran las 17.20h, y todabía estaba en Sant Adrià.
Llegué a Diagonal mar y subí al bus 7 para llegar a paseo de grácia y allí hacer trasbordo en 17 que me dejaría cerca de la ronda General Mitre sobre las 18h. El bus 7 estaba vacío, esperé que llegara el conductor, que estaba en el bar de enfrente de la parada. LLegué hasta la parada del 17 pero después de 15minutos no pasaba, ya eran las 18h y no llegaría a la entrevista.
Cogí el 54 pensando en acudir sinembargo a clase finalmente.
En el bus, de pie, escuché un cuento que le contaba un chaval a su ami…