Passa al contingut principal

Estima'm per allò que pugui arrivar a ser.

http://es.youtube.com/watch?v=jBfbPtcDqiY&feature=related

Aquest cançó m'ha despertat del tot aquest matí. M'ha ofegat amb allò que diu quan estava sota l'aigua de la dutxa.
M'he rentat molt bé, m'he dutxat a conciència.
Desde fa un temps, bueno, tota la vida, en realitat, he intentat sublimar en les coses que faig, fer-les de la millor manera possible, millorar cada cop, i ara més.
Si em fumo una cigarreta, intento gaudir-la al màxim.
Intento sentir tot el que pugui.
M'encanta observar-te quan estàs fumant, ja que em dones la sensació de que realment aprofites cada sensació amb tot el cor, cada segon.
Intento concentrar-me molt en tot, en cada cosa, en cada instant.
Però sempre crec que tot es pot millorar.
Estima'm per allò que podria arribar a ser, no pel que sóc, ni pe'l que vaig ser.
Estima quan menys ho mereixin, és quan més ho necessiten.
Les coses establertes són com són.
No vull aconsseguir res més que guadir, tot el que pugui.
No se si això em ve de quan era nena, de quan vaig estar tants messos a la incubadora, sis mesos, esperant a sentir, potser aquest temps, em va fer tenir aquesta ansietat que tinc per viure la vida.
M'en recordo quan aquelles tardes, quan tenia potser dos anys, i la meva mare em portava cada dia al metge perquè em puntxés al cul cortisona.
Tenia una gran col.lecció d'estris de metge que em regalaven les metgesses.
Tinc la pell del cul hipersensible.
Avui volia llegir el llibre de "La historia interminable" al metro, però me l'he deixat.
He intentat recollir la casa avans de marxar.
Tinc la necessitat de fer les coses be, sense preses, fer-ho be.
He rentat els pincells, els he tret dels pots d'agua bruta.
Ahir a la nit volia desnudar-te, i menjar-te sencera.
Però tot no pot ser, em vaig quedar adormida, estava cansada, era tard.
M'agrada escoltar-te, sentir-te, solament veure't somriure, després de tot, em sento feliç.
Allà on potser s'amaga la meva ànima sento tranquilitat i confiança.
Encara que devegades les coses del dia dia no em deixen respirar, però potser això te més emoció.
Les teves fotos, pensava que les tindries a una capsa vella de galetes, o de sabates.
Però potser tens coses semblants a les meves.
La meva mare també tenia totes les fotos ficades sense cap ordre a un calaix de l'armari, i un dia vaig fer-li comprar albums, per enganxar-les i ficar-hi, una mica, d'ordre.
La lletra "M" de les agendes de telèfons, la teva "F" de follonera i forta, la meva "S" de sexy i sentimental.
Que encara que ja m'he adonat de la teva memòria prodigiosa, hi han coses que ja se't van oblidant.
Potser desprès de tot recordis alguna cosa de profit de mi, realment m'agradaria molt, ja que jo sempre em quedo molt sorpresa d'estar amb tu, aprenc moltes coses, em quedo bocavadada, del teu latent sentit comú magistral, la teva saviessa natural. Aprofito i estic atenta. Gràcies.
M'he possat el teu abric, que sembla un bernús, i semblo potser més gran, però més elegant.
Sempre he pensat que m'he de vestir amb lo millor que tingui cada dia, no se sap mai.
Però a vegades m'ha passat que em sentia rara, com aquells dies que no saps que possar-te, que no tens inspiració, et mires al mirall i res cau tant bé com voldries, o potser t'avorreix. I agafes el primer que veus i desprès de sobte vius les coses més curioses durant aquell dia.
M'agrada sorprèndre'm cada dia, amb tu, amb totes les coses. Allò que no t'esperes sempre es lo millor.
Perdre el temps en pensar coses que potser no passaràn, encara que era potser, allò més factible que succeixi.
Al metro m'he possat a dibuixar, he agafat el bolígraf espatllat i m'he tacat els dits. Com tu ahir.
Després l'he deixat al seient del meu costat, i he intentat netejar-me amb un clínex sense aconsseguir-ho.
Ha vingut una dona geganta i amb cara de gos i s'ha sentat al meu costat. S'ha sentat a sobre del boli espatllat. Potser es tacarà tot el cul i anirà tot el dia així.
M'he sobtat, i m'ha entrat ganes de riure, però per sort era la meva parada i m'he baixat del vagó.
Les persones que anaven assegudes davant meu també s'han adona't i han obrit molt els ulls de cop i m'han mirat. Tots ens em aguantat el riure amb complicitat.
He arribat puntual a la feina.
He comprat tabac, de paquet tou què és més cool, encara que havia pensat deixar de fumar. Anava pel carrer Santa Ana, he sentit les campanades de l'hora, i m'he dit, avui no toca, ho deixo per una altre dia lo de deixar de fumar.
Fa bon dia, però potser després tindré fret a la moto, si me l'arregla el meu pare.
Després aniré a comprar menjar, llet, etc.
No vull encendre l'estufa, perquè desprès quan canvio de lloc em dona més fred.
Perdre un imperdible.
Les coses no es busquen, es troven.
Les coses no es comprenen, es senten. A vegades les has de comprendre, penses, per sentir-les.
Potser un dia et podré ensenyar les meves fotos.
Ara vens a dinar, on anirem? on em portaràs? on et portaré?
Als teus llavis. El meu somriure.
Tot es una mica subrealista.
Stand by me.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...