Passa al contingut principal
Tot allò que pugui escriure desprès de tot, desprès de les sentències del petit príncep...tan actuals com sempre, tan enverinades de raó...
per no saber què dir, dic masses coses..però escriure és la meva vàlvula d'escapament més dessinteressada que he trobat...mai
quan era molt petita dessitjava tant aprendre a llegir i a escriure...
agafava les cartes que rebia la meva mare dels seus tiets del poble...i copiava la lletra per aprendre... quan sortia de l'esbart dansaire de Gràcia... el meu pare em portaba a coll, potser ens passavem per "La Violeta", el bar de l'edifici i em prenia un Cacaolat calentó... i jugava amb els gats siamesos i els fills dels cambrers... al futbolin, encara que no arribava a les manilles...altres dies que no hi eren els nens, em quedava a la barra i copiava les lletres dels cartells publicitaris de Freixenet, Codorniu, Cacaolat...tenia potser 4 anys. Vaig practicar molt amb Freixenet, eren les lletres que més m'agradaven, també els nens o nenes que feien de bombolles, i el nen del Cacaolat.
La meva mare em llegia contes cada nit, i tenia una ansietat per un dia poder treure-li el llibre i llegirmel's tota sola! volia saber el que possava de veritat...
així escrivia i llegia encara que no sapigués... de totes maneres vaig convèncer a les monges del sagrat cor de jesús de Gràcia a que m'ensenyessin un any avans que als demés a llegir...vaig agafar les cartilles de llegir als meus cossins...
per escriure, seguia copiant les cartes, els cartells, lletres perdudes...fins que un dia un tiet meu em va regalar un quadern amb totes les fulles en blanc...i vaig començar a fer veure que escrivia alguna cosa interessant...
al aprendre a llegir la meva mare em regalava un llibre, un còmic o un conte cada setmana, cada diumenge, quan anàvem a Sarrià a dinar amb la familia, quan passavem pel mercat de Gràcia, on hi havia un petit mercat de llibres de segona ma... arribavem a l'estació del tren i si tenia sort primer em eixaven pujar una vegada al Tio vivo que hi havia, i fa uns dies estàn eliminant per, suposso, construir-hi pisos, encara crec que em deu quedar per casa una de les pastilles que es ficàven als cotxes de xoc.
Desprès d'hanar llegint i escrivint molt per tot arreu, vaig decidir-me un dia de pluja al final de l'estiu a escriure poesia, tenia potser uns 10 anys, havia hanat a Escòcia un mes al juliol, havia llegit ja llibres en anglès i tenia moltes coses a escriure. La meva tieta em va regalar el llibre de poesia de "Platero y yo" de Juan Ramón Jiménez. Em va conduïr a intentar escriure els meus primers versos de poesia.
Aquella poesia encara resta a un calaix de la calaixera més antiga i més bonica que he vist mai.
També em van regalar la meva primera màquina d'escriure, Olivetti.
Així va començar aquest esperit.
Desprès vaig començar a escriure un llibre... que té tres finals, un de sinistre i vampíric, un fatídic i un altre eròtic; que algun dia reescriure. Va sobre una nena que viu a Barcelona al inici del segle XX i viu, els seus amors de juventut i les seves passions.
Finalment vaig decidir escriure llibretes exclusives de poesia, i escrivia 3 poemes cada nit, això seria dels 13 anys als 18.
Així que tinc tot l'armari de casa dels meus pares ple de llibretes, amb poesies, escrits i dibuixos.
Aquí he trobat un lloc on no donar-li més mal de caps a la meva mare,estalviar espai lliurement.
Escriure es sentir, el que sents ho expreses com pots, ningú és tan ingeniós com en Rimbaud o molts i moltres altres.
*Sempre teva.*

Algo lo que me invade,
todo viene de dentro
Nunca lo que me sacie,
siempre quiero, lobo hambriento.
Todo me queda grande
para no estar contigo.
Sabes, quisiera darte
siempre un poco más de lo que te pido.
Sabes que soñaré,
si no estás que me despierto contigo.

Sabes que quiero más,
no se vivir solo con 5 sentidos.
Este mar cada vez guarda mas barcos hundidos.

Tu eres aire, yo papel,
donde vayas yo me iré,
si me quedo a oscuras
luz de la locura ven y alumbrame.
Alguien dijo alguna vez
por la boca vive el pez
y yo lo estoy diciendo,
te lo estoy diciendo otra vez.

Dime porque preguntas
cuanto te he echao de menos,
si en cada canción que escribo corazón
eres tú el acento.
No quiero estrella errante,
no quiero ver la aurora
quiero mirar tus ojos del color de la cocacola

Sabes que soñaré,
si no estas que me despierto contigo.
Sabes que quiero más,
no se vivir solo con 5 sentidos.
Este mar cada vez guarda mas barcos hundidos.

No estas conmigo siempre que te canto,
yo hago canciones para estar contigo,
porque escribo igual que sangro,
porque sangro todo lo que escribo.
me he dado cuenta cada vez que canto
que si no canto no se lo que digo.
La pena está bailando con el llanto
y cuando quiera bailará conmigo.
La vida apenas solo dura un rato
y es lo que tengo para estar contigo
para decirte lo que nunca canto,
para cantarte lo que nunca digo.

Fito y Fitipaldis.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...