Passa al contingut principal

Sobre mis brazos

Sobre mis brazos esperas que llegue el momento de marcharte y volar hacia donde sea que te lleve la vida, lo más lejos, a tu lado.
Lo que daría porque el mundo se detuviera en ese preciso instante, cuando tu piel me enreda, cuando tu olor se desprende sobre mi y me envenena.
Las estrellas me cuidan cuando te alejas de mi.
La luna me canta canciones de cuna, mientras me duermo.
La brisa del mar me acarícia como si fueras tu.
Los niños me miran con ternura e ilusión inocente, a través de sus ojos veo tu sonrisa que me alivia.
Me cuentas tus sueños que se escapan como el humo de tu cigarro de tus labios, ilusiones que intentan edificar un muro que te lleve a algún sitio que te haga feliz. Pareces un angel. Tus ojos tranquilos. Parece que no consigues relajarte, no consigues dejarte llevar. Parece que te esperen puñales detrás de cada esquina tras estar conmigo.
Unas mujeres tomaban su café en una mesita peripuesta en la puerta de la panadería. Debatían como les gustaría que fuera su forma de despedirse del mundo. Una dijo en un tono más alto de voz, que no quería ser enterrada:
- Yo quiero que me quemen, le dije el otro día a mi hija. Y mi hija me preguntó que qué quería que hicieran con mis cenizas, y yo le dije que las tiren por ahí, por la Villa Olímpica.
Me voy a buscar mi moto.
Me voy en busca del olvido, necesito velocidad, necesito pensar con serenidad.
La mariposa ha renacido de sus cenizas, vuelve a revolotear sobre la pared.
Como revolotean tus pestañas sobre mis mejillas cuando te dejas caer sobre mi, ese breve espacio de tiempo, que me hace tan feliz.

Tan lejos, tan cerca.

1387 un dia para siete meses.
Sietemesinas desconcertadas.
jud

*blur.-tender.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...