Passa al contingut principal

Siempre nos quedará Londres

No quiero nada.
Sólo poder confiar.
¿Qué habrá en mi cabeza?
¿Qué habrá en la tuya?
En la mía solo hay amor por ti. Ganas de estar contigo. Que lo pasemos bien.
Tu no está bien ahora y lo se.
Yo tampoco estoy lo mejor que podría llegar a estar.
Mis cosas cotidianas, que tengo que estudiar, que tengo ganas de bañarme en la playa o donde sea de una vez por todas, que me apetece ir a ver Jazz al Palau Robert o cine al aire libre al Castell de Monjuïc. Que no me gusta el nombre que ha elegido mi hermana para su hijo. Que tendría que ir a ver un día de estos a mi yaya. Que me tengo que hacer las mechas y cortar el pelo. Que tengo que ordenar y limpiar en casa.
Que tengo ganas de hablar contigo.
Tengo ganas de que quieras hacerme feliz.
Tengo ganas de escribir pero no se el qué.
No tengo miedo.
A veces no se puede tener lo que se quiere.
La diferencia es no poder o el no querer. Hay gente que no quiere aunque puede.
Hay gente que no puede aunque quiere.
Siempre nos quedará Londres...
Dentro de 15 años... esas escaleras esperarán como cualquier día más a que aparezcas...
pero seguro que te olvidarás...
Genial.
Sinceridad.
Ésta noche me he desvelado pensando qué tengo que hacer.
No quiero hacer nada.
Quiero que suene el teléfono con tu voz.
Pero, como bien dijo a Alaska, ¿a quién le importa lo que yo diga?
El silencio no es la solución.
Chica de Barcelona rubia soltera busca ...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La forma de les coses

L'exposició "Pau Casals i l'exili" vol mostrar la vessant del compositor com a exiliat polític actiu i també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia que el va portar a obtenir condecoracions com la Medalla de la Pau de l'ONU i la nominació al Premi Nobel de la Pau, través de les nombroses manifestacions i accions d'ajuda als refugiats, així com el compromís polític i la fermesa moral que el gran músic català demostrà en les seves intervencions públiques. Palau moja. 'La forma de les coses' ... reflexió sobre el fenomen del remordiment…escriure per escriure… parlar…on ens porta la imaginació…amb els ulls tancats…on s’encengué la primera llum…avui hi tornaré a tu en la recreació dels nostres records... L’escenari del meu cor... mar... al mar... a la nostre mar... la veig... me l’ensenyes tu... la meva mar... Les teves mans a la meva pell... als meus cabells... silenci.. vent...bogeria...cargolades... Perquè a la gent li agrada tant l’or

Molta densitat, molt baixa.

Molta densitat, molt baixa. Això provoca mals de cap i tristesa a la gent que hi viu a sota d’aquest cel. El cel de Barcelona. Ara ho entenc tot Ciències no ètiques- Ningú està preparat per la mort, per la fi de les coses, el nostre cervell no ho entén. Je ne compren pas. Rien de rien. A vegades va be mirar el temps. Saber quin temps farà. Avui és un dia radiant. El sol i els seus suaus raigs acariciaven delicadament la pell de la meva cara. Uns quants raig sortien directament del sol, des de el cel, travessaven els petits nuvolets, aterraven a les aigües en calma del port i rebotaven fins la meva pell. Nº2 100 clips labiados. Un personatge que troba la mala sort faci el que faci. Distorsión de la realidad. Autoculpabilidad de todo. Falta de autoestima No dejas que tu autoestima crezca. Remarquen el Català i escriuen en Castellà. Pensat i escrit en Català. Escultures de Barcelona. Historia de l’art. Història del nostre art. Quina

frutas salvajes

me decido a hincar los dedos... entre las teclas negras... el humo de un cigarrillo manual... de tabaco salvaje, de frutas salvajes... necesito una canción 1917, suena en un perfil... la robo... y suena...ya... es un buen tema para mi lista "sin palabras"... mecano vuelve... returns, retorné... las luces apagadas en una mañana de lunes festivo... llueve... es la mejor casa para estar mientras llueve, pienso... se escuchan las gotas caer sobre las cosas del patio... se moja todo... y crea una melodía delicada...sutil... como las carícias... de piel con piel que quizás tu nunca puedas sentir... se escapan las oportunidades... pasa el tiempo... solo quería explicar que encotré sus ojos en aquel semáforo... la otra tarde, y parece fácil, pero no lo es... para ese encuentro... han tenido que pasar unos 5 años... la última vez que los vi estaban detrás de aquel mostrador de helados... y se agolpan al galope todos nuestros momentos vividos... recuerdos...